És ben conegut el compromís de Toni Gisbert (*Alzira, 1967) amb la racionalitat i amb la ciència, i el seu interès per allò que ens ensenyen la física, la geologia i la biologia contemporànies quant a la posició real de la humanitat en la biosfera, en la Terra i en l'univers. Un compromís que passa pel rebuig dels irracionalismes, ja siguin "de dreta" (justificadors de l'opressió) o "d'esquerra" (d'evasió de la realitat). Si a "Quan el mal ve d'Espanya" (Columna, 2007) es tractava de respondre racionalment als tòpics sobre el País Valencià contemporani, a "El mico destronat" (Edicions del Bullent, Picanya, 2008) es tracta d'exposar breument, com diu el subtítol, "què ens ha ensenyat la ciència al segle XX".
El llibre apareix dins la col·lecció 'Claus per a entendre el món', que té com a finalitat "entendre qui som".
La revolució científica encetada en el segle XVI no somou únicament els dogmatismes religiosos de l'Edat Mitjana. També esmicola les doctrines metafísiques de la filosofia antiga. No tan sols en pateix el teocentrisme mitjaval, sinó també l'antropocentrisme renaixentista. Quan Copèrnic recupera l'antiga idea de l'heliocentrisme, d'una Terra que fa voltes al Sol i que, per tant, ja no és el centre de l'univers, s'inicia un atac implacable a la mateixa centralitat d'allò humà en la natura.
Toni Gisbert s'ocupa, però, que la part més recent d'aquesta revolució científica, la que arrenca el 1859, amb la publicació de l'Origen de les espècies. L'afirmació 'venim dels micos', constatada no tan sols per l'anatomia comparada d'espècies vives sinó també per la paleontologia, és l'eix del primer capítol del llibre. El segon, 'no som individus' constata els ensenyaments de disciplines com la genètica o la microbiologia, que ens fan veure com el mateix individu humà no és comprensible fora de la població humana ("l'evolució actua sobre poblacions, no sobre individus"). A més, el mateix cos humà és l'hàbitat d'una multitud de bacteris i d'altres microorganismes (sense oblidar l'origen endosimbiòtic dels mitocondris i, possiblement, d'altres orgànuls cel·lulars): el cos humà, al capdavall, allotja més cèl·lules bacterianes que cèl·lules humanes. El tercer capítol, 'competència, herència, atzar i cooperació' fa un repàs de la història de la teoria de l'evolució, emmarcada dins de la història general de la humanitat: els moviments en la història general cerquen justificació ideològica en la natura, i els conceptes evolutius són emprats pel camp imperialista i també per les tendències revolucionàries. El quart capítol posa en dubte l'excepcionalisme de l'espècie humana, tot comparant-la amb d'altres espècies de primats, però també amb els fets socials que es registren en d'altres grups d'organismes (com ara, els insectes socials).
Els capítols finals reblen el missatge del llibre. Malgrat tot el que hagi ensenyat la ciència del segle XX, resulta una il·lusió oblidar els límits del coneixement humà, els biaixos de la subjectivitat humana en capir el món. I, alhora, Gisbert també ataca les visions que exageren la importància de la humanitat en la biosfera. "Som nosaltres, els presumptuosos micos destronats, els que depenem del planeta, i no a l'inrevés".
Potser el conjunt del llibre no és gaire humanista. Però si cal avançar en allò que Eudald Carbonell anomena "consciència crítica d'espècie" és vital conèixer el lloc concret que ocupa la humanitat, sense exageracions antropocèntriques, ni fugides endavant que ens tornin, de nou, a la superstició i a la ignorància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada