dijous, 26 de juny de 2008

Anàlisi de text: ciutadans d'un món massa petit

D'un manifest d'intel·lectuals espanyols:

Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas. O sea: los ciudadanos que hablan cualquiera de las lenguas co-oficiales tienen derecho a recibir educación y ser atendidos por la administración en ella, pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc… en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello “normalización lingüística”).

El pretès universalisme del manifest s'esgota ràpidament:

- "ciutadans" no vol dir "ciutadans del món" sinó "ciutadans espanyols".
- "territoris" no vol dir "territoris" sinó "comunitats autònomes".
- "llengües" no vol dir "llengües" sinó "llengües 'regionals' d'Espanya".

Per això hi ha uns "ciutadans que parlen qualsevol de les llengües co-oficials". Els quals tenen un dret "a rebre educació i ser atesos per l'administració".

S'afirma que "les llengües no tenen dret d'aconseguir coactivament parlants ni a imposar-se com a prioritàries en detriment del castellà". No diu si el castellà sí té dret a aquestes imposicions.

La qüestió seria si les persones tenen dret a imposar o a no imposar la seva llengua. En el moment que un català parla català, ni que sigui en un renec, no deixa d'utilitzar aquesta llengua "en detriment del castellà".

L'universalisme s'esgota aviat. Les llengües no tenen drets però hi ha llengües oficials (de primera) i llengües co-oficials (de segona).

Fa trenta anys, en Xavier Romeu ja ho advertia:

A base d'imposar el castellà per damunt de tots els altres, i tolerant el català en règim de cooficialitat (si no fessin ni això ensenyarien massa l'orella, evidentment), és possible (segons els sociolingüistes és segur) que s'arribi a una situació aparentment estable, per defunció o arraconament extrem de la llengua més poc afavorida, en el nostre cas el català. Això, indubtablement, seria un gran avenç pel que fa a l'apaivagament de les lluites d'alliberament nacional que es produeixen a tot l'Estat espanyol. Seria un primer pas cap a la pau, la pau del silenci...

I concloïa:

Per això, quan el PSAN dels Països Catalans, en la seva lluita d'alliberament nacional, defensa l'oficialitat del català a tota la nació catalana, el que està fent és fornir una arma per a l'alliberament de classe i per a l'avenç cap al socialisme.

2 Comments:

Blogger Miquel Saumell said...

Un exemple inventat però que no ens resultaria difícil de trobar a la realitat. Diu el manifest: "Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas". L’exemple que deia: “Soy brasilero, vivo en Barcelona desde hace cuatro años, pago aquí mis impuestos, y reivindico para mis hijos la enseñanza en portugués durante todo el ciclo escolar”. Manifiesto en mà, què li hem de respondre?

6:39 a. m.  
Blogger Dídac López said...

Li respondríem, Miquel, amb el manifest a la mà, que el portuguès no és pas "llengua co-oficial" al territori autonòmic on és inclosa Barcelona.

L'exemple, tanmateix, és inventat, com bé dius. Molt em temo que el brasiler en qüestió ni es plantegés la possibilitat d'escolaritzar els fills en portuguès. La clau és que, segons com vegi el panorama, acabarà sent lògic que "reivindiqui" que la llengua d'escolarització sigui el castellà.

En resum, que allò de "són els ciutadans qui tenen drets lingüístics, no els territoris ni molt menys les llengües mateixes" s'ha de traduir per "són els ciutadans qui tenen drets lingüístics, segons el territori on visquin i la llengua que parlin".

Si jo vulgués fer d'enfant terrible a l'estil Boadella tiraria pel dret. Posaria en dubte l'existència mateixa territoris: "territoris? l'univers sencer és un únic territori, topològicament continu". I posaria en dubte l'existència de llengües: llengua catalana? no, conjunt de dialectes romànics constitutius de l'àrea pirinenca oriental. Però, és clar, llavors cauria el "territorio-España" i cauria la "llengua española" (reconvertida en 'conjunt de dialectes romànics constitutius de l'àrea cantàbrica'. Els nihilismes 'selectius' d'aquesta patuleia pseudo-liberal i oligo-intel·lectual són patètics. Si d'ha de ser nihilista, cal ser-ho amb tot, és a dir amb res.

4:43 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home