diumenge, 26 de desembre de 2010

Das Finanzkapital, de Rudolf Hilferding, cent anys després

Sense gaire soroll, enguany s’ha commemorat el centenari de la publicació de l’obra més coneguda de Rudolf Hilferding, Das Finanzkapital (El capital financer). L’obra apareixia en el tercer volum de Marx-Studien, la col·lecció editada per la Wiener Volksbuchhandlung, i co-dirigida pel propi Hilferding i per Max Adler.

Hilferding tenia llavors 33 anys. Des de l’època universitària, entrà en contacte amb el moviment socialdemòcrata, militant en la Unió d’Estudiants (Studentenvereinigung). Ja en aquella època havia compaginat els estudis de medicina amb els d’economia. A partir del 1901, s’establí com a pediatra, però sense abandonar l’interès per l’economia i la col·laboració amb l’SPD. El 1904 començà la col·laboració amb Max Adler, en els Marx-Studien, “fulls de teoria i política del socialisme científic”. A partir del 1906 deixà la pràctica mèdica, per esdevindre professor d’economia política (Nationalökonomie) de l’Escola de Partit de l’SPD i, des de l’any següent, redactor (politische Schriftleiter) del Vorwärts, l’òrgan central del partit.

El capital financer s’estructura en cinc parts:
- 1. Diners i crèdit (la necessitat dels diners, els diners en el procés de circulació, els diners com a mitjà de pagament, els diners en la circulació del capital industrial, els bancs i el crèdit industrial, la taxa d’interès).
- 2. La mobilització de capital (la societat d’accions, l’intercanvi de valors, l’intercanvi de mercaderies, capital bancaria i benefici bancari).
- 3. Capital financer i la restricció de la lliure concurrència (superació dels obstacles a l’equalització de les taxes de beneficis, càrtels i trusts, els monopolis capitalistes i el comerç, els monopolis capitalistes i els bancs, la transformació del capital en capital financer, la determinació de preus pels monopolis capitalistes i la tendència històrica del capital financer).
- 4. capital financer i crisis (les condicions generals de les crisis, les causes de les crisis, les condicions del crèdit en el curs del cicle econòmic, capital monetari i capital productiu durant la depressió, canvis en el caràcter de les crisis).
- 5. la política econòmica del capital financer (la reorientació de la política comercial, l’exportació de capital i la lluita pel territori econòmic, el capital financer i les classes, el conflicte sobre el contracte de treball, el proletariat i l’imperialisme).

L’obra era certament ambiciosa. El subtítol la definia com “un estudi sobre el desenvolupament recent del capitalisme”. Prova d’explicar la transició des del “capitalisme de lliure concurrència” cap al “capitalisme monopolista”. Així doncs, destaca els canvis en la propietat del gran capital (el desenvolupament de les societats anònimes participades per una multitud desigual d’accionistes) i en les relacions comercials (el pes de les grans companyies fins a forjar oligopolis i monopolis). Aquesta “concentració de capital” i aquesta “monopolització” condueixen al desplaçament creixent de la petita empresa i del petit capitalista. Alhora, els grans monopolis tenen un pes creixent sobre el control polític, de forma que la barreja entre la gran indústria i l’estat dóna lloc a un “capitalisme monopolista d’estat”.

Hilferding no tan sols posa de manifest el paper creixent de les institucions financeres en el control de la indústria. Aquest paper era vehiculat pels requeriments creixents de crèdit d’una indústria que requeria una innovació tecnològica creixent per mantindre la competitivitat, i que alhora s’enfrontava amb uns mercats més saturats. Les borses i els bancs adquirien protagonisme. Però, a més, Hilferding parla en la segona part d’un “capital fictici”, per fer referència a allò que autors posteriors definiran com la “financialització” del capital. Així, Hilferding confronta una economia financera-especulativa amb els sectors de l’economia real (que produeixen béns i serveis finals).

El llibre de Hilferding va rebre, dins del moviment socialdemòcrata, elogis generalitzats.

Otto Bauer la saluda com una obra llargament esperada, en el sentit que la dreta socialdemòcrata volia arguments per esgrimir davant de la petita i mitjana burgesia cada vegada més arraconada pels bancs, pels grans monopolis i per l’ofegament fiscal.

Karl Kautsky, encarnació del “centre ortodox”, considera Das Finanzkapital com el “quart volum del Capital”. Si el primer volum del Capital (l’únic publicat en vida de Marx, el 1867) presenta el mode de producció capitalista, els dos volums del Capital en desenvolupen els aspectes comercials (segon volum) i financers (tercer volum). El volum de Hilferding vindria a actualitzar i a aprofundir allò que apareix ja en els dos darrers volums de Das Kapital que havia editat Friedrich Engels.

Des de l’esquerra socialdemòcrata, Lenin definia l’obra de Hilferding com l’estudi teòric més valuós sobre el desenvolupament recent del capitalisme.

Però els judicis sobre l’obra de Rudolf Hilferding rarament poden desconèixer l’evolució posterior, no tan sols de Hilferding, de Kautsky i de l’SPD, sinó també els usos que ha tingut (i té) la teoria hilferdingiana sobre el “capitalisme monopolista d’estat”. Els grans poders financers de l’època es trobaven a Londres (i, després, a Nova York), mentre que el capitalisme alemany servava la importància relativa de la gran indústria (metal·lúrgia, química, etc.), amb la qual cosa era inevitable que servís de pretext per a la propaganda de l’imperialisme alemany. També la teoria tenia uns usos en marcar l’agenda de l’SPD i l’attitud davant de les reivindicacions dels treballadors de la petita i mitjana indústria.

L’agost del 1914 esclata la Primera Guerra Mundial. Hilferding i Kautsky, així com els altres membres del “centre”, es veuen arrossegats pels arguments de la dreta socialdemòcrata alemanya. L’SPD va fer possible l’aprovació dels crèdits extraordinaris de guerra i va contribuir a l’esperit de comunió nacional. Si calia, hom podia dir que els exèrcits alemanys contribuirien a destruir l’imperialisme tsarista a l’Europa Oriental. I, si calia, també hom podia clamar contra el capitalisme estatista-imperialista de França i contra el capitalisme bursari-especulatiu de Gran Bretanya.

Les perspectives inicials del “centre socialdemòcrata” pensaven en una guerra breu i en la resumpció, en la postguerra, del programa internacionalista, amb renovades forces i tot. Es repartien crítiques equilibrades al “social-xovinisme” de la dreta i també al “derrotisme” de l’esquerra, ja que si el primers feien el joc a l’imperialisme alemany, els darrers ho feien a l’aliança franco-russo-britànica.

Fos com fos, Hilferding havia estat ja mobilitzat el 1915 com a metge de campanya per l’exèrcit austro-hongarès. Mantingué la relació amb l’SPD i, el 1917, s’arrenglerà amb la fracció escindida, l’USPD, que trencava amb la dreta majoritària de l’SPD. Desmobilitzat el 1918, Hilferding s’integrà com a redactor en cap de Freiheit, l’òrgan central del patit. La fi de la guerra i el triomf de la revolució bolxevic alteraren les relacions entre l’SPD-USPD. L’ala esquerra de l’USPD confluí amb el nou KPD. La majoria de l’USPD, però, optaria per la reunificació amb l’SPD (1922). Alhora, la socialdemocràcia havia de fer-se amb responsabilitats de poder. Hilferding entrà com Ministre de Finances en el govern de “gran coalició” de Gustav Stresemann (agost-octubre del 1923). Abans i després d’ocupar el ministeri, Hilferding tingué una forta influència en la política econòmica propugnada per l’SPD i adoptada, segons els casos, pel govern alemany. El treball pràctic d’aquests anys arrossega també els posicionaments teòrics de Hilferding, expressats a Organisierter Kapitalismus (1927).

Aquesta etapa s’interrompria, primer, amb l’ascens de la dreta conservadora, que foragità l’SPD del govern. I, després, amb el propi ascens d’Adolf Hitler a la Cancelleria i l’inici de la nazificació. Hilferding, com bona part de la direcció de l’SPD, s’exilià. S’establí a Zürich, des d’on actuà com a membre de la presidència en l’exili de l’SPD (SoPaDe). El 1938, passà a França. Quedà atrapat amb l’ocupació nazi del 1940. L’11 de febrer del 1941, les autoritats de Vichy el lliuraren a la Gestapo, que el mateix dia el van assassinar.