diumenge, 22 de juny de 2008

Qui t’ha ferit et guarirà (Naomi Klein: ‘La doctrina del xoc’; tr. Pacmer; Empúries, 2007)


L’època contemporània ha estat marcada per una acumulació gegantina de riquesa, base indispensable de l’explosió demogràfica, de la diversificació de les activitats humanes i de l’augment de la capacitat tecnològica i del coneixement. Cal diferenciar, però, dos períodes o processos d’acumulació de riquesa en les societats contemporànies. D’una banda hi ha l’acumulació capitalista pròpiament dita, on el capital mobilitza treball per tal de reproduir-se i d’ampliar-se (o, des del punt de mira del treball, on treball congelat en forma de capital explota el treball viu per tal de convertir-ne una part en nou capital).

Però per a l’arrencada d’aquest procés d’acumulació capitalista es fan necessaris dos aspectes. Primer, una concentració suficient de riquesa en mans de persones disposades a comprar força de treball aliena (una força que és merament potencial, i que cal aplicar productivament per cobrir necessitats socials reals per tal de treure’n profit). Segon, hi ha d’haver una porció de la població que no tingui res més per vendre que la seva força de treball. Aquesta població sorgeix de dues vies complementàries: el creixement demogràfic i l’expropiació de la petita propietat. El conjunt de tot aquest procés d’acumulació pre-capitalista ha estat referit com a acumulació originària o acumulació primitiva.

Val a dir que els mètodes de l’acumulació capitalista (basats, a grans trets, en la lliure competència en un mercat lliure, en el marc d’un estat democràtic) i els mètodes de l’acumulació originària (on hom recorre a una extorsió, més o menys violenta, en el marc d’estats autoritaris o absolutistes) s’entrelliguen. Els primers es fan més importants en les etapes recents, en els països més rics i en moments de fort creixement econòmic. Els segons esdevenen patents en les primeres etapes, en els països en vies de desenvolupaments i en moments històrics o sectors econòmics en una situació de crisi (d’estancament o de destrucció de capital).

Allò que Naomi Klein (*Montreal, 1970) denomina “estratègia de xoc”, “capitalisme de xoc” o “capitalisme del desastre” és, al capdavall, un procés “primitiu” o “originari” per fer entrar en l’esfera de capital allò que mai no hi havia entrat o allò que s’hi havia sortit. A "La doctrina de xoc: L'ascens del capitalisme del desastre" Klein s’ocupa especialment de la reintegració a l’esfera del “lliure mercat” de països o sectors que havien quedat “protegits” per la intervenció estatal, ja fos la intervenció parcial de l’estat capitalista de benestar, o la intervenció total de l’estat ‘socialista’ (o, més aviat, de l’estat ‘col·lectivista burocràtic’, de l’estat ‘obrer degenerat’ o de l’estat ‘de capitalisme d’estat’, que no discutirem ara per noms). El repàs de casos és interessantment variat:
- el xoc produït pels colps militars a l’Amèrica Llatina, especialment a Xile i a Argentina.
- el xoc produït per les polítiques econòmiques agressives del 'neo-conservadorisme', tant als països desenvolupats (Thatcher) com als països en vies de desenvolupament (la Bolívia dels anys 1980).
- el xoc produït per la massacre de la Plaça de Tiannamen la primavera del 1989. Klein fa seva l'anàlisi de la nova esquerra xinesa d'aquells fets.
- el xoc produït per la privatització de les economia estatalitzades del bloc soviètic, amb especial esment als casos de Polònia i de Rússia. En aquest cas Klein emfasitza la importància política de l'autocolp d'estat del 2003.
- la crisi econòmica de l’Àsia sud-oriental del 1997. Klein recorda que no en resultaren únicament afectades les economies de les àrees emergents, sinó també àrees d'un capitalisme força més desenvolupat com Taiwan i, especialment, el sud de Corea.
- l’esclat de la bombolla de les punt.com el 2000.
- el xoc produït arran de l’atemptat jihadista de l’11 de setembre del 2001 a Nova York.
- el xoc produït arran de la invasió nord-americana del 2003 a Irac.
- el xoc produït arran de les destrosses provocades pel Katrina a Nova Orleans l’estiu del 2005.
- el xoc produït arran del gran tsunami de l’Oceà Índic de desembre del 2005.

En tots aquests casos, el xoc (espontani o induït) serveix per obrir un curt període de temps d'intensos canvis, reformes o transfomacions, passat el qual hom reprendrà el curs normal dels esdeveniments dins les noves circumstàncies.

Per a Klein en tots aquests processos la pugna es troba entre els defensors del “lliure mercat” per tot producte o servei, i els partidaris de “regulacions i intervencions estatals democràtiques” per aquells productes o serveis de més gran rellevància social. Als primers Klein els identifica amb allò que a Amèrica es denomina(va) ‘neoconservadors’, i a Europa es designa com a ‘neoliberals’, si bé l’autora considera que el mot que més els hi escau és de ‘corporativistes’, ja que a la pràctica afavoreixen la fusió de l’elit empresarial (corporate elite) amb la direcció de l’estat. També els identifica amb una transformació d’allò que Einsenhower anomenava “complex militar-industrial” amb un “complex de desastre-reconstrucció”. I com a sustentament d'aquest corporativisme Klein situa l'Escola de Xicago de Milton Friedman.

El problema és que, en definitiva, han estat els mateixos 'agents socials' que impulsaren mesures 'keynesianes' entre els anys 1930 i 1970, els que després han promogut les mesures 'friedmanianes'. Així no és d'estranyar que alguns llibertaris seguidors de Friedman repudiin el curs actual dels esdeveniments (de l'11-S ençà) com una tendència col·lectivista basada en el 'keynesianisme militar'. Mentre que keynesians ortodoxos defensen en línies generals el curs vigent als Estats Units i a la Unió Europea, tot assenyalant que, malgrat tot, els conservadors 'a la Bush' o 'a la Sarkozy' són, per damunt de tot, conservadors compassius ('compassionate conservative').

Seria injust, però, atribuir a Klein la defensa automàtica d'un retorn al keynesianisme o economia mixta de mercat (que si interessa al capital, tornarà, amb més força si cal i tot) com a única alternativa possible al corporativisme actual. Únicament alerta contra els simplismes ideologitzants (als quals atribueix, d'altra banda, les trajectòries del 'comunisme' estalinià i maoista).

Per jutjar quines són les sortides que Kelin propugna cal llegir les conclusions del llibre ('El xoc s'esvaneix: La puixança de la reconstrucció dels pobles'). Es fan estranyes aquestes conclusions després d'haver llegit el panorama ombrívol dels capítols anteriors. Però és ben cert que tot procés històric assoleix el zenit ben poc abans d'iniciar un camí coll avall que, en alguns casos, pot accelerar-se considerablement. Pensem, si no, en el capitalisme d'estat soviètic: és cap a l'any 1980 on aconsegueix els més grans èxits de solidesa interna (malgrat, o potser gràcies, l'estagnació), d'inseriment internacional i d'abast geogràfic (a la sisena part de la superfície terrestre calia sumar-hi les elits nacionalistes del Tercer Món que es proclamaven marxistes-leninistes).

La reconstrucció dels pobles és, doncs, l'alternativa al capitalisme del desastre, segons Klein. En aquesta resistència no és or tot el que lluu, i Klein n'és ben conscient:
- A Sud-amèrica han pujat al govern nous projectes polítics que assenyalen a una reconstrucció nacional i continental de les economies sud-americanes. En especial la puixança econòmica de Brasil i, en menor grau, de Veneçuela, poden fer preveure una superació de les condicions neocolonials.
- A Europa, Klein identifica especialment el rebuig ciutadà, manifestat en referèndums, front a constitucions i tractats que cerquen "una codificació de l'ordre corporativista". Klein també fa esment del resultat inesperat de l'atemptat jihadista de l'11-M: allà on els partidaris de la 'doctrina de xoc' haurien suposat un tancament de files patriòtic al voltant del PP hi va haver una resposta possibilista envers l'alternativa tova de Zapatero.
- A Rússia la resposta a l'era Ieltsin ha estat l'actual era Putin. La Rússia de Putin, una vegada lliurada dels mitxelins de la indústria poc rendible, xifra la seva potència en l'exportació de matèries primeres energètiques (particularment, gas a Europa). Klein és conscient que "la indignació pública [contra la teràpia de xoc dels 1990] té poques formes d'expressar-se fora del nacionalisme i el protofeixisme".
- A Orient Mitjà, Klein esmenta els casos de Hamas i de Hezbol·là i s'atura especialment en el paper d'aquesta organització islamista xiita en la reconstrucció del Líban després de la guerra del 2006. Klein dibuixa un paral·lelisme entre els programes de reconstrucció de Hezbol·là (finançats a través d'Iran) amb els programes de reconstrucció ofertats pel capitalisme occidental. Certament, Hezbol·là recolza en "un suborn o clientelisme" a la població libanesa (i a petites empreses locals), però és que no és pas menys suborn o clientelisme el transvasament de diners públics (libanesos i occidentals) a una llarga cadena de contractistes i subcontractistes. Si Hezbol·là practica un "benestarisme populista" bé podríem dir que l'Administració Bush (i els seus homòlegs europeus, faltaria més) practiquen un "benestarisme empresarial" (corporate welfare).
- Klein acaba per referir-se a processos de reconstrucció d'un abast més modest, però que poden generar un impacte més que notable en el terreny. Parla així dels moken i de la seva activitat a Ban Tung Wah (Phanng Nga, Tailàndia) per superar alhora la destrucció originada pel tsunami i l'amenaça depredadora dels "reconstructors" associats a l'estament turístic.

Per a Klein la tasca principal del moment és la "construcció amb resiliència", és a dir la preparació per a propers xocs que, sens dubte, vindran. Però per superar aquest cicle de "capitalisme de rostre humà"/"capitalisme de guerra" o de Keynes amables i de Hayeks antipàtics, cal fer un pas endavant i, si més no, (re)plantejar-nos els fonaments comuns a totes dues fases del mateix sistema.

Us deixem amb el film que Alfonso Cuarón i Naomi Klein han fet com a presentació d'aquest llibre:

Etiquetes de comentaris: , , ,