El 29 de setembre començà com una jornada europea d’acció contra “les polítiques d’austeritat”. Els sindicats majoritaris de l’estat espanyol decidiren traslladar a aquesta data (llavors encara remota) la jornada de vaga general contra “la reforma Zapatero”. La jornada també inclourà mobilitzacions dels treballadors de les companyies elèctriques de Mèxic, mobilitzacions laborals a Austràlia, etc. És a dir, que es presenta com una jornada heteròclita d’acció mundial.
Dues attituds aparentment contraposades es manifesten davant d’aquesta data. D’una banda, hi ha els qui proclamen la “vaga general europea” (o fins i tot “vaga general mundial”) i fan esforços en aquest sentit, gairebé com si fossin a punt de prendre el Palau d’Hivern o, si més no, com si veiessin desfilar els seguidors del pope Gapon. De l’altra, hi ha els que assenyalen l’origen de la convocatòria (el sindicalisme reformista) i hi mostren la consegüent indiferència o hostilitat. Els primers acusen els segons de “provocadors”, i els segons acusen els primers de “seguidistes”. Els tercers, centristes vocacionals, omplen la resta de colors de l’arc de Sant Martí.
A la immensa majoria de la classe treballadora, és clar, aquesta “interessant” discussió no li arriba. Els “sindicats reformistes” són vistos, per amples sector, com una colla d’irresponsables (potser a sou del PP, i tot) i/o com una colla de “vividors”. En general, la reforma laboral de Zapatero és considerada un gest inútil i ineficient (de la mateixa manera que hom veu les polítiques de “seguretat” de Sarkozy). Però, com és natural, una bona majoria s’empassa els arguments en pro de la “flexibilització” de les relacions laborals. Al capdavall, pel gruix de persones que són a l’atur, o bé treballen amb contractes temporals o en l’economia submergida, molts dels punts sostinguts pels “sindicats reformistes i no-tan-reformistes” sonen a marcià. Això, deixant de banda, que l’attitud més estesa és la de “qui-dia-passa-any-empeny”. Demanar-los sacrificar un jornal és massa, i una jornada de vaga general no passa de ser un símbol, que pot afeblir un govern concret, però que no pot afeblir una línia política ja nítidament marcada.
I quina és aquesta línia política ja nítidament marcada? Mmm. Podem fer una ullada de la convocatòria de la Confederació Europea de Sindicats (CES). Convoquen una manifestació (una euro-manifestació) a Brussel·les, que sortirà a les 13 hores de l’estació de Migjorn, l’esmentat dimecres 29 de setembre. L’eslògan diu “No a l’austeritat. Prioritat a l’ocupació i al creixement”. Així doncs, accepten la definició de la línia política burgesa com d’austeritat, i hi oposen l’ocupació i el creixement. Això, justament, quan els propugnadors de l’austeritat es troben en mig de celebracions pels triomfs de Merkel pel que fa al creixement i, sempre en menor mesura, pel que fa a l’ocupació. No anem bé, no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada