dimecres, 18 d’agost de 2010

Francesco Cossiga i el dret d’autodeterminació

No gaires vegades quan en un obituari d’una persona traspassada als 82 anys, hom parla de “pèrdua irreparable”, ho fa en un sentit literal. I justament en aquest sentit s’expressaven alguns mitjans de comunicació de casa nostra. Recordaven al Francesco Cossiga que s’havia posicionat (teòricament i pràctica) pel dret d’autodeterminació de bascos i catalans, i que s’havia embrancat en alguna polèmica amb els elements espanyols partidaris de l’al·lodeterminació de catalans i bascos.

Aquest posicionament de Cossiga no anava acompanyat pas d’un qüestionament del mateix dret d’autodeterminació per a la seva pròpia Sardenya. I el nacionalisme italià li traïa en fer befa del dret d’autodeterminació (dut fins a la seva lògica conseqüència) pel que fa als pobles del Tirol del Sud.

Contradicció? No pas. El dret d’autodeterminació en l’època dels imperialismes rivals sempre es propugna pel pobles sotmesos a l’imperi enemic, no pas als sotmesos a l’amic, ni que sigui per al propi poble.

Per als mitjans de comunicació italià, l’atenció se centra en l’època àlgida de la carrera política de Cossiga, entre els 48 i 64 anys: ministre de l’interior (1976-1978) en els anys de plom (dimitirà arran de l’assassinat del segrestat Aldo Moro), president del Consell de Ministres (1979-1980), president del Senat (1983-1985), president de la República (1985-1992). Un cursus honorum típic dels grans dirigents democrata-cristians de la ‘Primera’ República Italiana. El retir com a ‘senador vitalici’ i ‘president emèrit’, però, l’ha fet en els agitats anys de la ‘Segona’ República. Això sol ja explica l’existència de dos Cossiges.

N’hi ha, però, un tercer. És el primer Cossiga. Cossiga va nàixer a Sàsser el 26 de juliol de 1928. Encara que els mitjans italians pronuncien sovint Cossìga, el cognom és Còssiga, que no és més que una de les formes del nom de l’illa veïna. El Casal de Còssiga pertanyia a la burgesia ennoblida sassaresa. Cosí segon de Cossiga era Enrico Berlinger, dirigent del PCI. En el 1945, però, Francesco Cossiga s’inscriu en la Secció Sassaresa de la Democràcia Cristiana. Estudiant avançat, s’emancipa legalment als 17 anys, i als 20 anys es gradua en dret, alhora que es forma políticament a la Federació Universitària Catòlica Italiana (FUCI). Inicia llavors la seva carrera docent a la Universitat de Sàsser, es doctora en jurisprudència, i guanya la càtedra de dret constitucional.

A 30 anys, Cossiga és una de les figures més destacades de la ‘nova generació’ (la que va arribar a la majoria d’edat amb la república) en el partit, que tenen el malnom mediàtic de ‘giovani turchi’. El 1958 és elegit diputat. Però el relleu generacional es fa esperar. Fins el 23 de febrer 1966 no ocupa el primer càrrec executiu, com a subsecretari de Defensa. I, tanmateix, dels companys de generació és dels primers a accedir al càrrec de ministre (el 12 de febrer del 1976, a 48 anys, com a ministre d’Interior), i també serà el president del Senat i el president de la República més jove.

Els anys de Cossiga en el ministeri d’Interior són els anys de les morts de militants d’esquerres com Pierfrancesco Lorusso, a Bolonya, i Giorgiana Massi, a Roma. El març del 1978, les Brigate Rosse segresten Aldo Moro. Finalment, apareix el cadàver del dirigent democristià, i Cossiga presenta la dimissió. Cossiga sempre ha recordat aquelles setmanes, com les més tenses de la seva vida. A 50 anys, entrà de sobte en la vellesa, i li va fer la sensació que els cabells blancs i les taques li havien sobrevingut durant el segrest de Moro.

En tot cas, la carrera política de Cossiga no s’aturava. Durant gairebé 15 mesos (una eternitat en l’època) fou cap del govern italià (8.1979-10.1980). L’escàndol més greu d’aquest govern, fou la suposada implicació de Cossiga en la fuga de Marco Donat Cattin, el comandante Alberto de Prima Linea, un grup d’armat d’esquerres. Cossiga hauria filtrat a Cattin (fill del senador Carlo Donat Cattin, un dels més destacats de l’ala social de la DC) que era a punt d’ésser detingut. Els cercles simpatitzants al PCI sempre deixaren anar que Cossiga havia comès filtracions similars amb els segrestadors d’Aldo Moro.

Cossiga ja no reprendria mai més cap càrrec executiu. Quedà allunyat de la vida política, fins que el 1983, elegit senador, fou nomenat President del Senat. El 1985, en l’elecció del President de la República, Cossiga aconseguí una majoria inèdita d’electors (752 de 977). El votaren democristians, socialistes, comunistes, republicans, liberals, socialdemòcrates i els independents d’esquerres. En conseqüència, Cossiga adoptà el paper de president de consens, de president notari. Semblava ja tancada l’agitació dels anys 1970, i el sistema polític italià, amb el seu Pentapartito i amb el seu PCI, semblava gaudir de governs successius establement inestables.

Per a Cossiga, la fi d’aquest període fou propiciada per la caiguda del mur de Berlín, la fi del bloc soviètic i, en conseqüència, de la guerra freda. El sistema polític italià patiria seguidament una forta transformació. Alhora, Cossiga deixava de ser el “president notari” per transformar-se en una de les consciències crítiques de dins el sistema. És el Cossiga “picconatore”. Els casos de corrupció, especialment de la DC i del PSI, foren motors d’aquesta transformació, amb la “judicialització” de la política institucional. L’autoliquidació del PCI seria un altre motor. El més rellevant era que la pugna històrica entre democristians i comunistes s’havia de reformar completament per donar pas a una democràcia que abandonés les ja inútils andròmines del paternalisme “cristià” o “socialista”.

Hi ha moltes lectures de l’enfonsament de la “Primera República”. Cossiga llegia en l’enfonsament de la “Primera República” no pas tant l’aparició de nous fenòmens com la desaparició de fenòmens ja existents. Tot l’entramat del “Pentapartito” tenia lògica, en tant que contraposició al PCI, el més potent i arrelat dels partits “eurocomunistes”. Si el PCI devenia un Partit Democràtic de l’Esquerra o qualsevol cosa perfectament assimilada al sistema capitalista, com dimonis hom podia tolerar la persistència de tots els vicis del Pentapartito. Cossiga hi veia la mà de la CIA. El 1989, per exemple, la CIA ja no tenia cap interès de veure una nova edició d’un govern Andreotti, segons Cossiga pel fet que el filoarabisme d’Andreotti ara ja no era compensat per cap utilitat “contracomunista”.

És en el període 1990-1992 que es forja el nou Cossiga, el darrer Cossiga, síntesi de la nova època i d’aquell antic jove turc de Sàsser. Res de “president notari”. La piconadora presidencial no esgota el mandat: dos mesos abans, el 25 d’abril del 1992, anuncia la seva dimissió, que es fa efectiva tres dies després.

El presidents emèrits de la República ocupen plaça vitalícia de senador. Voten. La DC ja ha quedat fa temps dinamitada, i encara és llunya l’època del rearrenglerament d’una nova destra i d’una nova sinistra. Fins el febrer del 1998, Cossiga no impulsa una nova formació política, la Unió Democràtica per la República (UDR) amb la que prova de crear un centre cohesió per als ex-democristians. El projecte d’UDR dóna pas el 1999 a l’UDEUR. El 6 de novembre del 2003, Cossiga abandonà l’UDEUR i s’inscriu en el “grup per les autonomies”, que inclou senadors de moviments nacionalistes i regionalistes.

El darrer Cossiga, doncs, qüestionà la distribució de competències de l’estat italià. Defensava una autonomia més efectiva per a les regions, no únicament per a les regions amb estatut específic (Sardenya, Sicília, Aosta, Trentino-Süd Tirol, Venècia-Júlia-Friül) sinó també per a les regions d’estatut regular. Més que no pas el procés de desconcentració (al capdavall, sempre creixent tant a la república italiana com a la francesa) pensava en una ‘descentralització’ a l’estil de les comunitats autònomes espanyoles. De fet, Cossiga havia declarat (als mitjans catalans) que el seu autonomisme derivava de les visites realitzades a Barcelona.

El paper de Cossiga com a renovador de la “democràcia cristiana” el feia topar amb la direcció que el moviment democristià prenia a Itàlia, a Europa i al món. Els democristians semblaven destinats a oferir una coberta als conservadors en el seu trànsit “cap al centre”. Això implicava, és clar, que els democristians es fusionessin en l’amalgama “liberal-conservadora”. Però, què volia ser liberal? I què calia conservar? L’estil antisocial i reaganista del Partit Popular Europeu (PPE) no anava amb Cossiga. Paga la pena recordar el fet que, fa 20 anys, els únics integrants al PPE a l’estat espanyola amb representació parlamentària eren el Partit Nacionalista Basc (PNV-EAJ) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC). El fitxatge del PP, és clar, contribuïa al creixement del PPE, però, a quin preu? L’afinitat amb la “democràcia cristiana ortodoxa” contribuí a enfortir les relacions de Cossiga amb el PNV-EAJ. I d’aquestes relacions, derivava una comprensió del sistema polític basc. D’ací la seva implicació en el “procés de pau”.

Però més que no pas el catalanisme o el basquisme, fou l’espanyolisme qui contribuí a un dels aspectes del darrer Cossiga. Cossiga, que les havia vist (i fet) de tots colors en els ‘anys de plom’ no se’n sabia avenir del concepte que l’espanyolisme té d’unes negociacions de pau. Cossiga atribuïa al sistema polític espanyol una attitud franquista, especialment notòria quan es tractava de les reivindicacions nacionals de “bascos, catalans i gallecs”. El febrer del 2008, en mig de les discussions sobre el reconeixement de la independència de Kosovë, Cossiga declarava que la UE i els EUA havien de pressionar el govern espanyol per tal de reconèixer el dret d’autodeterminació de les “nacions catalana, basca, i gallega”.