diumenge, 21 de novembre de 2010

Les propostes de Solidaritat en l’àmbit del treball



Continuem aquesta sèrie, amb el pretext de l’acte que ha realitzat aquest vespre a la pista de bàsquet del Casino de l’Hospitalet de Llobregat, Solidaritat Catalana per la Independència. Introduït per Jordi San Nicolás, l’acte ha comptat amb els discursos successius d’Uriel Bertran, Alfons López Tena i Joan Laporta. Inevitablement, els discursos s’adrecen a allò que el Manifest Electoral aprovat el 24 d’octubre anomena “l’economia catalana en situació límit”.

Naturalment, tal com indica el Manifest del 24 d’octubre, “Solidaritat Catalana no presenta un programa polític per gestionar l’autonomia sinó una organització del poder públic per a la constitució d’un Estat propi”. El Manifest, doncs, es limita a esmentar “el sistema de valors catalans com l’esperit d’iniciativa, el treball i l’estalvi” i reivindica una “manera d’entendre el món amb els petits països d’Europa que compaginen el més alt nivell de dinamisme econòmic amb la més elevada protecció social”.

La situació d’opressió política i d’espoliació econòmica, efectivament, deixa un marge notable per pensar què s’esdevindria amb la superació de l’una o de l’altra. Aquest marge ofereix la possibilitat simultània de pensar en: 1) elevació notable de les pensions de jubilació i de viduïtat; 2) creació d’un sistema de beques-salari per contrarestar la tendència a la desqualificació laboral del jovent; 3) augment de la productivitat del treball a través d’una millora de les infraestructures i de més ajuts per a la innovació i la recerca.

És en aquest marge de maniobra en el qual Alfons López Tena, per molt hayekià que sigui (que ho és), en el seu discurs a l’Hospitalet, atribueix la xifra del 30% del fracàs escolar a la manca de beques. O el marge que permet al Manifest del 24 d’octubre de blasmar “el model de creixement basat en l’especulació immobiliària”. O recordar que, si parlem de funció pública, el nostre país té una de les taxes de funcionari/treballador en el sector privat més baixes (si no la més baixa) d’Europa.

Fruit d’aquest marge, en definitiva, és el següent compromís del Manifest del 24 d’octubre: “No acceptarem l’excusa de la manca de recursos de la Generalitat que es voldrà fer servir per rebaixar salaris públics, reduir les inversions, privatitzar serveis públics, augmentar els impostos, i retallar drets socials”. Un hipotètic govern autonomista del Principat sorgit de les eleccions del 28-N, sens dubte, aplicarà totes aquestes polítiques d’austeritat. Uns altres ‘hayekians’ (diferents d’en López Tena) cantaran lloances de les mesures. I uns quants ‘keynesians’ ens diran que no hi ha més remei i que cal calçar-se davant la maltempsada internacional o la inclemència dels mercats financers.