divendres, 13 de juny de 2008

Una victòria aliada a Catalunya (Xavier Rubio: Almenar 1710; Llibres de Matrícula, 2008)

Richard F. Hamilton i Holger H. Herwig proven de definir a "The Origins of World War I" (2003) què és una guerra mundial. "Definim una guerra mundial", diuen, "com la que implica cinc o més grans potències i que té operacions militars en dos o més continents". Els autors, de seguida són conscients, com també ho era Winston Churchill que aquesta definició obligava a considerar en l'Europa post-westfaliana vuit guerres mundials:
- La guerra de la Gran Aliança (guerra de la Lliga d'Augsburg), entre el 1689 i el 1697.
- La guerra de la Successió Espanyola, entre el 1701 i el 1714. La part nord-americana de la guerra rep el nom de la Guerra de la Reina Anna i se la compta dins de la sèrie de guerres entre anglesos i francesos (i els aliats indígenes respectius).
- La guerra de la Successió Austríaca, entre el 1740 i el 1748.
- La guerra dels Set Anys, entre el 1756 i el 1763 ("la primera guerra mundial", segons Churchill).
- Les guerres revolucionàries franceses, entre el 1792 i el 1802.
- Les guerres napoleòniques, entre el 1803 i el 1815.
- La "primera guerra mundial", entre el 1914 i el 1918.
- La "segona guerra mundial", entre el 1939 i el 1945.

Segons Hamilton i Herwig, la guerra de successió espanyola merita el títol de guerra mundial:
- hi participen cinc grans potències: Àustria, Anglaterra, França, Holanda i Espanya. Tècnicament la guerra es presenta com un enfrontament entre les Dues Corones (França i Espanya) i els aliats o la Coalició formada per Gran Bretanya, les Províncies Unides, l'Imperi i Savoia. Naturalment, el conflicte es presenta també com a conflicte intern dins d'aquelles unitats "incompletes": l'Imperi (amb una Baviera francòfila) i la Monarquia Hispànica (amb una Corona d'Aragó austracista). La guerra, tot i ser una "guerra de reis" o una "guerra de potències" també es plasma en conflictes socials de gran embàlum (com s'esdevé al Regne de València).
- si bé la participació extraeuropea en la guerra és certament limitada (permetre la coronació i jura de Felip V va lligar de mans i peus el partit austracista de les colònies americanes), la guerra és d'una gran severitat. Les grans potències van perdre 1.251.000 homes, i això sense comptar les víctimes de cossos paramilitars i les civils. Aquesta severitat no seria superada fins a les guerres napoleòniques.
- La intensitat de la guerra és també de consideració: 12.490 morts en combat per cada milió d'habitants. Una xifra que no seria superada fins a les guerres napoleòniques.

Ara ens trobem al bell mig del Tricentenari d'aquella gran guerra europea i nord-americana. Dues dates han estat o seran especialment commemorades en el nostre país: el Vint-i-Cinc d'Abril del 1707 i l'Onze de Setembre del 1714. La primera data assenyala la Batalla d'Almansa, recentment revisada per David Garrido, número 350 de "Els Episodis de la Història" de Dalmau Editors. La Batalla d'Almansa, derrota aclaparadora de les forces aliades, suposarà l'entrada de l'exèrcit de les Dues Corones al Regne de València i l'abolició dels Furs. La segona data, la de l'Onze de Setembre, assenyala la caiguda de Barcelona i l'aplicació de la mateixa Nova Planta al Principat de Catalunya. Al voltant de les dues dates han girades les reflexions sobre el conflicte bèl·lic entre els catalans, de primer els memorialistes (els que s'hi queden i els exiliats a Viena), i després els historiadors.

Almenar 1710: Victòria anglesa a Catalunya es proposa cobrir aquest forat relatiu, fent referència a la campanya aliada del 1710 que, triomfant a Almenar, durà Carles Terç de nou a Madrid, per segona i darrera vegada. Si Almansa és la gran derrota aliada en el teatre peninsular de la guerra, Almenar és la gran derrota borbònica en aquest mateix teatre.

Aquest divendres s'ha presentat aquest llibre al Memorial 1714, al costat del Fossar de les Moreres.


D'esquerra a dreta, Xavier Rubio, autor de 'Almenar 1710'; Valentí Gual, professor d'Història Moderna a la Universitat de Barcelona; Jordi Miravet, president del Memorial 1714; i Xavier Hernández i Cardona, historiador militar

En l'acte, Jordi Miravet ha fet esment de la rellevància dels nous estudis històrics que qüestionen el paradigma de Decadència-Renaixença per referir-se a la història moderna de Catalunya. Per comptes d'aquest binomi, hom identifica, creixentment, tres períodes de Renaixença, la barroca (que culmina en el neoforalisme de l'època de Joan-Josep d'Àustria i del rei Carles II i que s'estronca arran de la victòria borbònica del 1714-1715), la neoclàssica (que podria anar de Baldiri i Reixach fins a Antoni de Campmany) i la romàntica (que s'identifica, aquesta sí, amb la Renaixença o Renaixement de la historiografia noucentista). Per Miravet la història troba sentit en il·luminar el present, i ha considerat el menysteniment dels estudis militars a Catalunya és un signe de manca de cultura democràtica.

Xavier Hernàndez i Cardona ha recordat que Almenar 1710 vol ser el primer d'una llarga sèrie de llibres sobre història militar. Aquesta sèrie, anomenada Camp de Mart, resta sota la direcció d'en Joan Santacana, i compta amb l'assessorament de Didpatri, grup de recerca de la UB.

Valentí Gual ha situat la historiografia militar en el context dels tombs que ha fet la historiografia en les darreres dècades. Uns tombs fets sovint en extrems que van de menysprear els fets per centrar-se en les interpretacions del materialisme històric a defugir els condicionants econòmics de cada període històric per trobar que fan massa ferum de marxisme. Succeïdes les modes parcials de la "història quotidiana", la "història social", la "història a través de documents testamentaris", hom pot arribar a l'extrem d'oblidar en quin any va esdevindre l'Onze de Setembre. Per Gual les claus de la guerra de Successió que encara no han estat prou explorades es troben en l'endeutament de comuns i universitats abans i durant la guerra. S'oblida també l'abast de l'impacte social i polític de la guerra: la transformació de comuns i universitats en ajuntaments de matriu castellana i, en conseqüència, el pas de jurats, cònsols i paers a regidors; l'impacte del catastro com a "simplificació fiscal"; i el fet que suposaria pel país l'exili, sovint irreversible, de 25.000 persones, quadres i dirigents del partit austracista.

Xavier Rubio ha tornat a constatar, en el seu parlament, l'oblit historiogràfic dels anys que van del 1707 al 1714 i, particularment, de la campanya del 1710. La Batalla d'Almenar, pròpiament, no va durar pas més gaire de mitja hora, però el llibre havia de tractar també una part considerable als antecedents d'aquesta batalla i a les seves conseqüències. Possiblement, l'aspecte més interessant del treball de Rubio és l'enfocament metodològic que defensa. No n'hi ha prou, ens diu, amb el treball a partir de "fonts primàries". Les "fonts primàries", bé reports, bé memòries, són sempre matèria subjectiva. Així, com a exemple, Rubio cita les valoracions contradictòries de la batalla de Villaviciosa (que tanca la campanya del 1710) que, mentre testimonis franco-espanyols i anglesos consideren una derrota aliada, els testimonis catalans compten com a victòria.

Una eina metodològica emprada en aquest treball ha estat la prospecció arqueològica de la localitat. Mitjançant sensors de posició i detectors de metall, el grup de Rubio s'ha pogut fer una idea de la importància estratègica de la localitat com a pas entre Catalunya i Aragó. Des de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, fins a la guerra civil entre franquistes i republicans, Almenar ha testimoniat el pas i la topada d'exèrcits.

Xavier Rubio és enginyer superior en informàtica i potser això explica l'èmfasi que fa d'una altra eina metodològica: la de la teoria matemàtica de jocs, la teoria de decisions i la simulació. Cal demanar-se per què hi ha una batalla a Almenar el 27 de juliol del 1710 a darrera hora de la vesprada. Per què la càrrega de la cavalleria anglesa desfa la superioritat numèrica de les tropes espanyoles; per què aquestes emprenen la retirada, per ser després derrotades a Saragossa, i obrir el camí de Madrid al rei-emperador. La clau militar per als borbònics és el domini de Balaguer o, més aviat, tallar la comunicació entre el blat de l'Urgell i les bases austracistes de Cardona i Barcelona. Per als austracistes, justament, la clau és mantindre aquesta comunicació, en la qual els miquelets tenen un paper fonamental. Sense el control de Lleida, Almenar també esdevé el pas més convenient per arrencar una nova ofensiva adreçada a arribar a Madrid.

Les claus de la batalla i de la campanya del 1710, el context internacional, els factors humans i de terreny de la conflagració i la presa de decisions són repassats en aquesta obra de 184 pàgines.


Xavier Rubio signa exemplars del seu llibre en l'acte de presentació al Memorial 1714

Lligams:

- Pàgina web no-oficial del llibre.
- Polemos.org, pàgina web de patrimoni bèl·lic i arqueologia de camps de batalla. N'és webmestre, en Xavier Rubio.