Per què Josep Benet no va guanyar les eleccions del 1980?

O per què les va guanyar Pujol? Són qüestions històricament debatudes, i es tornaran a debatre arran de la mort de Josep Benet.

L'aritmètica electoral atribueix la derrota de Benet al fet, simplement, que no fou el candidat de les esquerres. Dit d'una altra manera, fou el PSC-PSOE qui, en presentar Joan Reventós, va trencar l'Entesa. L'aposta de Reventós era forta i permetia al PSC-PSOE de no patir la crossa del PSUC o dels Nacionalistes d'Esquerra. L'aposta la perderen. O, més ben dit, la va guanyar Jordi Pujol.

Hi ha, però, una altra perspectiva. Les eleccions les va guanyar Pujol perquè Pujol encapçalava el principal partit no-sucursalista. Fet i fet que, de llavors ençà, Convergència i Unió hagi estat sempre la força amb més diputats al Parlament, i que, amb l'única excepció del 1999, hagi estat la més votada, s'explica bàsicament per aquest motiu.

I, al capdavall, Josep Benet ha acabat per donar la raó a aquesta lògica. Vegem, si no, un extracte de la lletra que va enviar, ja malalt, a Josep Antoni Duran i Lleida:

---
Benvolgut amic, hospitalitzat, com em trobo des del passat dia 10 [de febrer], no he pogut parlar-te personalment, com volia i et vaig prometre, de la meva posició davant les eleccions del dia 9, ho faig, doncs, ara per escrit.

Estic molt i molt preocupat perquè aquestes eleccions no són unes eleccions corrents, normals, tot al contrari, són unes eleccions que s’han convertit per a la nació catalana en les més difícils i crucials de 1977 ençà, és a dir, des de les primeres de la transició. Car és evident que amb la nova legislatura que naixerà d’aquestes eleccions s’intentarà, entre altres accions contra Catalunya, canviar la llei electoral espanyola per tal de limitar o fer desaparèixer de les Corts els partits nacionals de les nacionalitats perifèriques; així com és segur que amb el pretext de la sentència del T.C. sobre el nou Estatut català s’intentarà de sotmetre Catalunya a una nova LOAPA –aquella LOAPA que votaren els dos grans partits majoritaris espanyols i, lamentablement, també el PSC. Em dol de recordar-ho però cal fer-ho. Alhora que continuarà l’ofegament de la nostra economia del que ja ens parlava el nostre enyorat Ramon Trias Fargas i els atacs contra la nostra llengua i la nostra cultura…

Per tot això crec que és un error gravíssim que hi hagi catalanistes que anunciïn que s’abstindran en aquestes eleccions i encara considero més greu que proposin el vot nul. Votar nul en aquestes eleccions és facilitar la victòria als enemics de la nostra nació.

És hora de reaccionar.

Crec, doncs, que cal votar un partit que sigui fidel al II Congrés Catalanista de 1885, que establia que només podien defensar amb total llibertat els interessos de la nació catalana els partits catalans que depenien exclusivament de Catalunya, per tant només aquells que tenen grup parlamentari propi en el Congrés de Madrid.

Per tot el que acabo d’exposar-te crec que tu ets el millor candidat català en aquestes eleccions, per la teva experiència, el teu nacionalisme i la teva fidelitat al partit de Manuel Carrasco i Formiguera, per tant compta amb el meu vot.

Amb esperança, una cordial abraçada,

Signat: Josep Benet i Morell. 29/2/2008

P.S.: Pots fer l’ús que creguis oportú d’aquesta carta

---
Després de voltar durant gairebé 125 anys, tornem al II Congrés Catalanista i a una de les seves lliçons bàsiques.

Segurament, algú arguirà que el PSUC era una partit català, car la relació amb el PCE era fraternal.

Certament, algú arguirà que ERC és formalment independent del PSC-PSOE. Com també s'arguirà el mateix d'ICV-EUiA, tot i doblement lligada a IU al PSC-PSOE.

Però no som al 1885. En aquella època el catalanisme era una gota en una mar de catalans desnacionalitzats. Ara, potser és una gota més grossa, però la mar... Justifica això la liquidació de les formacions polítiques catalanes? Benet pensava que no. Però molts 'catalanistes' pensen que sí. Que és millor deixar al PSOE la política, i dedicar-se exclusivament a la 'cosa cultural'. Justament, el mateix raonament de Teodor Llorente en la València de la Primera Restauració.