Aquest vespre de dissabte, Reagrupament ha realitzat un acte electoral al barri de Sant Josep, de l’Hospitalet de Llobregat, amb la participació de Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis, i de l’hospitalenca Sandra Lomas, número 4 de Reagrupament en la llista de la circumscripció de Barcelona que encapçala Rut Carandell. Si Reagrupament partia inicialment, en el moment de constituir-se, del doble eix d’independència (proclamació unilateral des del Parlament de Catalunya) i de regeneració democràtica (o, més senzillament, democràcia), progressivament s’ha volgut incorporar un tercer eix amb distintivitat pròpia: l’eix del treball.
En les propostes d’aquest eix, ningú no amaga la influència que hi ha tingut el Cercle Català de Negocis. Fet i fet, dir-ne “treball” i no “economia” respon també a una part de l’ideari dels fundadors del CCN. I, alhora, és una perspectiva que té molt a veure amb quina és l’estructura social i econòmica dels Països Catalans, i del Principat en concret. A diferència d’altres zones del Primer Món desenvolupat (tant més centrals com més perifèriques), el pes de la “petita i mitjana empresa” és considerable. Tant és així, que Carner remarca sovint, com ha fet en l’acte d’avui, que una bona part de petits empresaris són alhora treballadors directes. Carner contrasta, doncs, totes aquestes capes professionals i empresarials amb les elits que encarnen les grans empreses i els grans entramats financers. Aquestes darreres tenen molta més mobilitat (és a dir, capacitat de tancar i deslocalitzar) i també tenen una capacitat d’influència més gran davant de les instàncies polítiques. Però el més rellevant seria el posicionament davant de la independència de Catalunya. Si el “poble petit” (per fer servir l’expressió de Carner) té un interès objectiu en la independència de Catalunya, a les “elits” ja els va bé la situació actual de dependència o, fins i tot, els hi convé més.
Aquests interessos socials es reflecteixen en el programa de Reagrupament. Per fina força, han de prendre la forma d’una reivindicació de “valors de sempre”, és a dir de valors forjats en l’època de la industrialització de Catalunya que és alhora l’època de la construcció de la Catalunya moderna. S’expliciten en “treball, esforç, iniciativa, creativitat, estalvi i visió de futur”.
En correspondència, es reivindica la “creació de llocs de treball estables i de qualitat”, que s’han de crear al voltant de tres eixos:
- adequar el mercat creditici a les necessitats d’empreses i emprenedors, mitjançant la participació i col·laboració de l’administració, les entitats financeres i el capital privat.
- crear un nou model de contracte laboral que faciliti l’accés i la mobilitat dels treballadors i una assegurança d’atur que promogui el reciclatge i la formació de qualitat.
- promoure un nou marc fiscal que prioritzi l’augment de les rendes personals disponibles i dinamitzi el consum.
Això, naturalment, demanaria un notable investiment en “infrastructures, comunicacions i mobilitat, energia, recerca i societat del coneixement”. D’una banda, això exigeix unes “polítiques d’estat” que impulsin “el talent i la recerca”, alhora que “una organització del treball enfocada a l’eficiència i la productivitat que permeti un millor conciliació de la vida familiar i que alhora eviti la discriminació per qualsevol raó”. De l’altra, hom promet una desregulació (“flexibilitzarem i simplificarem l’administració amb l’objectiu d’eliminar les traves legislatives innecessàries”) i una menor pressió fiscal.
En altres països d’Europa, programes com aquest tenen poc marge. Però als Països Catalans, perifèrics en el centre, i cèntrics en la perifèria, marcats per una espoliació fiscal de més de 35.000 milions d’€ anuals, pot haver marge pel miratge. Si més no, fins a la independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada