Wikileaks ofereix un filó informatiu amb el cablegate. No tant per les novetats que hi poguem trobar, com per la manera que s'expressen, amb sinceritat, a través de comentaris dels ambaixadors nord-americans, les intencions dels governs.
Vegem, per exemple, un cable enviat entre les ambaixades nord-americanes de Rabat, Madrid i París. El cable, del 2006, fa referència a una proposta de Miguel Ángel Moratinos, llavors ministre espanyol d'Afers Exteriors, quant al tractament que calia donar a la qüestió del Sàhara Occidental.
Oficialment, el Sàhara Occidental és un territori en el qual no s'ha produït la descolonització. La potència colonial és encara reconeguda a Espanya. I a Espanya se li suposa l'obligació de permetre l'exercici del dret d'autodeterminació del territori. L'ocupació marroquina i mauritana de 1975 va tallar la possibilitat d'aquest exercici. No obstant això, el consens internacional parla de la necessitat de celebrar un referèndum d'autodeterminació, en el qual es contemplaria bé la independència del territori (en tant que República Àrab Saharaui Democràtica, RASD) o la unió amb el Regne del Marroc. Quant a les aspiracions marroquines, cal assenyalar que aspiracions idèntiques s'havien formulat envers Mauritània, actualment un estat independent i membre de les Nacions Unides.
En el document filtrat, Moratinos proposa deixa de parlar en termes de "descolonització", d'"independència" o de "sobirania". Aquests termes s'haurien de substituir, en el llenguatge de la diplomàcia internacional referida al cas del Sàhara Occidental, per "regionalització", "autonomia" i "autogovern".
En definitiva, Moratinos feia una crida a preparar el terreny per a la considerada "única solució possible". Aquesta solució seria similar "a l'oferida per Espanya a Catalunya" durant la transició.
La proposta d'una Comunitat Autònoma del Sàhara Occidental fa part habitual del llenguatge que el Regne del Marroc fa servir. També es fa servir l'analogia amb les comunitats autònomes basques i catalanes de l'estat espanyol. El que no és tan habitual és que aquesta mateixa analogia la faci un ministre espanyol, ja no només per no quedar malament davant d'Algèria, sinó també per no oferir encara més arguments a l'independentisme català.
És simptomàtic que el document referit sigui del 2006, en la mateixa època que es feia la segona generació d'estatuts d'autonomia als Països Catalans.
Vet ací, doncs, que la pròpia existència d'un autonomisme català serveix clarament d'eina per negar el dret d'autodeterminació al Sàhara Occidental (i, òbviament, també els Països Catalans). Un autonomisme català que, encarnat en CiU, es disposa ara a votar l'extensió del dret d'alarma a l'estat espanyol, com un anunci de quina posició adoptarà en cas d'un conflicte obert.
D'altra banda, també és simptomàtic que la diplomàcia europea (ara en obert) proclami el Marroc com el soci número 1 en el món àrab (un món àrab dividit també per la qüestió del reconeixement de la RASD). La Unió Europea ha passat pàgina a les repressions violentes de les darreres setmanes a al-Aiun. El Marroc encara no format part de la Unió Europea, però l'existència d'interessos comuns entre la classe dirigent marroquina i l'imperialisme europeu (o franco-alemany) facilita unes relacions ben fluides. Els qui suposen la Unió Europea com un espai que garanteix la solució democràtica dels conflictes nacionals s'ho haurien de fer mirar.
També les persones que als Països Catalans donen suport a la causa saharaui, haurien de reflexionar sobre la pròpia attitud davant de la qüestió de l'autodeterminació del poble català. Ja que no fer prou per aconseguir l'exercici del dret d'autodeterminació per a la pròpia nació, serveix de coartada per continuar el procés d'assimilació del Sàhara Occidental dins del Regne del Marroc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada