Hi ha espais geogràfics que tenen una profunda connotació ideològica que va més enllà de l’adscripció nacional. Un exemple, el trobem en l’oposició “Espai Europeu” i “Espai Mediterrani”, amb la “gent d’ordre” adscrita al primer, i amb la gent més “alternativa” al segon. La proposta d’espais és també una proposta de centres i de perifèries. Així no és estrany que a Rússia, des de diferents coordenades ideològiques, hom es trobi més a gust amb la idea d’un “Espai Euroasiàtic” que no pas amb una idea “europea”. O que, a Anglaterra, hom es trobi més a gust amb un “Espai Euroatlàntic”. Aquest “Espai Euroatlàntic” és equivalent a l’Espai Nord-atlàntic. Que jo recordi, l’única organització que es reclama “nord-atlàntica” és l’OTAN, la qual cosa sembla connotar irremediablement aquest “Espai Euro-Nord-Americà”. No és estrany que aquest “espai” generi incomoditat en diversos rodals. L’Espai Euro-Atlàntic consolida el domini de l’anglosfera com a encarnació del gran capital financer internacional i també les USAF i l’OTAN com els braços militars del “superimperialisme”. Quebequesos, francesos, alemanys, etc., també poden recelar de l’hegemonisme de la llengua anglesa en aquest “espai”. Els defensors socialdemòcrates i social-liberals del “model continental” es posen pàl·lids davant dels discursos polítics i socials dominants a l’altra banda de l’Atlàntic (pensem en el Tea Party movement). En un altre ordre de coses la cimentació de l’Espai Euro-atlàntic, amb la complementarietat entre els hereus de l’antic Imperi Britànic i els Estats Units, ha estat una de les bases de la Pax Americana.
Per tot plegat, una iniciativa com el North-Atlantic Left Dialogue sembla un oxímoron. Aquest cap de setmana, a Berlin, se’n farà la tercera sessió anual.
Rick D. Wolff, de Xicago, hi ha presentat una sèrie de tesis sobre la situació de l’esquerra nord-atlàntica, atrapada entre els “partidaris de les formes neo-liberals del capitalisme” i els “partidaris del capitalisme d’estat de benestar”. Uns i altres s’adrecen a les “víctimes de la crisi”, el primers amb un programa populista d’austeritat i els darrers amb un programa igualment populista d’estímul finançat amb dèficit públic.
Marcar diferències pot ésser una cosa ben senzilla. N’hi ha prou amb parlar de la “socialització dels mitjans de producció” i de “planificació de la distribució de recusos productius i de productes”, per escandalitzar el més radicalot dels “keynesians”. El problema és com es compagina el projecte de transformació social “anti-capitalista” amb projectes inicials de caràcter immediat, a curt termini i populars.
Per fer aquesta combinació Rick D. Wolff proposa quatre línies d’actuació:
- programa d’ocupació pública directa en sectors com el transport públic, l’atenció als infants i l’ocupació de treballadors qualificats.
- programa d’encoratjament, organització, suport, ensinitrament i finançament de noves empreses gestionades col·lectivament pels treballadors. Vehiculació dels treballadors en atur envers aquestes empreses.
- polítiques de foment de l’ocupació femenina a través del sistema públic o col•lectiu de llars d’infants.
- finançament de les línies anteriors a través d’una major progressivitat fiscal i/o de reduccions en la despesa militar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada