Estratigrafia domèstica

Trobar un document perdut podria ser més fàcil si recordessim les lleis bàsiques de l'estratigrafia. La llei de superposició ens diu que els estrats sedimentaris es dipositen en una seqüència temporal, amb els més antics a sota i els més recents a dalt. La llei d'horitzontalitat originària ens diu que els estrats sedimentaris es dipositen horitzontalment. El principi de continuïtat lateral ens diu que els estrats sedimentaris s'estenen lateralment per totes les direccions. Farem malament d'aferrar-nos únicament al primer principi, tot menyspreant els dos darrers. Allò que ara semblen piles inamovibles de paperam, amb un imperceptible creixement vertical, són, en realitat, si ho enfoquem amb l'escala temporal adequada autèntics organismes vivents que es desplacen horitzontalment (locomoció), se segmenten (reproducció asexual) i s'entrecreuen o fusionen (sexualitat). Familiaritzats com som amb la pura superfície de papers recents, ignorem que en les fondàries s'amaguen les promeses incomplertes de José Luís Rodríguez Zapatero, els ara o mai i ultimata de Pujol, Colom, Carod i Mas. Hom dubta de la linialitat proposada per Ibn Sina, Steno o William Smith, i veu continus paral·lels entre els estrats més enfonsats i més antics i els estrats més somers i més moderns. Un cicle o un flux? Una sèrie contínua o unes sèries contínuament interrompudes per catàstrofes? Allò que ara són uns pocs centímetres foren en el seu temps setmanes o mesos inacabables de feina. El present és destinat a esdevindre passat d'un futur inexistent, i no tan sols això, ja que l'existència del present, ara única, serà rememorada (o rememorable) en el futur com un passat potencialment revisable i tergiversable. Fins a quin punt la continuïtat aparent no és tan sols el producte d'un menyspreu de catàstrofes passades? Fins a quin punt la visió catastrofista del passat no amaga una voluntat de trencament amb el present?

Cerquem aquell document ansiat en la pila sospitosa. Traduïm la nostra memòria del temps en centímetres o milímetres de sediment: articles mai llegits, però no per això deixats d'utilitzar en bibliografies; revistes que ens parlen dels problemes de fa 10 o 15 anys, que són els d'ara mateix; apunts i esborranys que mai van arribar a net, amb marges anotats de gargots. Fiem de la memòria fotogràfica. Sabem que aquell mot de pas que ara busquem s'havia anotat en la part superior esquerra d'un plec de fotocòpies, que sabem del cert introduït en un separador de plàstic. Rumiem l'antiguitat de la pila i rumiem la darrera vegada que vam tocar el plec. Setmanes? Mesos? Anys? La datació absoluta es fa difícil, i hom recorre a la datació relativa. Suposem que el plec de fotocòpies ha de trobar-se al bell mig de la pila. Excavem. Trobem, indefectiblement, papers buscats ansiosament fa 4 o 5 mesos i que ara ja no ens serveixen de res però que ens duran de corcoll, una altra vegada, d'aquí 7 o 8 mesos; els bandegem. Topem amb coses interessants, que ens distreuen una fracció de segon, i que prometem de consultar una vegada acomplert l'objectiu present (però ja mai més no les haurem). Comprovem que la llei de superposició no sempre es compleix. Hi ha una cosa que és la inversió estratigràfica. Quan una força natural remou la columna estratigràfica arrenca primer el material més recent, i després el més antic, i en anar-ho a col·locar en una altra banda (en una altra pila) posarà el material més recent més al fons, i el més antic més al descobert. Les vegades anteriors que hem consultat la pila en qüestió hem alterat l'ordre secular: allò que era a dalt, ara és a sota, i allò que ara sota és a dalt. Al moviment vertical s'afegeix el moviment horitzontal, que trenca qualsevol esperança de continuïtat lateral. No hi ha més remei que la catàstrofe. La pila secular veu somogut el seu ordre consuetudinari, escampada horriblement, o fagocitada per altres piles, més discretes. Fora papers escrits, fora revistes, fora fulls volants, fora propaganda comercial, fora fotocòpies lligades per clips. Només hi ha ulls pels separadors de plàstics. La memòria visual selecciona implacable les imatges que arriben a la retina i les compara amb la imatge ideal, platònica, falsa i per això mateix, pura. Finalment apareix la clau. Objectiu acomplert. El material escampat, amb recansa, retorna a la pila, de qualsevol manera. I, tammateix, hi ha un ordre en aquest desfici.