dilluns, 9 de juny de 2008

La memorable batalla del Bruc, segons Josep Baborés

[Josep Baborés (1758-1822), rector de Gualba, va escriure durant la Guerra del Francès un Poema d'aversió i lluites contra Napoleó. Aquest mes de juny es commemora el bicentenari de les primeres lluites desfermades al Principat per l'ocupació francesa].

La memorable batalla del Bruc

Tement ells [els francesos] alguna revolució
intenten privar-nos la munició.
Ixen sis o set mil amb fúria i prestesa
per prender-nos lo polvorí de Manresa.

Altra divisió [napoleònica] tira a Tarragona,
volent-se'n apoderar, com se pregona.
Comptàvem cinc de juny quan la Catalunya
totes les armes de son valor empunya

i, per trobar-se pres lo cap, Barcelona,
està muda la llengua, no lo pregona.
I ja que no pot la llengua proclamar-lo,
amb la força de son braç va a defensar-lo.

D'improvís se mou sometent general
a colps de campanes, servint de tabal.
Acuden molts de Vic i de Lluçanès,
de Manresa, Igualada i del Penedès,

amb alguns artillers, dos o tres canons,
amb gran valor envestint com uns lleons
aquells coraceros que, desaforats,
pensaven tenir-nos del tot subjugats,

saquejant i matant de tota manera
com feren a l'Arboç i en Esparraguera.
Perquè tots fugien guanyaren lo truc,
però envidant-los del memorable Bruc.

Volent fer ells lo vaitot, tot ho perderen,
fins dels de Tarragona, que ho corregueren.

De tota Espanya esta primera victòria
mereix per tots caps sempiterna memòria.
Aquí veren coraceros invencibles
de son Déu de les batalles tan terribles

per tota l'Europa destrossats i morts,
i fou que no portaren bons passaports.
Per ço, quan per allà pàssies, llegiràs
aquest o semblant rètol que hi trobaràs:

Passatger que per ací,
que no saps tu lo que hi ha?
Aquell que per tot passà,
no pogué passar aquí.

Amb aquesta tan favorable acció
se conforta, alena nostra nació.
De tot Catalunya, la gent a la una;
tot lo regne, tot enter, se mancomuna.

Escarapel·la luego tothom se posa
a la barretina, o barret una rosa.
Com si tots los d'Espanya fossen soldats,
a favor de Fernando tots allistats.

Envesteixen a molts dels governadors,
alguns dels alcaldes reputats traïdors,
que traguen les armes tenen escondides.
Muden alguns, altres hi perden les vides.

Llàstima, com no tots, pués pocs se'n trobaren
que no fossen entacats, com sospitaren.
Repentinament, sens ésser declarada
se troba la Espanya amb la més obstinada

guerra. Però no, que no mereix nom de guerra
tant ultratge, hostilitat, fet a la terra.
És lladronici, assassinat lo més vil
que haja fet mai lo més bàrbaro gentil.

Dia vuit, envesteixen cap a Montgat;
tot lo Vallès i Marina alborotat.
Tot és colps de campanes i sometents
per reprimir a tots aquells insolents.

Per dirigir-nos i atacar tants de mals
posen Juntes per totes les capitals.
Plagués a Déu que, així com posaren rics,
que són, los demés, molt covards e inics,
hi haguessen posat pobres dels més entesos.
Els gavatxs hauríem mort amb quatre mesos.

A setze van per Montgat a Mataró,
a on, per tenir poca prevenció,
i molts d'ells no volent dolents declarar-se
en pro ni en contra, elegiren ausentar-se.

Entre estos consta haver-s'hi també trobat
los governadors de Mataró i Montgat.

Les desgràcies i maldats que cometeren,
horrendes i pasmoses com mai se veren
obligaren els de Arenys a agasajar-los,
com ho feren als disset, per aplacar-los.

Ni per això. Foren també saquejats
després de molts pagos que els foren petxats.

Lo dia divuit arriben a Tordera,
fou un estrago per tota la carrera.
Lladres famosos saquegen, cremen, matent,
derroten lo que troben i malbaraten.

Los nostres, per tots cantons infatigables,
van atacant i destruit a aquells diables;
i, no tenint bales, de ferro fem daus,
que traspassen sos corassos com a claus.

Posaren siti dia vint a Gerona.
Rendir-se mana el general en persona.
Què rendir-se Gerona? Primer morir.
"A l'arma, a l'arma" era gust a tots sentir.

Frares i capellans, tothom se prepara,
granades, bombes, bales tothom dispara.
Corren a porfia tots per les muralles,
de nit i de dia portant vitualles.

Ells, tercs i protervos, tempten escalar-se;
los de dintre, ferms, procuren defensar-se.
Cerca de la muralla, alguns dos mil
d'ells bateren les pernes, canalla vil.

Ben escarmussats tornen a Barcelona
per fer-se bé d'aquells grans monos la mona.
Grans monos, pués mai volgueren levantar-se
ni tingueren esperit per desfogar-se.

Foren traïdors, los demés afrancesats,
com se veu amb los vestits agavatxats.
Mentres per ací amb pim-pom tot retronava,
tot lo demés regne també consonava.

Totes les províncies amb gran valentia
los rendeixen amb valor i bisarria.
Amb la ajuda del Senyor tot són victòries,
de què quedaran perpètues memòries.