dimecres, 19 de març de 2008

Una crítica de la crítica literària (Tzvetan Todorov: La literatura en perill, 2007)

Tzvetan Todorov va nèixer a Sofia el 1939, fill d'un matrimoni de bibliotecaris: "El pare i la mare constantment s'empescaven projectes de noves prestatgeries [...] els llibres s'acuulaven a les habitacions i als passadissos, formant piles fràgils entre les quals jo m'havia d'enfilar". Predestinat a la càrrera literària, però conscient de les pròpies limitacions (una consciència que sovint és la que separa qui esdevindrà escriptor i qui no), va decidir-se pels estudis literaris. Si a Sofia topava amb un oficialisme que reduïda tota la literatura, passada, present i futura, a la versió post-estaliniana del marxisme-leninisme, a París (on aniria a raure el 1963, i on ha viscut des de llavors) es trobava amb un estudis literaris compartimentats per llengües i per períodes. Gens entusiasmat amb la idea de dedicar-se simplement a la literatura búlgara contemporània, Todorov va ésser prou afortunat per topar amb un atípic Roland Barthes. En els anys següents contribuiria a la transformació dels estudis literaris a França. Una transformació de la qual en resultaria decebut quan aquesta es traslladà a l'ensenyament secundari. A "La literatura en perill" (Galàxia Gutenberg, 2007; tr. Isabel Margelí Bailo) Todorov se sent frustrat per no poder ajudar gaire als seus propis fills al liceu, on s'afirma que els estudis literaris han de tindre "com a primer objectiu fer-nos conèixer les eines de què se serveixen" i no pas "a reflexionar sobre la condició humana, l'individu i la societat, l'amor i l'odi, la joia i la desepesrança". Efectivament, el liceu havia assumit la transformació viscuda pels estudis literaris en la universitat durant els anys 1960 i 1970, amb l'adopció de l'estructuralisme. Hom passava d'una explicació del text i d'un emmarcament històric i nacional a una recerca del sentit intern del text i a una visió de la literatura deslligada del món. No és que Todorov enyori aquella contextualització, que Borges parodia a Pierre Menard, autor del Quijote (el Quixot de Cervantes i el Quixot de Menard són obres contextualment ben diferents, per bé que siguin textualment idèntiques). Però que el "pèndol s'hagi anat a l'altre extrem" és, segons Todorova, una de les causes de la caiguda d'interès de l'alumnat per cursar una carrera literària. El perill no s'aturaria, naturalment, a la universitat, car la idea que "la literatura només parla de si mateixa" es transmet als mateixos escriptors. Todorov caracteritza la literatura francesa contemporània (i, per extensió, la europea i, en menor mesura, la mundial) com dividida en tres tendències: formalista, nihilista i solipsista.
- el formalisme és la "negació de la reflexió", és a dir un intent deliberat de defugir la màxima aristotèlica segona la qual "la poesia imita l'art".
- el nihilisme és la "reflexió de la negació", és a dir el reflex de la buidor del món exterior.
- el solipsisme salva de la buidor del món exterior el propi jo de l'autor.
Els capítols centrals del llibre Todorov els dedica a fer remuntar aquesta "estètica moderna" més enllà de la "post-modernitat". Així "la tesi segons la qual la literatura no estableix una relació significativa amb el món" és hereva de dues tendències modernes: la revalorització de l'artista creador i de l'obra com a microcosmos, d'una banda, i de l'altra la consideració de la bellesa com a finalitat de la poesia. No es tracta ja d'una bellesa sorgida de la satisfacció d'una necessitat (la bellesa funcional) sinó d'una bellesa contemplativa: artesà i artista s'escindeixen. Progressivament, hom passa d'un ensenyament literari basat en la retòrica (per a aprendre a escriure) a un de basat en la història literària (per a aprendre a llegir). Així, "és l'envà del museu o de la galeria allò que transforma un objecte qualsevol en obra d'art: per tal que es desencadeni la percepció estètica, n'hi ha prou que s'hi exposi allà penjat". Tot aquest moviment Todorov l'atribueix a la secularització d'Europa, és a dir a les transformacions ideològiques dels segles de les Llums. És clar que hi ha una base material: "l'artista deixa de produir obres per a un mecenes que les hi demana, i les destina a un públic que les hi compra". La determinació del valor de l'obra d'art es veu, doncs, alterada. I això precipitarà, ja arribats al segle XX, un aprofundiment "de l'abisme entre literatura de masses i la literatura d'art". Todorov descriu molt bé aquest darrer fenomen quan assenyala que "l'acollida favorable reservada a un llibre per part d'un gran nombre de lectors esdevé el senyal de la seva desfeta en el pla artístic i provoca el menyspreu o el silenci de la crítica". Una altra raó, gens menor, per aprofundir en la "desparició" de tota relació entre l'obra i el món es troba en la necessitat de negar "les teories marxistes del 'reflex'".
En el dos darrers capítols, Todorov assaja una resposta contra aquests perills. Torna, de nou, a la infantesa, quan els textos li satisfeien la curiositat, el feien viure aventures, sentir espant i alegria, tot plegat "sense patir les frustracions que assetjaven les meves relacions amb els nois i les noies de la meva edat". Per a què la literatura "serveixi" en aquest sentit, "cal prendre-se-la en aquell sentit ampli i sòlid que va prevaler a Europa fins al final del segle XIX". Mentrestant, Todorov troba lògic que el lector ordinari estigui en contra "dels professors, crítics i escriptors que li diuen que la literatura només parla d'ella mateixa o que tan sols ensenya la desesperança". Si la literatura "preserva la riquesa i la diversitat d'allò viscut", la filosofia "afavoreix l'abstracció, que li permet formular lleis generals". La literatura, segons Todorov, constitueix una forma d'educació negativa (en el sentit d'alliberament de la ideologia dominant) i d'una forma d'eixamplament del nostre horitzó, en mots de Kant, "pensar posant-se en el lloc d'un altre ésser humà".
La finalitat de la crítica de la crítica de Todorov no és altra que la de redreçar l'ensenyament literari a França, la de fer-ne crèixer el mercat, força escadusser si no ha de servir per res més que "la sola reproducció dels professors de lletres". Allunyats dels formalismes, els estudis literaris "trobarien el seu lloc al si de les humanitats, al costat de la història dels esdeveniments i de les idees". Unes humanitats enteses com a preparació "per a totes les professions que es basen en les relacions humanes".

Etiquetes de comentaris: ,