dimecres, 3 de novembre del 2010

L’onada republicana en les eleccions nord-americanes del 2 de novembre

Les xifres són clares. Seixanta-quatre escons de la Cambra de Representants han passat de mans demòcrates a republicanes. En unes eleccions com les d’ahir (mid-term elections) no s’havia produït aquest transvasament des de les eleccions del 1938. Els paral•lelismes amb aquella època es redueixen al fet que un president demòcrata (llavors Roosevelt, ara Obama) resulta clarament incapaç per evitar la continuació de la crisi econòmica (1937 fou un “downturn” en la recuperació post-1929, i 2009-2010 és un període de “jobless recovery”).

De totes formes, no es pot oblidar que qualsevol xifra electoral és incompleta si no es tenen presents les dades d’abstenció. A més, només en la Cambra de Representants, cal parlar de 435 eleccions, i més enllà de l’etiqueta de “republicà” o de “demòcrata” hi ha els posicionaments i els suports personals.

La lectura previsible des de l’Administració Obama refermarà l’abandonament dels tímids compromisos que el president tingué envers el poble nord-americà ara fa dos anys.

Aquesta lectura és la que ara fan els mitjans de masses (tant els “conservadors” com els “liberals”). És a dir, que les eleccions del 2 de novembre (i tot el procés electoral previ de primàries) assenyala un “gir cap a la dreta” de l’electorat nord-americà. A més, aquest gir cap a la dreta no es fa predominantment en nom d’uns valors suposadament religiosos (els de la dreta cristiana) o patriòtics (els de l’ultraintervencionisme del Gran Garrot), sinó directament en nom d’uns valors econòmics. Fet i fet, el moviment Tea Party reflecteix sobretot uns posicionaments de “conservadorisme fiscal”, de “anti-intervencionisme federal en l’economia”, de “desregulació” i de “privatització dels serveis comunitaris”. És clar, que bona part del moviment Tea Party és instrumentalitzat, amb més o menys èxit, per la dreta religiosa i pels sectors nacionalistes “euro-americans”. Però, en essència, el discurs de Tea Party és un discurs de “gestió econòmica”.

Les dades de participació ajuden a desfer aquest miratge. Els menors de 29 anys foren el 18% dels votants en les eleccions del 2008, mentre que han constituït tan sols el 10% en les eleccions del 2010. En canvi, els majors de 65 anys han passat del 15% en el 2008, al 24% en el 2010. Bona part del vot de la gent gran en contra dels candidats demòcrates ha anat impulsat (dins i fora del ‘tea party movement’) per l’amenaça que suposa el pla Obama contra Medicare. Així doncs, dels votants de més de 65 anys, els republicans han passat d’un suport del 48% (2008) al 58% (2010).

Els candidats republicans, en aquests comicis, han primat el discurs econòmic, majoritàriament en clau “neoconservadora”. En canvi, els candidats demòcrates, per norma general, han centrat el discurs encara en les “culture wars”, ja que únicament en aquests camps l’Administració Obama ha pogut fer algun avenç (d’altra banda, poc substancial). En certa mesura, és la situació paral•lela que hom troba a Europa entre els partits conservadors (el Partit Popular Europeu) i els socialdemòcrates (el Partit Socialista Europeu) i, en el nostre Principat, entre Convergència i Unió i el tripartit. En aquest sentit, les eleccions del 2-N als Estats Units són gairebé un anunci del que passarà el 28-N.