dimecres, 27 d’agost del 2008

Segona Guerra Freda o Tercera Guerra Mundial

Rarament els pronòstics sobre guerres mundials (fredes o calentes), paus mundials o ascensos i descensos imperialistes són encertats. No tant per la complexitat de les prediccions, com pel fet que sempre tendim a predir allò que menys temem o allò que més referma les nostres conviccions (que, insistim, han de ser poques i concises per anar bé).

Després de la Primera Guerra Mundial, amb els Imperis Centrals esventrats, i amb la Unió Soviètica ja més o menys consolidada, era habitual sentir prediccions sobre una futura guerra mundial entre Gran Bretanya i els Estats Units. Aquestes prediccions eren repetides especialment pels moviments d'alliberament nacional d'Irlanda i d'Escòcia. De topades hi va haver, però l'auge post-bèl·lic dels Estats Units en detriment de Gran Bretanya es va poder fer sense cap guerra transatlàntica. Finalment, la Segona Guerra Mundial repetí aspirant a potència mundial (Alemanya) i els seus corresponents front occidental i oriental. Acabada la Segona Guerra Mundial, semblà per a molts imminent (com George Orwell a 1984) que hi hauria una guerra entre els "aliats atlàntics" i la Unió Soviètica. Diverses causes s'han adduït per explicar el no-esclat d'aquesta guerra, i que ara no venen al cas. La Primera Guerra Freda es va lluitar bèl·licament en conflictes regionals (Grècia, Corea, Vietnam).

Finalitzada la Primera Guerra Freda, apareix entre la dreta nord-americana un discurs ben curiós que presenta l'esfondrament del bloc soviètic com una victòria de Reagan i/o del Papa Joan Pau II. D'acord amb aquest discurs la Primera Guerra Freda fou una autèntica Tercera Guerra Mundial. Per acabar-ho d'adobar, l'actual War on Terror no seria més que una Quarta Guerra Mundial.

Pels que encara no han començat la Tercera Guerra Mundial, hi ha hagut previsions de tota mena en aquests darrers 20 anys: aliances sino-islàmiques (recordem que la Xina va condemnar la invasió soviètica d'Afganistan), terribles guerres racials als Estats Units i a Europa (i no quatre navallades a la porta d'una discoteca) i, ja posats, invasions zeta-reticulianes. Qui més qui menys donava Rússia per apartada de l'escenari, considerava irrompible l'aliança euro-nord-americana, jutjava irrecuperables els països del "Tercer Món" i assenyalava amb el dit acusador l'ascens de la Xina en tots els àmbits. L'estret de Formosa, tensions sino-japoneses, trifulques comercials amb els EUA i la Unió Europea, un llumí, i Tercera Guerra Mundial de la República Popular Xinesa contra el món.

Però ara sonen altres prediccions. La Rússia de Putin es consolida. Ha reconegut la independència d'Abkhàsia i d'Ossètia del Sud, en clar atac a Geòrgia, aspirant a l'OTAN. Destacadament, el govern britànic ha ofert avui una aliança a Ucraïna. La qüestió de Crimea torna damunt la taula. Recordem que la Primera Guerra de Crimea la van fer els anglesos i els francesos per protegir l'Imperi Otomà de l'Imperi Rus. Es tractaria potser ara de protegir Ucraïna de Rússia?

Tornem a la Guerra Freda? Els "experts" de l'OTAN diuen que potser, però que no serà tan freda.

Els indicadors econòmics, la situació de crisi, de final d'etapa, tensions socials acumulades, etc., ofereixen temptadores analogies amb la situació de 1914 o de 1939.

Rússia ha substituït la Xina. Fu Manxú deixa pas al Doctor No. Putin és millor enemic que Hu. Entre d'altres coses, perquè ser anti-putinista no pot conduir a una acusació de racisme... Però també pel fet que ningú a Europa o a Nord-Amèrica discuteix que la Xina ha de ser eventualment la primera potència del món en tots els aspectes. La lluita, doncs, entre l'OTAN i Rússia és per un cobejat segon lloc.

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

aquestes rivalitats entre les grans potències, d'una manera o una altra, hi seran sempre, perquè el poder és el poder.

DL ha dit...

Això és cert, però la clau, en tot cas, és si aquestes rivalitats degeneren o no en una situació de pre-guerra o de guerra mundial. Després de la Segona Guerra Mundial va haver-hi una mena de "contracte social" on els dirigents de totes les grans potències es comprometien davant de les masses populars dels països rics a treballar per la pau. De pau s'omplien la boca Washington i Moscou, París i Londres, Tòkio i Bonn. Hi havia guerres, sí, però eren lluny i, a partir del Vietnam, professionalitzades. Fins ara únicament quatre gats consideraven possible que el compromís del 1945 fos bandejat per les grans potències. Jo crec que la cosa no arribarà lluny, perquè les relacions globals de Rússia i de l'OTAN són més de complementarietat que de competència. Però...