Trajectòries (no tan) insòlites (XXV): Carles Hug de Borbó-Parma i el socialisme autogestionari d’arrel carlina

Aquesta setmana s’ha mort a Barcelona Carles Hug de Borbó-Parma. El passat 8 d’abril havia complert els 80 anys. Feia temps que era allunyat de la vida política i ideològica. No havia renunciat mai a la pretensió sobre la corona espanyola, i en aquest sentit disposava encara del reconeixement del Partit Carlí. Ideològicament, en tot cas, ja fa un temps que s’havia apartat de les idees del socialisme autogestionari d’arrel cristiana, tot defensant una formulació més humana del sistema econòmic actual. En la tradició liberal i progressista catalana, el carlisme és (o era) sinònim de reaccionarisme, de groguisme, d’espanyolisme (passeu-me les redundàncies). Justament per això l’evolució que Carles Hug imprimí al Partit Carlí, en un sentit autogestionarista (en la relació entre classes) i federalista (en la relació entre pobles), el fa una figura “insòlita”. Fou llavors, que des de l’esquerra marxista hom cità de nou a Marx per recordar que, en el temps de la primera guerra carlina, “els liberals eren les idees sense poble, i els carlins eren el poble sense idees”. L’evolució coetània de l’esquerra d’alliberament nacional tant al País Basc com als Països Catalans, percebia també l’ambivalència de la carlinada pel que fa a l’evolució de les nacions ibèriques en el temps de transformació capitalista i de la construcció de l’estat constitucional a partir de la monarquia dinàstica.

Podríem començar, doncs, amb la trajectòria del moviment carlí. I podríem dir que és un moviment dinàstic, sorgit arran de la qüestió successòria d’una rei, Ferran VII, que canvia la llei successòria en favor de la filla i en detriment del germà. I podríem dir que és un moviment tradicionalista i absolutista (“Dios, Patria, Rey”). L’enfrontament entre “carlins” i “isabelins” (o entre “tradicionalistes” i “liberals”) té formes “modernes” però també formes “pre-modernes”. Així, sovint, l’arrenglerament, el decideixen antigues afinitats i discrepàncies de nivell social, comarcal, local o familiar. Ciutats, viles o pobles poden adscriure a tal bàndol, d’acord amb les tensions prèvies (p.ex. entre el cap de comarca i el camp, etc.). D’altres, com Ramon Cabrera, es fan carlins més degut a l’atzar que no pas a la necessitat. De les “tres guerres carlines” clàssiques, cal veure la diferència de context polític i social de la primera i la segona respecte de la tercera. Podem fer també un seguiment de les “institucions carlines” i, principalment, del “pretendent”. Un pretendent que no s’acaba mai de coronar rei, però que incorpora la numeració monàrquica: Carles V, Carles VI, Carles VII, etc. Els carlins del segle XIX ja adopten formes que recorden allò que Marx definia com a “socialisme reaccionari”. Sorgeix el Tetralema (“Dios, Patria, Rey, Fueros”), especialment adaptat a les reivindicacions dels territoris bascos i de l’ex-Corona d’Aragó. I, alhora, els carlins s’incorporen al sistema polític de la Restauració, com l’ala més dretana. El canvi de pretendent, fa que els “carlins” passin a ser “jaumins”. Al vermell i negre del moviment cenetista, ells hi oposen el groc de la tradició, i són l’ànima del Sindicat Lliure (d’ací el sentit de la designació de “groguista”). Aquesta evolució culmina el 18 de juliol del 1936. L’aixecament és un aixecament militar, però el component polític de masses el forneixen el falangisme castellà i el carlisme navarrès. Frustrat el ‘putsch’, se’n segueix una ‘guerra’. El bàndol facció es fa dir ‘bàndol nacional’ i parla d’una ‘guerra d’alliberament nacional’ o d’una ‘croada nacional’. El 1937, el Decret d’Unificació, estableix com a partit únic la FET de las JONS, síntesi del “franco-falangisme” i del “franco-carlisme”.

Mentrestant, el 1936, la dinastia carlina s’ha exhaurit en la seva línia masculina. Un grup s’adherirà a la candidatura de Carles Pius (Carles VIII), nebot del darrer pretendent. Uns altres, aplicant la “llei sàlica”, recauen en Alfons XIII, com també ho fan els “blancs d’Espagne” (però amb la pretensió de la corona francesa, que el comte de Chambord, el frustrat Enric V, havia deixat vacant per als que no podien empassar-se els orleanistes). Però el gruix del moviment, aplica el testament del darrer pretendent, i adopta la línia dels Borbó-Parma, i fan de Xavier, el “regent”.

Reculem, però, uns quants anys. Aquest Xavier de Borbó-Parma era casat amb Magdalena de Borbó-Bousset. El fill gran del matrimoni, Hug, havia nascut a París el 8 d’abril del 1930. Era, doncs, en la línia principal del Casal de Borbó-Parma. Quan Xavier esdevé “regent” per als carlins, afegeix aquesta pretensió, a la pretensió dels ducats de Parma i de Plasència (units des dels anys 1860 al Regne d’Itàlia del Casal de Savoia).

Amb l’aprovació de la Llei de Successió a la Presidència de l’Estat, el triomfant règim franquista definia l’Estat Espanyol com una monarquia. Però ajornava sine die l’entronització de cap monarca o regent. El successor el designaria Franco mateix. D’aquesta manera, part de les pugnes entres els sectors dirigents del franquisme es van vehicular al voltant d’aquesta qüestió successòria.

El desgavell de la dinastia alfonsina facilitava les coses a les aspiracions carlines. En efecte, dos fills d’Alfons XIII, Jaume i Joan, tenien els seus particular seguidors. En el bàndol carlí, la candidatura a la regència de Xavier Borbó-Parma (després transformada a candidatura a rei, com a Xavier I, a partir del 1952) ja havia quedat consolidada. Aquests tres pretendents, però, eren massa grans. És a dir, podien fer ombra a un Franco gens disposat a fer el paper de “reina mare”. D’aquesta forma, van guanyar espai els fills dels tres respectius borbons.

Hug de Borbó-Parma i Borbó-Bousset ja havia esdevingut Carles Hug. A Espanya, és, dinàsticament, el “príncep d’Astúries”. A França és fill de resistent i de represaliat pel nazisme. A Bèlgica, és fill d'un veterà de guerra que ha lluitat contra Alemanya en dues guerres mundials. A Anglaterra, és estudiant de Ciències Econòmiques a Oxford, en un moment caracteritzat pels triomfs del “post-keynesianisme” en la reconstrucció i estabilització de l’economia europea. A Alemanya, en un sentit semblant, treballa per un temps en el Deutsche Bank. La influència del pare i del catolicisme belga l’allunya dels qui consideren el carlisme una mera pota més del franquisme.

La primera visita de Carles Hug a Espanya es produeix el 1956, a 26 anys. Fou el primer d’una sèrie de viatges, alguns dels quals acabaren amb expulsions per part de les autoritats. Els carlins partidaris de Xavier pretenien organitzar-se políticament, tan dins com fora de les estructures oficials. Però la mateixa realitat del franquisme, clivella el carlisme en una sèrie de cercles, que es mouen en la semiclandestinitat o en la clandestinitat, o fan el paper d’incontrolats al servei del règim. En l’estiu del 1962, va treballar en la mina asturiana de El Sotón, i a partir de llavors comença a connectar amb els sectors obrers (Moviment Obrer Tradicionalista) i estudiantils (Agrupació d’Estudiants Tradicionalistes) del carlisme.

Mentre un corrent de joves de tradició carlina comença a evolucionar cap a l’esquerra marxista (com, per exemple, Alfons Carles Comín), uns altres pretenen renovar el carlisme. En certa manera, l’antiliberalisme és una forma d’anticapitalisme. I, pel que fa a l’arrelament religiós, el Concili Vaticà II suposa un reforçament dels postulats del ‘catolicisme social’. Hi ha la sensació que les transformacions econòmiques (el ‘desarrollismo’) crearan unes tensions socials que, o el carlisme (i el catolicisme) sap resoldre, o l’acabaran de soterrar.

Però, de moment, aquestes reflexions no canvien la visió pública que hom té del carlisme a Espanya o a Europa. En són una mostra les reaccions públiques davant l’anunci del compromís matrimonial de Carles Hug amb la princesa neerlandesa Irene. La premsa no sap si començar pel catolicisme del promès o per les vinculacions amb el franquisme, o amb tot l’entramat de l’extrema dreta europea. El matrimoni, celebrat el 29 d’abril del 1964 a Santa Maria Maggiore (Roma), sembla un triomf del catolicisme contra el calvinisme.

El règim franquista, però, ja havia donat signes que el seu favorit era l’infant Joan Carles, el fill del comte de Barcelona. El ‘recanvi’, en tot cas, era el seu cosí Alfons, que acabaria per casar-se amb la néta més gran del dictador. Carles Hug s’havia tornat ja massa ‘vermell’, i l’expulsió del 1968 fou una mica més brusca que les anteriors. El 1969, Joan Carles era proclamat “Príncep d’Espanya”, és a dir successor a la presidència de l’Estat amb el títol de rei.

Mentrestant, neixien els fills de Carles Hug i Irene: Carles Xavier (*1970), Margarida (*1971), Jaume (*1972) i Maria Carolina (*1974). El Partit Carlí ja adoptava una orientació “autogestionària” i “federalista”. I, en conseqüència, figurava en els projectes unitaris de l’oposició antifranquista i en les plataformes de l’esquerra obrera i en els moviments d’emancipació nacional.

No tots els carlins eren d’acord amb aquesta evolució. El germà de Carles Hug, Sixt Enric, oferia una altra alternativa d’evolució. Tot potenciant l’arrel tradicionalista i catòlica, s’apropava a la plèade de moviments d’extrema dreta d’Europa i de Sud-amèrica. En la divisòria cultural entre l’“extrema dreta” i l’“extrema esquerra”, Enric quedava en la primer, i Carles Hug en la segona. Els plantejaments polítics de Carles Hug es reflecteixen a “Qué es el Carlismo” (1976) i a “La vía carlista al socialismo autogestionario”. Si mirem les trajectòries dels dos germans, i les comparem amb els posicionament democràtic del pare i, especialment, del socialisme d’una de les germanes, Maria Teresa, qui sembla fer més marrada no és Carles Hug, sinó Sixt Enric. Sixt Enric retreurà sempre a Carles Hug haver supeditat el carlisme a la "revolució" (ja fos en la forma liberal o modernista, socialista o obrerista, o federalista-separatista).

El 8 d’abril del 1975, Xavier abdicava dels seus drets a la Corona Espanyola. Carles Hug es convertia en pretendent (Carles Hug I) i assumia la presidència del Partit Carlí, el qual adoptava una estructura federal. El 22 de novembre del 1975, Joan Carles (I) era proclamat rei per les Corts franquistes.

El març del 1976, volà cap a Madrid, però les autoritat no el deixaren sortir de l’aeroport. En un segon intent, sí aconseguí d’arribar a Montejurra. La trobada anual de Montejurra, s’havia convertit en el gran aplec del Partit Carlí (i del moviment carlí, en general). Carles Hug, com en anys anteriors, havia convidat a diverses formacions d’esquerra. Però els partidaris de Sixt Enric havien fet una altra convocatòria, oberta a organitzacions anticomunistes italianes i argentines. Els militants del Partit Carlí foren agredits, i dos en resultaren morts. El paper del govern espanyol d’Arias Navarro i del ministeri de l’Interior (a càrrec de Fraga) era denunciat per l’oposició democràtica. Els fets de Montejurra assenyalaren l’escissió entre les dues branques del carlisme: Sixt Enric seria finalment reconegut com el Portaestandard de la Tradició per part de la dreta carlina.

El desembre del 1976 s’aprova la Llei de Reforma Política. La legalització de partits té lloc a diferents ritmes: primer els conservadors, democristians, liberals i socialdemòcrates; després el PCE i el PSUC; i, ja després de les eleccions, els partits republicans i/o les formacions polítiques de les nacions oprimides. El mateix Carles Hug no va poder instal·lar-se definitivament a Espanya fins a finals del 1977. El 7 de març del 1978 tingué una audiència amb el rei Joan Carles I, i la nacionalitat espanyola no la va rebre fins el 1979. Gràcies a això, va poder encapçalar les llistes de la circumscripció navarresa del Partit Carlí en les primeres eleccions constitucionals (1979). Aconseguí un 7,7%, insuficient per arribar al Congrés dels Diputats.

El resultat electoral a Navarra era francament decebedor. La reforma s’havia consolidat, i el Partit Carlí no s’adaptava a la nova situació. Les tensions entre els qui defensaven la integració al sistema polític i els qui propugnaven una oposició al sistema, es deixaven notar. El novembre del 1979, Carles Hug renunciava a la presidència del partit, i l’abril del 1980 es donava de baixa com a militant.

El 1981 es divorcià d’Irene, i emigrà als Estats Units, on aconseguí una plaça de professor a Harvard. De forma efectiva, Carles Hug abandonava la política activa. El 1999 s’instal·là a Brussel·les.

De totes formes, Carles Hug era encara considerat el representant de la dinastia històrica per part del Partit Carlí. I mantingué l’exercici com a cap del Casal de Borbó-Parma i com a pretendent carlí. Les posicions polítiques de la seva darrera època es plasmen a Algunas reflexiones sobre el socialismo del siglo XXI (2004). Per a sectors del Partit Carlí assenyalen un allunyament respecte de les formulacions del socialisme autogestionari. El seu germà Sixt, en feia befa, per dir que s’havia convertit finalment al globalisme liberal.

Ja molt malalt, a començaments de mes, encomanava als carlins per darrera vegada: “continueu endavant amb el nostre projecte de llibertats, expressió moderna dels nostres antics furs”. Carles Xavier, príncep de Piacenza i duc de Madrid, esdevé el nou cap de la dinastia.