La difamació contra el poble català com a eina electoral espanyola: el cas de la política lingüística de la Generalitat

Tothom té dret a qüestionar si el català ha d'ésser o no la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Ara bé, pocs es fan la mateixa qüestió a Castella pel castellà o a l'Illa de França pel francès. I qualsevol passejada per qualsevol ciutat mitjana o poble de Castella o de l'Illa de França revela de seguida l'existència d'una societat multilingüe. A més, els qui qüestionen l'ús del català com a llengua vehicular de l'ensenyament ho fan directament per substituir-la pel castellà, pel francès o per l'italià... Molt poques vegades els crítics del català com a llengua vehicular de l'ensenyament critiquen l'existència de llengües vehiculars a l'ensenyament (amb una defensa de l'espontaneïsme lingüístic) o, directament, critiquen el control i propietat públics en l'ensenyament (amb una defensa de l'educació com a servei privat en un mercat lliure), o, encara més directament, denuncien la categorització d'ensenyament (al més pur estil dels Lacan o dels Derrida).

Ens agradi més o menys, o no gens, hi ha, per a la Comunitat Autònoma de Catalunya una Llei de Política Lingüística, que estableix la malanomenada immersió lingüística en català (en gascó a Aran).

Tota la discussió que l'espanyolisme promou sobre aquesta llei i sobre l'aspecte particular de l'ensenyament és poc clara. No se sap si es defensa un model bi- o multi-comunitari, o un model uni-comunitari amb dues o més llengües vehiculars. Ni si els models en qüestió s'aplicarien amb uniformitat a totes les comarques afectades, o a unes d'una forma o d'una altra.

En això de la política lingüística, com deia Joan Fuster, tota política que no fem serà feta contra nosaltres. I, així és, i malgrat tots els discursos pseudo-llibertaris que gasten els ciudadanos a fi de comptes només proposen una altra política lingüística que acceleri encara més el ritme de la substitució lingüística.

Si bé l'ensenyament és el buc insígnia de la dita llei, no s'esgoten els arguments en aquest punt.

Però si és legítima la discussió sobre la realitat i la legalitat, no ho és gens la difamació. Dir falsedats sobre la situació real o sobre el text de les lleis cerca directament l'estímul de la catalanofòbia, vehicle preferit pel criptofeixisme espanyol per guanyar pes social, a la metròpoli i a les colònies.

La Plataforma per la Llengua ha denunciat aquest seguit de manipulacions, protagonitzades per partits polítics i mitjans de comunicació espanyols: "És absolutament fals que a Catalunya hi hagi sancions per tenir el rètol en castellà. Fer aquest tipus d'afirmacions és mentir de la manera més cínica. A Catalunya, si hi ha sancions pel tema lingüístic -i cal dir que n'hi ha ben poques-, és pel fet de no complir la Llei 1/1998 de política lingüística, que explicita concretament en el seu article 32 que la retolació de les empreses i establiments d'atenció al públic "ha de ser com a mínim en català". Per tant, no es posen multes perquè el rètol sigui en castellà, en anglès, en àrab o en francès; se'n posen perquè el comerç o establiment en qüestió no té el rètol almenys en català".

La Plataforma per la Llengua, en una línia defensada reiteradament per lingüistes com Albert Branchadell, proposa:

1. Reconeixement ple de l'oficialitat del català per a tot l'Estat espanyol en els mateixos termes que la Constitució tracta el castellà, i assoliment del caràcter plurilingüístic de l'Estat en l'ús institucional.
2. Ús normal del català al Congrès i al Senat.
3. Modificació de les més de 150 normatives de l'Estat que imposen únicament el castellà tant en el domini lingüístic català com arreu de l'Estat.
4. Ús del català en els documents personals públics que emet l'Estat, en les monedes i en els segells.
5. Exigència i equiparació del català al castellà en les places públiques i en el funcionariat de l'Estat.
6. Que la relació de la ciutadania amb l'Administració de l'Estat, oralment i per escrit, pugui ser també en en català sense necessitat de traducció. I que aquest els correspongui en la mateixa llengua.
7. El Reconeixement de la unitat de la llengua

La Plataforma per la Llengua posa els exemples de Canadà, Bèlgica, Finlàndia o Suïssa. Aquests estats, però, presenten diferències importants quant a tradició política respecte Espanya:
- Canadà reconeix en peu d'igualtat les llengües anglesa i francesa. Ara bé, en la identitat canadenca l'aspecte lingüístic juga un paper inferior, ja que la llengua anglesa també és l'hegemònica als Estats Units o a Gran Bretanya. Fer el sacrifici de reconèixer el francès no fou tan gran sacrifici, en la mesura que servia per retallar arguments als partidaris de la independència de Quebec.
- Bèlgica reconeix en peu d'igualtat les llengües francesa, neerlandesa i alemanya, d'acord amb la seva territorialitat i amb l'establiment de tres comunitats constitutives de l'estat. Aquesta solució, però, no va arribar més que com a conseqüència del moviments regionals de Flandes. I, en tot cas, a Bèlgica ja l'interessava de desmarcar-se d'una imatge excessivament francòfona, la qual forçava la seva satel·lització respecte de París.
- Finlàndia és un cas més similar a Espanya. Finlàndia és un estat d'origen dinàstic, creat pels Romanov a partir d'una cessió territorial de Suècia. La resistència política i cultural front la russificació tingué de forma desproporcionada elements suecs i alemanys. Només tardanament es forma un moviment nacional finès amb cara i ulls. Davant la perspectiva que els russos explotessin les tensions nacionals entre suecs i finesos, el govern de Finlàndia (primer autònom i després independent) sempre va cercar la complicitat dels suecs (que, altrament, tan sols suposaven un 10% de la població).
- Suïssa s'originà inicialment com una confederació de comunitats alpines que s'havien lliurat del procés de feudalització política comú al Regne de França i a l'Imperi Alemany. La major part del territori suís i la major part de la població pertanyen al domini lingüístic germànic. La fracció llatina, bàsicament de llengua arpitana, és minoritària. No obstant l'extensió del francès com a llengua de cultura va constituir sempre un contra-equilibri a l'adopció de l'alemany com a llengua nacional. No sense pugna, s'imposà finalment un model federal, amb tres llengües oficials, l'alemany, el francès i l'italià, i el reconeixement, a més de quatre llengües nacionals (les citades i el rumantsch).

Pensar que el Regne d'Espanya abandonarà l'actual política monolingüista és pot pensar, és clar. Però el govern espanyol no té cap mena de pressió exterior en aquest sentit (com sí ho tenia una Finlàndia acabada d'independitzar el 1918). I la pressió interior únicament funciona si l'independentisme apareix com a opció viable per la nació oprimida (el cas dels franco-canadencs o dels flamencs). D'altra banda Espanya es presenta al món com la "lideresa" de la comunitat hispanohablante (allò que deia l'Aznar: ¿cómo me podía negar a dar apoyo a los Estados Unidos en la qüestión de Irak si hay 30 millones de hispanos en América?), amb la qual cosa no contempla ni l'opció peruana (llengües oficials: espanyol, quítxua i aimara) ni la paraguaia (llengües oficials: espanyol i guaraní).

Dit d'una altra manera, el plurlingüisme a l'estat espanyol no arribarà perquè els catalans el demanin, sinó perquè els catalans demanin un estat propi i unificat, i això condueixi a les autoritats espanyoles, franceses i europees a afluixar la mosca...