José Blanco, com a ministre espanyol de Foment, havia estat protagonista aquesta setmana amb l’anunci que la privatització de la gestió aeroportuària garantiria, en qualsevol cas, la supeditació de l’Aeroport de Barcelona-el Prat als diktats de Madrid. Un posicionament tan lògic com el que el portava a defensar els abusos pro-bancaris de la legislació hipotecària espanyola en relació a la legislació de països més desenvolupats. El govern Zapatero, d’altra banda, es troba en ple procés de quislingització, amb una identificació com més va més clara dels interessos de gran capital financer internacional. A canvi, Zapatero-Blanco demanen mà lliure per acabar de munyir allò que resti dempeus en l’anomenat arc mediterrani. Blanco ha deixat clar repetides vegades quines són les prioritats en infrastructures del seu ministeri (en Ramon Tremosa n’és testimoni). I són aquestes polítiques les que permeten a la Ford d’amenaçar d’anar-se d’Almussafes si la connexió ferroviària de València amb la xarxa europeu no millora substancialment.
Però Blanco ha passat ara a un primer pla polític arran de la vaga salvatge declarada des d’ahir per bona part dels controladors aeris d’AENA. AENA ha respós amb el tancament de gairebé tot l’espai aeri sota el seu (des)control. Aquesta vaga es declarava hores abans que entrés en vigor un Decret del Consell de Ministres espanyol que volia retallar una sèrie de drets dels controladors fixats per convenis.
La compareixença del ministre Blanco i del director d’AENA mostra fins a quin punt en el capitalisme espanyol es fa difícil de distingir ‘sector públic’ o ‘sector privat’. Una distinció altrament menor, car un sector i l’altre són sota els interessos de la mateixa elit (dominant més que dirigent, tot sigui dit). En tot cas, els dos personatges iniciaven la cantarella de sempre sobre els privilegis dels controladors aeris. Aquests privilegis salarials (40 vegades el salari mínim) són el resultat, tot s’ha de dir, d’una política històrica de col·locació elitista, de restriccions a la formació de nous controladors i de blindatge d’estructures burocràtiques (post-)franquistes. És clar que la base ideològica d’aquests privilegis salarials dels controladors és exactament la mateixa que fonamenta els privilegis salarials dels alts càrrecs de l’entramat oligopolístic que dóna suport als dos partits dinàstics alternants (PSOE i PP). Les retallades salarials dels controladors serviran per engreixar més tota aquest entramat.
Així doncs, no és el moment de comprar els discursos igualitaristes del ministre Blanco. Temps vindrà que els privilegis formatius s’esfondran i que tot elitisme professional serà esmicolat implacablement. Però això no vindrà de la mà de Blanco, de Zapatero o de Botín.
El ministre Blanco pot tindre a les mans una possible victòria com la de Reagan el 1981. La historiografia nord-americana ha tingut ben clara la rellevància d’aquells dies. La Professional Air Traffic Controllers Organization (PATCO) havia estat fundada el 1968. En la campanya electoral del 1980, la PATCO va donar suport a la candidatura republicana de Ronald Reagan, justament perquè la FAA (l’AENA d’aquell moment i d’aquella situació) havia comptat amb l’assistència continuada de l’Administració Carter. El suport no era gratuït, i Reagan va considerar que les reivindicacions generals de la PATCO eren del tot raonables. Entre aquestes reivindicacions, hi havia la jornada setmanal de 32 hores. El 3 d’agost del 1981, la PATCO, desencisada per la política de l’Administració Reagan i per la gestió de la FAA, es declarar en vaga. Reagan es va oposar a la vaga amb termes legals. La llei federal prohibia les vagues de sindicats governamentals, i la Taft-Harley Act del 1947 permetia el govern d’ordenar els vaguistes a tornar a la feina. Dels 13.000 controladors, només un 10% va tornar a la feina. Llavors, Reagan amenaçà la resta amb acomiadaments massius.
Fins aquí s’acaba el paral·lelisme entre el 3 d’agost nord-americà del 1981, i el 3 de desembre espanyol del 2010. El Secretari de Transports, Drew Lewis, a diferència de Blanco, podia disposar d’efectius de substitució i comptava amb una sèrie de plans de contingència. Mitjançant aquestes eines, juntament amb una gestió del tràfic aeri que prenia en consideració algunes de les indicacions realitzada per la pròpia PATCO en temps de Carter, el govern Reagan aconseguí de fer volar el 50% dels vols programats. Així doncs, el 5 d’agost, Reagan podia acomiadar els 11.345 controladors aeris que no havien tornat encara a la feina, alhora que els incapacitava indefinidament per qualsevol servei federal.
No és que tot fos un camí de roses. La formació d’un controlador aeri requeria per a la FAA uns tres anys. El reclutament d’alternatives es basà en gent que tenia una formació bàsica com a controlador, però que no exercia. Es va recórrer també als controladors militars. La FAA confiava en retornar a la normalitat en dos anys, però la cosa s’allargà en un deu anys. En el 1986 no va haver més remei que permetre la readmissió de part dels controladors vaguistes (que, el 1987, fundaren la NATCO).
Alan Greenspan, en un discurs del 2003, ho va veure amb molta claredat: ‘Potser la iniciativa interior més important, molt controvertida llavors, fou l’acomiadament dels controladors aeris l’agost del 1981. El President invocà la llei per dir que els empleats públics en vaga havien abandonat els llocs de treballs, una acció que incomodà els qui creien cínicament que cap President no recorreria a aquella llei. El president Reagan triomfà, com ja sabeu, però molt més important és el fet que la seva acció donà pes al dret legal dels empleadors privats, prèviament no del tot exercit, d’emprar la pròpia discrecció alhora de contractar i acomiadar treballadors’.
Les mesures del ministre Blanco, de moment, són un rotund fracàs respecte a les adoptades el 4 d’agost per Reagan-Lewis. La militarització del control aeri no ha suposat l’ocupació dels llocs de treball per militars, sinó únicament un intent de fer retornar els ‘vaguistes’ a la feina a través de la declaració d'un estat d'alarma. Blanco, naturalment, pot optar per totes les vies legals per desfer-se dels ‘vaguistes’. Però no té controladors a l’abast. I sap perfectament que qualsevol sinistre aeri serà atribuït a les mesures substitòries.
Quin serà el sou d’un controlador aeri en el 2020? No ho sabem. Però sí tenim una idea de com es determinarà. Les vagues salvatges, l’esquirolisme, l’instrusisme, etc., són factors rellevants en aquesta determinació. Els estats d'alarma i la militarització de la societat poden ser un altre factor rellevant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada