Després de les informacions aparegudes ahir sobre els comentaris de Siegried Hecker, ex-director del Laboratori nord-americà de Los Alamos, quant a la tecnologia nuclear de la RPD de Corea, llegim avui les notícies sobre els combats de l’illa de Yeonpyeong. Un “exercici” naval sud-coreà en les aigües d’aquesta illa, que inclogué el llençament de foc artiller, fou contestat el migdia de dimarts (hora coreana) per les forces militars nord-coreanes, amb el llençament de missils d’artilleria contra objectius navals i terrestres. L’intercanvi de foc continuà, amb diverses víctimes mortals.
Entre les reaccions internacionals, cal destacar la condemna que els Estats Units han fet de l’atac nord-coreà, si bé han insistit en la necessitat d’aturar els intercanvis de foc. La República Popular Xinesa, sense entrar en condemnes, ha reclamat un esforç per garantir la pau i l’estabilitat en la Península de Corea. Rússia ha qualificat d’inacceptable l’ús de la força.
La crisi de Yeonpyeong arriba en un moment d’augment de les tensions en l’Àsia Oriental. Cal no oblidar que els Estats Units disposen de 28.500 tropes en el sud de Corea. D’altra banda, la política xinesa respecte de la RPD de Corea és de considerar-la una “marca” davant de la presència nord-americana a Corea del Sud, amb la qual cosa hi ha un interès per garantir-hi l’estabilitat econòmica i política.
La primavera del 1911, esclatà una rebel·lió contra el soldà del Marroc. La intervenció “pacificadora” anà a càrrec de les tropes franceses (amb la subalternitat de les tropes espanyoles). Alemanya s’hi sumà, sense que se l’hagués convidada, el canoner Panther arribà l’1 de juliol del 1911 al port d’Agadir. Aquesta acció fou considerada una “provocació” no tan sols per França sinó també per Anglaterra. La Crisi d’Agadir del 1911, com la Crisi de Tànger del 1905, podien haver conduït a una nova guerra franco-germànica. El cas és que una guerra franco-germànica en el 1905 o en el 1911 hauria tingut un abast “mundial” ràpidament, amb la implicació inevitable, entre d’altres, d’Anglaterra, de Rússia o de Japó. No obstant, s’arribà a un acord en totes dues ocasions. El 1912, França i Espanya establien un règim de Protectorat sobre el Marroc, i Alemanya rebia cessions territorials a l’Àfrica Equatorial. En definitiva, cap de les potències no es considerava prou preparada per entrar en guerra oberta, o no hi veia la possibilitat de guanys que satisfessin els riscos. Dos anys després, la crisi de Sarajevo, les coses eren totes unes altres...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada