Els telefems són un retrat de la (tele)realitat. En un programa-deixalles d’una cadena espanyola (en la deixalleria de la qual s’havia deixat veure Montilla-Mas fa unes setmanes), hom convidava a dos representants de la Unió Sindical de Controladors Aeris (USCA). En una de les intervencions, un dels representants d’USCA deia que el “decret d’alarma” recentment aprovat pel govern espanyol (amb el beneplàcit dels impresentables de CiU) era una “cortina de fum” per fer passar mesures impopulars com la supressió del subsidi dels 426 €. Llavors, una periodista afí al PSOE cridà indignada que era un desvergonyiment que un controlador aeri es posés a la boca el nom del col•lectiu de perceptors de 426 €. Evidentment, ningú no pot parlar en nom d’aquests perceptors, ni tan sols els mateixos perceptors.
També recentment, el Consell d’Europa, organisme purament àulic de pessebristes diversos, es posava les mans al cap pel fet que el salari mínim interprofessional (SMI) a l’estat espanyol fos tan baix. Bé, en tot cas, se’ns diu, és més elevat que l’alemany que és de 0 €. L’SMI de l’estat espanyol és tan alt, que el govern espanyol va haver-se de treure de la màniga fa uns anys un sub-SMI (IPREM) per calcular drets a prestacions o per computar el nivell de dret de qui té la nòmina embargada a subsistir. Precisament els 426 € es calculen com el 75% d’aquest IPREM.
La forta crisi laboral desencadenada en el 2008, havia fet que el govern espanyol presentés això dels 426 € com la panacea davant d’una situació que abocava milers de persones a una desocupació de durada indefinida. El màxim de cobrament de la prestació contributiva de desocupació és de 24 mesos, però per molts treballadors el dret de prestació (sí és que en tenien) s’exhauria molt abans. Els Thilos Sarrazins que semblen frissar amb la perspectiva d’una societat post-apocalíptica, ja blasmaven llavors els 426 €, en nom de la “laboriositat”. Si haguéssim de fer-los cas, pensaríem que el fet que les taxes de desocupació fossin del 5% a començament de la dècada i del 20% a final, seria degut a una caiguda en la laboriositat, i no pas a una contenció del crèdit o a una destrucció massiva del teixit productiu.
En tot cas, arribar a aconseguir la paga dels 426 € no era gens fàcil. I, cal recordar, que aquesta paga s’esgota en sis mesos. En els decrets que prorrogaren l’existència d’aquest ajut, ja aparegueren diverses retallades. Hom va excloure les persones entre 30 i 45 anys (és a dir, les que pateixen discriminacions en l’accés al món laboral tant pel fet de no tindre prou experiència com de ser massa vells) que no tinguessin càrregues familiars. I ara l’exclusió s’amplia encara més, amb la qual cosa augmentarà el nombre de persones desocupades que no perceben cap ingrés.
En una concentració avui a la Plaça de Sant Jaume, el moviment de treballadors sense feina denunciava aquesta supressió del subsidi no contributiu genèric de 426 €. Contra els qui pensen que hi ha comencen a haver-hi brots verds, alerten del fet que el nombre de creació de llocs de treball no compensa la suma formada per la destrucció d’ocupació i per la incorporació al mercat de treball de més persones. La idea de la “formació” propugnada des de les autoritats laborals queda en un no-res, en tant que no es fa cap política seriosa de reciclatge o (re)inserció laboral. Els cursets de formació molt sovint no són més que una forma de justificar la percepció a càrrec del Fons Social Europeu (FSE).
Les perspectives de l’any 2011 són encara més negres. El temps de permanència mitjà en situació de desocupació creixerà encara més. I, tanmateix, la capacitat productiva resta, el nivell de formació general de la població també s’eleva, de forma que les condicions per garantir les necessitats racionals de tothom, a través d’una distribució adequada de la feina (de totes les feines), i d’una correcta planificació dels recursos. És clar que quan hi ha una capa de la població acostumada a una vida privilegiada, i una elit que viu de la dependència nacional i de la submissió al capital financer internacional, els comptes no surten. N’hi ha pa per tothom, però certament no n’hi ha pa per a tants xoriços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada