diumenge, 3 d’agost de 2008

De Montilla a Castells: del tripartit al monopartit

L'activitat enfebrida del conseller Antoni Castells, amb intervencions públiques amb els consellers Gerard Camps i Carles Manera, al voltant de la qüestió del finançament autonòmic ha reforçat la seva figura.

Més o menys soterrada hi ha la idea de rellevar, d'aquí a 2-6 anys, José Montilla (*Iznájar, 1952) per Antoni Castells (*Barcelona, 1950). Per preparar l'opinió pública, els mitjans de comunicació de l'entorn del tripartit contrasten tàcitament la passivitat burocràtica de Montilla amb la hiperactivitat burocràtica de Castells.

La substitució de Montilla actuaria, creuen des del PSC-PSOE, com a torpede en la línia de flotació dels arguments, naturalment soterrats, de CiU-ERC. La importància d'aquests arguments, naturalment soterrats, no és menyspreable: les declaracions recents de Felip Puig i les contra-reaccions des del (no-)catalanisme políticament correcte ho evidencien.

La pràctica consuetudinària de la República Popular Xinesa de combinar governador provincial autoctoníssim amb secretari de partit carpetbagger és proverbial. El PSC-PSOE va aplicar aquesta política amb el duet Maragall-Montilla (2003-2006) i podria tornar-hi amb un duet Castells-Zaragoza. A efectes pràctics, la figura del governador - president de la Generalitat ha de ser la figura del bon nadiu, fidel a la seva terra però també escrupulosament servicial davant del poder colonial. Com més idealment reflecteix el dit governador-president la imatge que els nadius tenen d'ells mateixos, més s'hi poden identificar i més efectivament assumiran el seu estatus polític. La figura del secretari del partit serveix en tot cas per lligar curt la del governador-president.

El tripartit que governa actualment la Generalitat de Catalunya es pot concebre com un monopartit amb dues potes. El gir Montilla-Castells hauria de servir per:
- xarrupar la primera pota (la d'ERC): quina necessitat, pensen des del PSC-PSOE, tindrà la gent de votar ERC si nosaltres presentem Castells, l'heroi del finançament? No obstant xarrupar aquesta pota no és fàcil. Potser els hi serà més econòmic deixa que s'aprimi al vent de l'abstenció.
- escopir-ne la segona (la d'ICV): Castells representaria l'economicisme més pragmàtic del PSC-PSOE (traduïm: més servicial als interessos del capital). Per convèncer d'aquest gir, desprendre'ns d'ICV-EUiA ja es troba de fa temps en les tasques pendents de la llista d'en Castells.

Per passar del tripartit al monopartit, el PSC-PSOE ha de comptar amb l'aritmètica electoral. Pot, naturalment, mobilitzar vot de l'abstenció diferencial i desencoratjar l'electorat d'ERC i d'ICV-EUiA. Ara bé, les estratègies que l'enfortirien davant dels electorats de CiU-ERC i d'ICV-EUiA, també són les estratègies que l'afeblirien davant d'un PP o de Ciutadans-UPD. També una certa pressió sobre ERC podria significar un (re)transvasament de vots d'ERC a CiU.

L'artimètica, doncs, podria conduir directament a la sociovergència. Però perquè això sigui possible, ERC hauria d'haver quedat prèviament molt tocada. A més, és poc viable que el PSC-PSOE pacti amb una CiU mentre CiU tregui més vots i (sobretot) més diputats que el PSC-PSOE. Els índexs demogràfics anuncien repetidament que és impossible que CiU conservi aquest avantatge i, no obstant, a cada elecció al Parlament de Catalunya, la conserva.

Sigui com sigui, no hi ha lloc per colps de taula perillosos. La visió política del PSC-PSOE és una visió política espanyola i amb els seus ulls l'hem de veure. El Principat (juntament amb Andalusia-Extremadura i, en menor mesura, Aragó) són el reservori captiu de Zapatero. Si perden aquests reservoris, el PP, que té la majoria a l'Espanya estricta, la tindria a tot l'estat.

Ja sé que no hem de fer res de totes aquestes trifulques institucionals, tan allunyades de la realitat quotidiana. Però avui fa molt de sol com per poder raonar amb un cert senderi. Era això o parlar dels psicòdids.

Etiquetes de comentaris: , ,

4 Comments:

Blogger Miquel Saumell said...

Sempre he tingut tendència a pensar –i als fets em remeto- que PSC i PSOE són EXACTAMENT la mateixa cosa. Són dues marques de la mateixa empresa. Però aquesta empresa només té un amo, o si voleu un director general, i aquest té despatx al carrer Ferraz de Madrid. La casa central, com no podria ser d’altra manera, mana, i les sucursals obeeixen. Els interessos de l’empresa són els interessos espanyols (que haurien d’incloure els catalans), però en cas de conflicte entre els dos territoris tenen molt clar que domina: Espanya.

Això és exactament el mateix que passa a can PP. L’única diferencia entre els dos grans partits estatals són les formes. A can PSOE, mentre poden, intenten tenir més cura de les formes. A can PP sempre han demostrat que no cal perdre ni un minut en el maquillatge. Si algun cop han intentat maquillar el tema de la seva organització a Catalunya, posant-hi a en Piqué, per exemple, a la resta d’Espanya s’emprenyen, i els pocs vots de més que podrien recollir aquí no són res al costat dels molts vots menys que deixarien de recollir a Espanya. S’ha d’acceptar que, sigui de qui sigui la culpa, Catalunya està mal vista a la resta d’Espanya. La marca Catalunya no ven, més aviat és un handicap. Evidentment les responsabilitats d’haver arribat a aquesta situació són compartides, amb la part que ens pertoca als propis catalans per no haver sabut vendre el producte. En general i amb totes les excepcions que si vulguin posar, Catalunya mai no ha tingut bons venedors polítics al mercat espanyol.

En canvi i amb contraposició al PP, al PSOE fa sempre malabarismes per fe veure que el PSC té una certa independència del PSOE. I és per això que tot i tenir una majoria de votants de fora (immigrants de primera i segona generació) intenten mantenir un cert toc de “catalanisme” a la seva “direcció regional de Catalunya” anomenada PSC. Però no ens enganyem, només és un maquillatge. Els interessos del PSOE són a Espanya. Catalunya només els interessa per la contribució dels seus 25 diputats “captius”, que MAI han votat en contra de la resta del PSOE, ni tan sols en temes tan negatius per a Catalunya com, per exemple, la Loapa.

I dit tot això, els partits catalans (no ens enganyem, PSC i PPC no ho són, els seus interessos són uns altres) haurien de començar a saber, a definir-se i a explicar-nos amb claredat què volen ser de grans. L’època de l’ambigüitat ja ha quedat enrera, i sembla ser que això ho veu tothom menys les cúpules de CiU i ERC.

La meva opció ja l’he explicat molts cops al meu blog. El sistema inventat/imposat fa trenta anys ja no dóna més de sí, i l’alternativa passa per començar el procés d’entendre’s directament amb Brussel·les i Nova York. Hi ha exemples recents a Europa que ens marquen el camí a seguir, no s’ha d’inventar res. Espanya ha d’acabar passant de ser un amo amb mala llet que maltracta els seus treballadors a un veí amable amb el que si poden fer negocis d’igual a igual. S’han d’anar acabant les tibantors, els insults i els greuges, i el resultat final serà sens dubte el millor per a tothom.

6:26 a. m.  
Blogger Dídac López said...

Certament, de la mateixa forma que no és sostenible una federació o unió Espanya-Catalunya que no impliqui la satel·lització de Catalunya, tampoc no és sostenible el manteniment de la sobirania de partit en el marc d'una federació com el PSC-PSOE en l'actualitat o, com fou històricament el cas del PCE-PSUC. En el cas del PSC-PSOE la cosa empitjora degut al grau enorme d'interpenetració de l'aparell estatal i de l'aparell autonòmic.

Una Catalunya unificada i independent, en un marc d'unió lliure de pobles a nivell continental i a nivell mundial, és l'única opció seriosa que hauria de contemplar una formació política catalana, com hauria de ser el cas de CiU i d'ERC.

Ara bé, el sucursalisme no és present únicament en el PP i en el PSOE catalans.

Fins i tot encara que no la lliga cap vincle orgànic, ICV es desviu per fer contents els seus companys hispànics.

I ERC la trobem presonera d'una aliança captiva i incondicial amb el PSOE.

I CiU, que de les forces parlamentàries és la que més se salva del sucursalisme, encara no ha estat del tot vacunada d'Operacions Roca.

Provisionalment, és clar, hi ha molts àmbits de la vida pública on els catalans poden ja presentar-se, senzillament, com a catalans a Brussel·les, a Nova York o a Shangai.

5:38 p. m.  
Blogger Miquel Saumell said...

Dídac, vull aclarir que quan jo parlava d'entendres directament amb Brussel·les i Nova York com a única alternativa que ens deixen, estava dient exactament això, és a dir, buscar el camí internacional per prescindir dels peatges fiscals i les tutories polítiques espanyoles. Però aclarit això, si tu ara et presentes a la Xina o a N.York dient que ets català, o que vens de Catalunya, t'asseguro que com a minin els teus interlocutors es faran un tip de riure, evidentment un riure d’ignorància. Els asiàtics en això són grans especialistes. La meva experiència és que, sobretot a partir dels Jocs, si et presentes com de Barcelona i amb una mica d'ajuda potser encara situaran el teu origen, però si ho fas com a català a fora d’Europa et trobaràs que ningú sap que cony és això de Catalunya. Et puc posar munts d’exemples d’experiències pròpies viscudes a l’Àfrica, a Amèrica i a Àsia. En canvi si els parles d’un petit país del sud d’Europa, al escoltar Europa ja es fan una mica els entesos. Ah, Europe, of course!

6:50 p. m.  
Blogger Dídac López said...

Personalment jo no em presento enlloc com a català, ni a Catalunya ni a fora de Catalunya ni a enlloc, perquè trobo francament ridícul utilitzar com a tarja de presentació personal una dubtosa pertinença nacional.

Parlava més aviat de la presentació col·lectiva, és a dir d'organitzacions cíviques, socials o econòmiques, en el sentit que les organitzacions oficials, tot sovint, no fan la feina que haurien de fer i es presenten submissament. A Xangai no em caldria presentar-me com a europeu perquè les característiques físiques (potser les úniques que paguen la pena) ja ens caracteritzen prou com a pertanyents a la humanitat europea.

7:46 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home