En la memòria de guerra dels nostres avis, els bombardeigs, viscuts en els barris de Sants i de la Torrassa, ocupen un lloc central. Un altre punt de record, exclusiu dels avis, és el front, del qual rarament es parlava. Un tercer és la misèria i la picaresca, la plena crudesa de les quals no es viurà fins perduda la guerra. Els bombardeigs aeris de població civil, fins llavors assajats pel colonialisme espanyol i italià a l'Àfrica, i pel colonialisme japonès a la Xina, entren per primera vegada a Europa el 1936. D'aquella guerra d'Espanya el bombardeig més recordat és el patit el 26 d'abril del 1937 per Gernika. Una localitat triada deliberadament pel seu simbolisme en el moviment nacional basc. El bombardeig de Gernika fou a càrrec d'una unitat alemanya, comandada des d'Alemanya. També l'aviació italiana, amb base a Son Sant Joan, ataca des de Mallorca d'acord amb el comandament directe de Roma objectius militars i civils situats entre Cartagena i Portbou. Però serà la regió industrial de Barcelona, Sabadell, Terrassa i Granollers, la que rebrà el gruix dels atacs.El més important dels atacs a Barcelona tingué lloc entre el 16 i el 18 de març del 1938, amb un bombardeig continuat del centre urbà durant més de 24 hores. Han transcorregut, doncs, 70 anys justos, el punt on la memòria popular ja ha estat pràcticament del tot substituïda per la memòria històrica. Una substitució que no ve menada únicament per factors biològics (al capdavall, hi ha gairebé un 10% de la població que té edat per tindre'n algun record), sinó per la pruïja academicista de la neutralitat. Millor això, en tot cas, que l'oblit ignorant, i per això cal saludar l'exposició "Quan el refugi és al subsòl", instal·lada al vestíbul de l'estació de metro de Plaça Universitat. Aquesta exposició s'emmarca en la iniciativa Barcelona Bombardejada.
Mirant al cel, de Jesús Garay (*Santander, 1949), combina un documentari sobre els bombardeigs, la defensa antiaèria i els refugis, amb una ficció sobre un altre documentari, frustrat. Una dona vol realitzar un documentari sobre els bombardeigs de Barcelona, que aplegui un defensor de les bateries antiaèries del Carmel i un aviador 'camicia nera'. L'antiaeri és el seu mateix avi que, a 89 anys, és afectat de demència senil. L'aviador, ex-aviador, és ara un reputat estudiós de la literatura mitjaval italiana, convidat estel·lar d'un simposi sobre Dante Alighieri a la Universitat de Barcelona. A través d'aquest fictici i poc verosímil padovà, Mario Brindisi, que ha viscut i viu a esquenes del seu passat feixista, el guió de Jesús Garay i Carlos Monte explora el conflicte de la memòria i la veritat, de la culpa i del perdó, de l'agressor i l'agredit.
La part de documentari combina els testimonis d'infants, adolescents i joves que visqueren aquells dies, amb el d'historiadors. Entre els infants hi ha Juan Goytisolo, ara de 77 anys, que hi va perdre la mare, i que es demana on acaba el record i comença el record del record, el record elaborat. Entre els joves hi ha el tinent Francisco Folch, de 90 anys, llavors artiller al Carmel i ara president la Associació d'Ex-Combatents i Víctimes de la Guerra. També hi ha una combinació d'imatges d'arxiu amb recreacions històriques, complementades amb imatges actuals dels refugis (en general, protegits i visitats, ergo academitzats) i dels nius d'artilleria (universalment oblidats, però plens de grafits). Tot emmarcat per l'excel·lent tasca compositora de Fermín Muguruza.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada