En el discurs anglosfèric és habitual que hom parli de l’estat francès com poc més que un model d’economia mixta, marcat pel pes “enorme” de l’administració o per la burocratització de les mateixes grans companyies franceses (algunes d’elles de titularitat estatal o bé recentment “desestatalitzades”). Aquesta “anomalia francesa” serviria per explicar també l’onada de protestes dels darrers anys a l’estat francès contra les contrareformes laborals, de les pensions, etc.
Els franciòlegs de banda i banda de l’Atlàntic (anglòfons o anglòfils) s’entretenen a cercar el “pecat original”. Enduts per la mateixa mitologia creada i fomentada per l’estat francès, reparteixen les culpes entre De Gaulle, els dos Napoleons, el rei Sol, Colbert, Clovis i Vercingetòrix, o bé entre l’Escola Nacional d’Administració, les grans centrals sindicals, l’attitud del PSF i del PCF o dels trotsquismes de l’NPA i de la LO.
L’estat francès és un estat dinàstic en el sentit que s’aixeca al voltant d’una dinastia que centralitza, encarna i usurpa els interessos de les classes feudals d’un territori determinat més o menys arbitràriament. Fet i fet, aquesta forma d’estat és la que dominà Europa de forma aclaparadora, amb les comptades excepcions dels estats pontificis, de Suïssa i d’un grapadet de ciutats-estats escampades. La Corona d’Aragó, al capdavall, també ho fou, d’estat dinàstic, car l’estructura comuna dels regnes i comtats que l’integraren es reduí durant molt de temps al rei, al governador general i al tresorer, els dos primers càrrecs vinculats a la nissaga del rei en Jacme.
Pràcticament, cal esperar a l’època dels Valois-Angulema (ja en el segle XVI) per veure un estat dinàstic francès comme il faut. El rei Francesc I s’aixeca com a emperador dels seus dominis. En els tres segles posteriors, la identitat francesa viurà entre la identificació amb la nació francesa pròpiament dita (o la versió restringida a l’Illa de França) i una aspiració a la universalitat, que encara fa possible el nou ordre napoleònic. L’ascens d’Anglaterra, primer, com a potència marítima i industrial, i la dels Estats Units, després, com a potència militar, industrial, financera i ideològica, dugueren la ‘grandeur’ pel camí del pedregar. Gairebé tot Occitània i dos comtats catalans es veieren arrossegats pel camí d’una francesització que ja no era ben bé una via de modernor o d’universalitat. El model d’estat francès, però, transcendeix també, en una còpia que sembla una farsa, en el model d’estat espanyol.
Quan des de l’Anglosfera hom blasma el model d’estat francès, no ens ho hem de prendre pas com un “xoc de civilitzacions”. Part de l’elit de l’estat francès té un bon interès en aproximar l’organització econòmica i política i els supòsits culturals i ideològics als que vigeixen en els Estats Units.
Un cable filtrat per Wikileaks, i que ha tingut ja ressò entre la premsa bretona i catalana, ens ofereix un comentari curiós de Michel Rocard. El cable fa referència a una conversa entre Craig R. Stapleton, llavors ambaixador dels EUA a París, i el polític del PSF, Michel Rocard. Som el 24 d’octubre de 2005. Encara cuegen els greuges envers el posicionament de l’estat francès quant a la guerra d’Irac. La transcripció del cable enviat per Stapleton ens diu:
Rocard, com l’ex-president Valéry Giscard d’Estaing, creu que la història de França permet de comprendre la política francesa. Rocard es remunta a l’època de la formació de l’estat-nació. La història dels altres estats-nació europeus és la de comunitats lingüístiques al servei dels seus interessos comercials. França es va crear amb la destrucció de cinc cultures: la bretona, l’occitana, l’alsaciana, la corsa i la flamenca [...] Som l’única nació europea que és una creació militar d’un estat no homogeni. Això fa difícil de governar França actualment i explica la dificultat de reformar-nos, la nostra lentitud.
Tots sabem què vol dir “reforma” en aquest context. Rocard s’enrecorda de Dunkirk, però oblida Perpinyà. En tot cas, de les paraules es dedueix que consideren que l’estat francès no és encara prou homogeni, o que potser caldria crear un sistema d’autonomies “regionals” per poder imposar les esmentades (contra)reformes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada