dimarts, 7 de desembre de 2010

El Banc de SAnTANder i l’home malalt de la Unió Europea

La situació econòmica, en el marc de la Unió Europea, de Letònia, de Grècia, de Portugal, d’Irlanda o, fins i tot, d’Itàlia i de Gran Bretanya, és preocupant. Però la situació de l’estat espanyol té unes particularitats que el fan l’autèntic ‘home malalt’ de la Unió Europea. La dimensió territorial i humana d’aquest estat dinàstic, les tensions nacionalitàries internes, el subdesenvolupament d’àmplies regions, l’atomització del sector productiu fins i tot en els indrets més puixants, etc., mostra unes particularitats en l’àmbit econòmic, polític i social. No és pas qüestió menor el propi origen de l’actual fase constitucional de l’estat espanyol. Portugal i Grècia, per processos diferents, trencaren amb les dictadures militars-corporativistes. En canvi a l’estat espanyol, tot va anar de llei a llei. La declaració d’estat d’alarma del passat 4 de desembre augura una espiral en la qual es fa difícil no recordar un paral·lelisme amb l’anterior Restauració Borbònica: la Constitució canovista del 1876 també va acabar en Directori Militar.

Entre les particularitats jurídiques de l’estat espanyol dignes d’esment, apareix el marc regulatori financer. La forma com s’han gestionat crisis hipotecàries als Estats Units o a França ha estat certament desastrosa. Però són un paradís normatiu en comparació a l’estat espanyol.

Des del dia 30 de novembre, José Luis Burgos acampa, en vaga de fam, davant de l’oficina del Banc de Santander en el número 5 de Passeig de Gràcia, ben a prop de la Plaça de Catalunya. Ahir, diada de la Constitució Espanyola, tingué lloc una concentració de suport.

Entre els grups presents, hi havia els membres de la Plataforma de Defensa i Moviment Ciutadà “loestaspermitiendo.com”, creada al voltant de la mobilització de Burgos. La narrativa segregada des del poder parla de la ‘crisi’ en termes gairebé meteorològics. Contra aquesta narrativa, aquests moviments formats al voltant d’ATTAC, ofereixen una descripció dels moments que confluïren en l’actual situació. Aquesta explicació, naturalment, requereix una certa traducció en un llenguatge més entenedor:
-1. En un primer moment, trobem la realitat de la tendència estagnació de les economies madures, la qual cosa amenaça l’extracció de plus-vàlua. La ‘deregulació’ del sector financer havia de comportar un estímul per a l’economia productiva (encarat, especialment, a la recerca, el desenvolupament i la innovació) i per al consum. El resultat fou el creixement gegantí dels mercats especulatius, els quals adquiriren una sofisticació enorme a partir de la dècada dels anys 1990.
-2. A la recerca de nous mercats, les entitats financeres havien d’entrar cada vegada en operacions més arriscades. Mitjançant diverses tècniques de compra-venda, aquestes operacions eren possible en tant que se les vinculava amb operacions menys arriscades.
-3. Les agències de qualificació tingueren un paper cabdal, en avaluar positivament molts dels nous productes financers.
- 4. L’autonomia creixent dels bancs centrals (Reserva Federal nord-americana, Banc Central Europeu, Banc d’Espanya) de les institucions ‘representatives’ (Govern, Parlament) havia de servir per evitar les temptacions pro-inflacionistes de suposats governs populistes. En realitat, servia per fer més opaca la gestió. El mite d’un Banc d’Espanya responsable, mentre els altres bancs centrals eren massa alegres, és un mite que, encara que fos real, no tindria cap importància, degut a la interconnectivitat del sistema financer.
- 5. Sempre en nom de la lluita contra la inflació, s’imposaven mesures polítiques de contenció salarial i de congelació-reducció de les pensions públiques, alhora que es reclamava la privatització dels sectors i serveis públics més rendibles. L’augment dels beneficis empresarials (principalment, de les grans empreses de serveis privatitzats) havia de contribuir a engreixar les operacions de les entitats financeres.
- 6. Els riscos del punt 2. i l’evolució de la distribució de la renda assenyalada en el punt 5. conduïen a una contradicció, i la bombolla financera esclatà. La manera de gestionar els riscos assenyalada en el punt 3. feia que fos impossible distingir entre “justos” i “pecadors”. En tot cas, sota una estat de ‘schock’, s’imposaren una sèrie de polítiques de ‘rescat’. Les entitats financeres afectades reberen de fons públics préstecs a molt baix interès. També hom prometia llavors (novembre del 2008) una revisió de les ‘regles del joc’. Resultava curiós com els antics ‘minarquistes’ cuitaven a justificar els ‘rescats’. Però és que ningú no aplica tal o tal mètode per amor metodològic, sinó tinguent en compte uns interessos concrets (la qual cosa fa que el mètode sigui canviat segons bufa el vent). Els diners del ‘rescat’, naturalment, no anaren pas a concedir crèdits a l’economia productiva (estagnant, recordem el punt 1.), sinó a la recerca de beneficis ràpids.
- 7. Les polítiques fiscals regressives dels darrers trenta anys, agreujades per l’ensorrament dels ingressos públics (com a conseqüència de la contenció del crèdit a empreses) i pel ‘rescat’ de la tardor del 2008, conduïren a una ‘crisi de deute públic’. Si el ‘rescat’ havia treballat a interessos baixos (1%), el finançament del deute públic es feia a interessos més alts i creixents.
- 8. Si les agències d’avaluació eren abans enormement generoses ara es tornaven exigents en el moment de valorar les perspectives del deute públic, especialment dels estats de la perifèria de la Zona Euro. Calia maximitzar l’interès d’aquest deute públic.
- 9. Per garantir el retorn del deute públic a l’interès desitjat, calia imposar un programa d’austeritat. Si bé aquest programa d’austeritat agreuja les xifres de consum i les dels ingressos públics, també ofereix un clima d’augment dels beneficis (mitjançant la contenció salarial) i d’obertura de nous mercats (privatització dels serveis públics, deteriorament del sistema públic de pensions).
- 10. L’endeutament públic tapava definitivament qualsevol discurs de ‘reforma del capitalisme’ dels responsables governamentals. L’ortodòxia interessada en matèria econòmica, lluny d’afeblir-se des del 2008, ha guanyat força.
- 11. En conseqüència, els beneficis de les elits econòmiques contrasten cada vegada més amb la pauperització creixent de les capes populars (petits i mitjans empresaris, treballadors assalariats, jubilats).
- 12. A efectes pràctics, els governs han quedat ‘intervinguts’ per les autoritats financeres internacionals (FMI, Banc Mundial), agències de qualificació, banca internacional, patronal, etc.
- 13. Les mesures polítiques i econòmiques adoptades per ‘sortir de la crisi’ resulten inoperants als ulls de les capes populars. En el millor horitzó imaginable, hom pensa en una recuperació laboral a partir del 2014, a condició de renunciar a més de la meitat del salari pre-2008.

Des d’ATTAC, les mesures propugnades més destacades són:
-1. investigació independent de les pràctiques bancàries, amb la finalitat de depurar les responsabilitats de cada entitat.
-2. investigació del Banc d’Espanya en els abusos comesos en els anys de la bombolla financera.
-3. quantificació del dany produït per les males pràctiques bancàries.
-4. revisió de tots els procediments de desnonament o de dació que s’hagin produït, amb especial atenció a les condicions de subscripció dels crèdits i a les tasacions realitzades.
-5. promulgació de les normes i creació dels fons necessaris per a garantir la devolució dels habitatges a les persones de renda baixa que l’hagin perdut per raons de disminució d’ingressos.
-6. creació de fons necessaris per a les famílies que no disposen d’accés als serveis bàsics per falta de pagament com a conseqüència de pèrdues imprevistes d’ingressos.
-7. creació d’una jurisdicció especial per a perseguir els abusos bancaris i promoure l’establiment d’un codi ètic per a les entitats financeres.

El drama és que aquestes mesures, en tallar la financerització, també impossibiliten una recuperació de l’economia en termes ortodoxos. I les propostes de banca ciutadana, com la reivindicada pel moviment 7-D, exigeixen no únicament un canvi de direcció política, sinó de classe dirigent.