De les eleccions presidencials nord-americanes que tenim memòria les més discretes i oblidades són les del 1984, quan Ronald Reagan fou reelegit president. A casa, és clar, no cal dir-ho, anàvem amb els demòcrates (malgrat els penjaments que encara rebia Mr. Cacahuet). Els candidats demòcrates més interessants, Gary Hart i Jesse Jackson, no foren nominats. Fou Walter Mondale, que havia estat vicepresident amb Carter, qui es va fer amb la nominació. Com a candidata vicepresidencial havia triat Geraldine Ferraro, la primera dona en aparèixer el ticket d'un major party. La primera i l'última, de moment. Però d'això ningú no hi va fer cap, ni a Amèrica ni overseas, i Reagan va guanyar sense baixar de l'autobús. Ignor si hi ha universos paral·lels on Mondale-Ferraro s'imposaren a Reagan-Bush, però si hem de fer cas als ultra-reaganistes, en aquest univers la Unió Soviètica arriba sana i estàlvia al segle XXI. Potser per això érem demòcrates a casa.
No és que no ho sigui ara, de demòcrata. Però és que amb internet per mig és més fàcil enamorar-se de Brian Moore o de Róger Calero.
Però tornem a Ferraro. Quan Ferraro fou nominada com a vicepresidenta, es trobava en el seu tercer període com a representant al Congrés del 9è districte de Nova York (que corresponia llavors a un sector de Queens). Ferraro, a diferència de la majoria de dones nord-americanes de l'època, no mudà el cognom patern pel marital en casar-se. En qualsevol cas, es digués Ferraro o Zaccaro, això no hauria amagat la seva pertinença a la comunitat italo-americana (i, per tant, al catolicisme ètnic). En aquella època Ferraro havia de justificar encara la seva candidatura: "the daughter of an immigrant from Italy has been chosen to run for vice president in the new land my father came to love".
En qualsevol cas, Mondale-Ferraro perderen de forma inapel·lable. Ferraro, a més, ja no va concòrrer a les eleccions congressuals del 1984. El 1992 i el 1998 fou candidat al Senat dels Estats Units per Nova York, però en totes dues ocasions va perdre. Amb Bill Clinton, Ferraro fou ambaixadora en el Comitè de Nacions Unides sobre Drets Humans. Potser per això i pel fet d'haver estat la primera dona en la papereta presidencial d'un partit majoritari, Ferraro s'integrà a la Campanya de Hillary Clinton per la nominació demòcrata d'enguany.
Però Ferraro no ha tornat als titulars internacionals des de 1984 fins ara mateix. El passat 7 de març, en declaracions a The Daily Breeze (un diari de Torrance, Califòrnia), Ferraro deia: "If Obama was a white man, he would not be in this position". No era cap comentari nou, i les hemeroteques aviat posaren de manifest que, el 1988, havia dit "if Jesse Jackson were not black, he wouldn't be in the race". Realment, Ferraro el 1988 havia volgut dir que les "idees radicals" de Jackson només eren mitjanament acceptades per la seva raça. I ara Ferraro, vint anys després, vol dir que la inexperiència d'Obama només és acceptable perquè és negre.
Si el 1988 les declaracions de Ferraro ja havien somogut una mica la campanya demòcrata (encara la somouria molt més la publicació de l'afer de Gary Hart, el favorit de nou, amb Donna Rice), ja us imagineu la cafarnaum que es muntà després de la nova versió del 2008.
Ferraro no es va voler fer enrera, ni molt menys (ja se sap que la moderna inquisició és comprensiva amb els penedits). Quan li van dir que si Obama ha estat tan sols senador, ella, el 1984, no havia estat més que representant, Ferraro va dir que, efectivament, ella havia estat candidata vicepresidencial només pel fet de ser dona. En aquest punt, l'argument es girava contra la pròpia Clinton. El pitjor de tot és que si McCain guanya hi haurà la sensació que haurà guanyat pel fet ser "home" (si s'enfronta a Clinton) o "blanc" (si s'enfronta a Obama).
L'11 de març, la gent de Breeze, conscients que havien descobert una mina que multiplicava visites i comentaris a la seva versió digital, anà a retrobar Ferraro. Ara Ferraro s'explicava millor. Deia que si Obama encapçalava les primàries a hores d'ara és perquè s'enfrontava a una dona, i que si ell mateix fos una dona (blanca o negra) no tindria res a fer. En aquest punt els de la Campanya de Clinton ja havien arribat a la roba interior en l'esquinçament de vestidures. Però Ferraro continuava i deia les paraules màgiques:
"I really think they're attacking me because I'm white. How's that?"
El 12, Ferraro renunciava al seu càrrec en el comitè de finançament de Clinton, "per deixar de fer mal a la campanya". Traduïm: "Eppur si muove".
Ferraro s'ha convertit en l'heroïna de les víctimes del racisme anti-blanc. Un racisme curiós ja que els perpetradors d'aquest racisme són també blancs: els blancs que voten Obama, els blancs que ataquen Ferraro, els blancs que deploren els comentaris racistes dels clintonians. Els denunciadors del racisme anti-blanc no tenen més remei que reconèixer que l'aital racisme és, essencialment, un auto-racisme.
La solidaritat que des del nacionalisme blanc atorguen a la martiritzada Ferraro ens mostra, també, que als italians ja els han atorgat definitivament la whiteness.
Però ens interessa més una qüestió. Com cal analitzar els sil·logismes que comencen tot dient 'si Obama no fos negre...'? O els sil·logismes que fan 'si Obama fos una dona'?
Al capdavall, Obama és negre perquè va nèixer a Hawaii i va criar-se a Illinois. Si el pare l'hagués pujat, per exemple, a Kènia, no seria negre. Si hagués pujat a l'Amèrica espanyola seria mulato. Obama no és un "white man", perquè per ésser un "white man", als Estats Units, hom ha de tindre tots els avantpassats coneguts classificats en la categoria racial dels "white men". En canvi, per la norma de l'one-drop, Obama és un "black man" a tots els efectes.
Fetes aquestes consideracions, però, fins a quin punt podem plantejar-nos que passaria si tal persona tingués una altra condició (racial, sexual, etc.)? Crec que gens, perquè una persona que disposés d'unes altres condicions congènites, ja no seria la mateixa persona. Si Obama no fos negre, no es diria Obama de cognom. Si Obama no fos un home, no es diria Barack de nom. Si el seu curs vital hagués estat una mica diferent en algun moment crucial, mai no s'hauria dedicat a la política. Si hagués nascut a Kènia, no hauria estat clara la seva condició de "native-born citizen". Si Obama fos blanc (és a dir, se l'acceptés com a blanc) ningú no diria "clar, com que és blanc va al capdavant de la nominació demòcrata". Sovint la política utilitza aquests sil·logismes infal·libles:
- Si Obama guanya la nominació direm que l'ha guanyat perquè és negre i perquè els blancs són víctimes del racisme.
- Si Obama perd la nominació direm que l'ha perduda perquè els blancs, víctimes del racisme, s'han vist obligats a votar Clinton.
També hi ha l'altra opció:
- Si Obama guanya la nominació direm que els blancs volen rentar-se la cara per tal de continuar amb el seu racisme implícit.
- Si Obama perd la nominació direm que els blancs, racistes inguaribles, han obeït les consignes de Ferraro per fer Clinton la candidata.
És un tipus de raonament que serveix per confirmar la pròpia creença. Ergo, no és un tipus de raonament en absolut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada