dimecres, 29 de desembre de 2010

Les perspectives d’una intervenció militar a Costa d’Ivori

Com ja va passar durant la guerra del 2002 o durant la crisi del novembre del 2004 , Costa d’Ivori torna a les portades de la premsa internacional. De nou, la qüestió de la permanència en el poder del president Laurent Gbagbo centra el conflicte. De nou, se’ns explica la història contemporània de Costa d’Ivori que enguany complia el mig segle d’independència. Félix Houphouët-Boigny (1905-1993) encara es projecta en la història ivoriana. El ràpid creixement econòmic de Costa d’Ivori en els anys 1960 i 1970 (el miracle ivorià fonamentat en els cultius d’exportació) contrastà amb l’estagnació econòmica i l’endeutament dels anys 1980. Després de la mort de Houphouët-Boigny, el segon president del país fou Henri Konan Bedié. A partir d’aquesta època s’agreugen els conflictes entre les diferents nacions (baouilé, dioula, dan, anyin, etc.), entre el litoral i el rerepaís, entre la “població ivoriana” i els “immigrants” procedents de Burkina Faso o d’altres estats veïns. Houphouët-Boigny, ell mateix baoulié, va voler mantindre la cohesió interna de la Costa d’Ivori i les bones relacions amb els altres estats de l’Àfrica Occidental Francesa. La capital s’havia traslladat d’Abidjan a Yamoussoukro (la pàtrina natal de Houphouët-Boigny) i si bé la faraònica Basílica de Nostra Senyora de la Pau podria assenyalar el contrari, també en aquesta època hi havia hagut relativa cohesió entre la població musulmana (39%) i la cristiana (33%). La polaritat en els anys 1990 l’encarna el president Bedié (representant de la “ivoirité”) i Alassane Ouattara (home del nord). El 1999, el president Bedié s’exilià arran del colp d’estat que col•locà el general Robert Güéï en el poder. Güéï es presentà com l’home que posaria fi al crim en els carrers d’Abidjan i a la corrupció dels ministeris de Yamoussoukro. L’octubre del 2000 se celebraren eleccions, prèvia desqualificació d’Ouattara per una sentència del Tribunal Suprem [que considerava Ouattara de nacionalitat burkinabé]. El vencedor dels comicis era Laurent Gbagbo. Gbagbo, des de llavors, ha superat un intent de colp d’estat (19 de setembre del 2002) i una guerra civil (conclosa amb la formació d’un govern d’unitat nacional el mes de gener del 2003). La crisi de novembre del 2004 li va permetre de no convocar eleccions pel 30 d’octubre del 2005 (tal com era previst) i, sota els auspicis de la Unió Africana i del Consell de Seguretat de Nacions Unides, fou prorrogada la presidència durant un any. L’octubre del 2006, es renovà la pròrroga i, finalment, mitjançant un nou “acord d’unitat nacional”, es prorrogaren les eleccions fins el novembre del 2010.

El 31 d’octubre del 2010 es va fer la primera volta, amb noms que fan pensar que la història de la Costa d’Ivori va molt poc a poc. Laurent Gbagbo (Front Popular Ivorià) aconseguí 1.756.504 vots; Alassane Ouattara (Reagrupament dels Republicans), 1.481.091 vots; i Henri Konan Bedié (Partit Democràtic de la Costa d’Ivori-Reagrupament Democràtic Africà), uns altres 1.165.532 vots. Dels altres candidats, tan sols Albert Mabri (Unió per la Democràcia i la Pau a Costa d’Ivori) supera la xifrà dels 100.000 vots. Dels candidats d’esquerra, Francis Wodié (Partit Ivorià dels Treballadors) aconseguí 13.406 vots, i Henri Tohou (Unió Socialista del Poble), uns 2.423.

Encara que ja durant la primera volta hi hagué denúncies de coacció, per la presència de grups armats en el nord o en l’oest, o de frau directe, per part de l’FPI. La segona volta era prevista per al 28 de novembre. Quan Bédié recomanà als seus seguidors que votessin en segona volta a Ouattara, semblava segellat el resultat. El 29 de novembre es conegueren els primers resultats, del vot dels ivorians que resideixen en l’exterior i que, tal com havia passat en la primera volta, s’havien inclinat majoritàriament per Ouattara. El 2 de desembre, la Comissió Electoral Independent (CEI) anunciava uns resultats provisionals que donaven la victòria a Ouattara (54,1% dels vots emesos), alhora que xifraven la participació gobal en un 81%. El Consell Constitucional, però, va emetre un comunicat que desautoritzava els resultats publicats per la CEI, anul·lava els resultats de set regions del nord, de forma que donava per vencedor a Gbagbo (51%). El govern del primer ministre, Guillaume Soro, concedia, però, la victòria a Ouattara i davant seu presentava la dimissió.

D’aquesta forma s’obria una dualitat de “presidents” (Gbagbo contra Ouattara) i “primers ministres”. Gbagbo jurà el càrrec de president, acte al qual assistiren, dels ambaixadors, els d’Angola i Líban. La Unió Africana i Nacions Unides reconeixien Ouattara com a “president electe”, però es va decidir de trametre Thabo Mbeki com a mediador. Ouattara també comptà amb el reconeixement de França, de la Unió Europea i dels Estats Units.

No obstant, cal esperar a la setmana passada per veure uns moviments més clars contra Gbagbo. Des de la Secretaria d’Estat dels Estats Units s’anunciava una bateria de “sancions individualitzades” adreçades a Gbagbo i a una trentena de col·laboradors. Ahir, una delegació de la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO), formada pels presidents de Benín (Yayi Boni), Sierra Leone (Ernest Bai Koroma) i Cap Verd (Pedro Pires) arribava a Costa d’Ivori amb l’objectiu de convèncer Gbagbo d’abandonar les pretensions presidencials i de marxar a l’exili. Altrament, la CEDEAO amenaçava amb una intervenció militar. El dia abans, els partidaris d’Ouattara convocaven una vaga general amb el mateix objectiu.

Les forces de la CEDEAO ja han intervingut en els darrers 20 anys en els conflictes de Libèria i de Sierra Leone. No obstant això, el conflicte en la Costa d’Ivori és molt més enverinat. Si, tal com sembla, l’exèrcit ivorià fa costat a Gbagbo, les tropes de la CEDEAO serien insuficients. El ministre de defensa francès, Alain Juppé, ja s’ha referit al fet que les tropes franceses intervindran en la Costa d’Ivori si hi ha mandat directe de les Nacions Unides. No obstant això, Gbagbo sap molt bé fins on pot arribar en els seus “desafiaments”, i és probable que posi preu a la renúncia a la presidència amb la formació d’un nou govern “d’unitat nacional”. Cal no oblidar tampoc que Costa d’Ivori era i és el principal productor mundial de cacao (gairebé el 40% de la producció mundial). Les persones que tenen “informació privilegiada” sobre quines són les intencions reals dels Estats Units i de França, poden fer realment l’agost si especulen bé sobre els preus del cacao.