dissabte, 6 de novembre del 2010

Trajectòries (no tan) insòlites (XXVI): Joseph Ratzinger i l’opció preferencial de la jerarquia catòlica

L’elecció, el 2005, de Joseph Ratzinger com a Papa de Roma (Benet XVI) fou un xic inesperada. No era pas comptat entre els cardenals de perfil baix ni tampoc entre els més joves (havia de fer els 80 anys el 2007). Tampoc no era italià, com italians havien estat els papes posteriors a Alexandre VI (amb les excepcions d’Adrià VI, neerlandès, en el segle XVI, i de Joan Pau II, polonès), sinó bavarès, i destinat a passar, per raons d’edat, com l’únic papa veterà de la Segona Guerra Mundial. Entre els rengles “progressistes”, Ratzinger encarnava la “intransigència”, l’església inquisitorial, els valors socials més reaccionaris. Però Ratzinger no sempre havia estat això. En la trajectòria de Ratzinger no trobarem cap tombarella sopresiva, amb la qual cosa no sé si és del tot adequat d’incloure’l en aquesta sèrie. Tammateix, l’evolució de Ratzinger és interessant per més d’un concepte.

Joseph Alois Ratzinger va nàixer el dissabte 16 d’abril del 1927 (Dissabte de Glòria) en el número 11 de Schulstraße de Marktl am Inn (Alta Baviera). Era el tercer (i darrer) fill de la família formada per l’oficial de policia Joseph Ratzinger i per la seva esposa, d’origen tirolès, Maria. Ratzinger pare serví en la Landespolizei bavaresa i en la Ordnungspolizei alemanya fins el 1937, quan es retirà a Traunstein (Alta Baviera). Els darrers quatre anys de la carrera policial de Ratzinger pare foren marcats per la “nazificació”, amb la qual topava pels seus posicionaments catòlics i conservadors. És simptomàtic el fet que cap dels tres fills no es casés. El fill gran, Georg, com també el petit, Joseph, foren ordenats sacerdotalment, després d’haver demostrat una ferma vocació des de la infantesa. La germana, Maria, també restà soltera, i acompanya Joseph com a assistenta fins a la seva mort, el 1991.

El 1939, Joseph Ratzinger ingressà en el seminari menor de Traunstein. L’edifici fou militaritzat el 1942, i els alumnes enviats a casa. Ratzinger reemprengué els estudis al Gymnasium de Traunstein. Molt s’ha parlat de militància de Ratzinger en les Hitlerjugend, però cal no oblidar que l’adscripció era poc menys que obligatòria, si més no per continuar els estudis a partir dels 14 anys. En complir els 16 anys, fou reclutat per servir en com a Luftwaffenhelfer, incorporant-se en el destacament de defensa de la planta de motors d’aeronaus de Ludwigsfeld (propietat de BMW). Més tard passaria a Unterföhring i, ja fora de Baviera, a Inssbruck i, després, a Gilching, on prestà servei en una unitat de telèfons, fins el 10 de setembre del 1944. Ratzinger passava llavors al servei laboral (Reichsarbeitsdienst), destinat a la frontera hongaresa, on treballà en les preparacions de defensa anti-tanc contra una penetració soviètica. El 20 de novembre, també fou rellevat d’aquesta tasca i, ja en el mes de desembre, de nou a Traunstein, fou reclutat per la Wehrmacht i destinat a la caserna d’infanteria de la ciutat. La seva unitat no seria destinada al front, sinó que més aviat era el front qui s’apropava a l’Alta Baviera. En els darrers dies de la guerra, Ratzinger abandonà la caserna de Traunstein per encaminar-se al poble on vivien els pares. Ratzinger ha atribuït a un “àngel especial” el fet de no haver patit represàlies per aquesta deserció, ni pels soldats que l’aturaren pel camí de casa, ni pels SS que hi foren hostatjats. Però sí que fou identificat com a soldat pels americans quan ocuparen la comarca i, així doncs, fou internat en el camp de presoners de guerra d’Ulm. Fins el 19 de juny, no va poder tornar a casa. El germà gran, Georg, encara va trigar més en tornar d’un camp de presoners d’Itàlia.

Tots dos germans ingressaren poc després en el seminari de Freising (Alta Baviera) i inciaren estudis universaris en el Herzogliches Georgianum de München. Joseph Ratzinger se sentí particularment atret per la filosofia de Theodor Steinbüchel (Die Wende des Denkens), de Martin Heidegger i de Karl Jaspers, que suposava una ruptura respecte del neo-kantianisme. En teologia, aquesta posició es plasmava en un apropament a les obres de sant Agustí i de sant Bonaventura, i el corresponent allunyament de les posicions tomistes. El 29 de juny del 1951, els dos germans Ratzinger foren ordenats sacerdots pel cardenal-arquebisbe Faulhaber de München. La tesi doctoral, defensada el 1953, tractà del “Poble i Casa de Déu en la Doctrina augustiniana de l’Església”, mentre que l’obra d’habilitació, llegida el 1957, tractà de l’escolàstica de sant Bonaventura. El 1958 esdevenia professor del seminari de Freising, i el 1959 guanyava una plaça a la Universitat de Bonn.

Bonn havia esdevingut des de feia 10 anys en la capital de la República Federal d’Alemanya, és a dir l’Alemanya de l’Oest, incorporada al bloc occidental conformat per l’OTAN i la Comunitat Econòmica Europea (CEE). El “miracle alemany” havia donat estabilitat política i econòmica, però quin paper havia de jugar l’església catòlica en la nova situació? La lliçó inaugural a Bonn l’havia dedicada al “Déu de la Fe i al Déu de la Filosofia”. Com a pèrit teològic, va acompanyar el cardenal Frings, de Colònia, a les sessions del Concili Vaticà II (el segon concili ecumènic de l’era contemporània, i el primer en convocar-se després de gairebé noranta anys). Paral•lelament, el 1963, deixava Bonn per incorporar-se a la Universitat de Münster.

En el marc del Concili Vaticà II, Ratzinger apareixia arrenglerat amb Karl Rahner, una de les figures més destacades de la Nouvelle Théologie. Amb la Nova Teologia, Ratzinger compartia una preocupació per la persistència (i àdhuc ascens) del neoescolasticisme en la teologia catòlica. Com a remei, calia tornar a la lectura dels Pares de l’Església (i, particularment, sant Agustí), els quals podien oferir unes vies no purament resistencialistes als fets de l’era moderna o a la coexistència en un entorn de pluralisme religiós. En els anys del concili, les posicions de Ratzinger no són gaire diferents de les de Hans Küng i d’Edward Schillebeeckx. Els primers indicis de separació o d’escissió en aquesta “nova teologia” els trobem potser amb la fundació, el 1965, de la revista teològica Concilium, impulsada (a més de Rahner, Küng i Schillebeeckx) per Yves Congar i Marie-Dominique Chenu.

De totes formes, durant els primers anys, Ratzinger encara era identificat amb el grup que editava Concilium. El 1966, Ratzinger esdevenia catedràtic de teologia dogmàtica a la Universitat de Tübingen, el mateix centre on Küng era professor. S’apropava llavors el centenari del dogma de la infal•libilitat papal, i Ratzinger se sentia en l’obligació d’aclarir quin era el veritable paper del papat en l’església, sense caure en exageracions gairebé papòlatres, i insistint en el fet que les decisions papals havien de prendre’s escoltant una pluralitat d’opinions dins de la mateixa església. Dins del ventall teològic post-conciliar, la Introducció al Cristianisme (1968) de Ratzinger feia part del cantó “progressiu”.

Però, què volia dir “progressiu”? A diferència de França i d’Itàlia, la situació política de l’Alemanya Occidental havia impedit la presència creixent d’un partit comunista, alhora que el programa polític de l’SPD era força més moderat en gairebé tots els aspectes que els de la socialdemocràcia d’altres països de l’entorn. Però el moviment estudiantil alemany, potser precisament per aquestes particularitats, començava a fer sentir la incomoditat davant del sistema. La Universitat de Tübingen va notar, i de valent, les protestes estudiantils d’abril i de maig del 1968, coetànies a les protestes estudiantils i obreres del maig francès.

Per força, la nova situació havia de tindre un efecte polaritzador. Ratzinger el notava no únicament en el radicalisme d’esquerres dels estudiants, sinó també en el fet que els sectors de la dreta catòlica podien animar, com a resposta, un neo-ultramontanisme que trenqués amb l’església post-conciliar. Ratzinger percebia en el grup de Concilium i, particularment, en Küng, un ultramodernisme, igualment condemnable.

En el 1969 deixava Tübingen per traslladar-se a la Universitat de Regensburg (Baviera). L’allunyament envers el grup Concilium es consagrà el 1972, amb la fundació d’una revista rival, Communio. Communio recollia el sector “dretà” de la “nova teologia”: Hans Urs von Balthasar, Henri de Lubac i Walter Kaspers. Però Communio també havia de mirar cap als sectors més pre-conciliars, i defensar-hi les nocions d’ecumenisme cristià, de respecte envers les religions no cristianisme i respecte la llibertat de religió. Entre les propostes del Ratzinger d’aquells dies, hi havia el suggeriment d’una unificació del cristianisme alemany en la diversitat, al voltant de la Confessió d’Augsburg.

El 24 de març del 1977, Ratzinger esdevenia arquebisbe de München i Freisig i, mesos després, era creat cardenal pel papa Pau VI. El 1978, fou un any de tres papes, amb la mort de Pau VI, i les eleccions de Joan Pau I (mort en qüestió de setmanes) i de Joan Pau II. Joan Pau II, d’origen polonès, trencava un monopoli de més de quatre segles de papes “italians”. Polònia era llavors la baula més feble del Pacte de Varsòvia, i un paral·lelisme inevitable es podia traçar amb les eleccions posteriors de Margaret Thatcher com a premier britànic i de Ronald Reagan com a president dels Estats Units. El cicle obert en el 1967-68 es tancava. El 25 de novembre del 1981, Ratziger era nomenat cardenal-prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, la institució hereva directa de l’antic Sant Ofici, de la Inquisició Romana. Aquest càrrec exigia una dedicació completa, i Ratzinger va haver de renunciar a l’arquebisbat de München.

Especial dedicació va emprendre Ratzinger contra la teologia de l’alliberament, amb condemnes més o menys genèriques en el 1984 i el 1986, i amb la suspensió de figures com Leonardo Boff. Ratzinger tenia prou cura per dividir els aspectes de la teologia de l’alliberament per justificar-ne els aspectes més espontanis (de revolta contra la injustícia) i condemnar-ne els aspectes més racionalitzats (que Ratzinger acusava d’ésser un empelt de maxisme europeu en les societats del Tercer Món).

En aquest període, Ratzinger també refermà doctrines que havien quedat poc tancades després del Concili Vaticà II. Reiterà la condemna a la francmaçoneria, i considerà que l’ordenament sacerdotal de dones no era vedat simplement per la litúrgia romana sinó per la fe catòlica. Davant de nou paradigma que concep l’homosexualitat com una orientació sexual, Ratzinger acceptava el paradigma, però alhora mantenia la condemna vers les relacions homosexuals. En definitiva, en aquesta vessant, la jerarquia catòlica trobava un xibolet, mitjançant el qual postular una defensa de la “família” i de la “vida” en to abstracte, mentre castrava qualsevol intent de denúncia estructural (equiparat a la teologia de l’alliberament). Aquesta línia de “guerra cultural” i de "pànic moral" començà a girar-se en contra de la jerarquia catòlica justament per l’escàndol d’abusos sexuals a menors. La jerarquia catòlica, en molts casos, volia cobrir allò que era un atemptat contra el desenvolupat integral de la persona durant la infantesa en un “pecat d’orientació sexual” de tal o tal capellà. L’única defensa de la jerarquia ha estat la del ventilador (“ningú no és perfecte”) sense afrontar que les protestes justament s’adrecen contra l’ocultació i la protecció envers els abusadors.

Després de la mort de Joan Pau II, el 19 d’abril del 2005, Ratzinger esdevenia papa i triava com a nom Benedictus (Benet XVI), en doble homenatge a sant Benet de Núrsia i al papa Benet XV (el papa de la Primera Guerra Mundial). Ratzinger semblava un cardenal massa gran i massa marcat per al càrrec. Però ha sabut donar al Papat la dosi justa de victimisme com per atreure sectors socials molt influents i no únicament en els països de tradició catòlica. Ratzinger, capaç de percebre els interessos socials de la teologia de l’alliberament, no ha sabut veure que justament els interessos socials oposats són els que condueixen a una teologia de l’esclavatge.