dimarts, 26 d’agost de 2008

Ossètia del Sud i Abkhàsia són reconegudes com a estats independents per la Federació Russa

Ha causat relativa sorpresa, la decisió de Medvedev de reconèixer la independència d'Ossètia del Sud i d'Abkhàsia, ja que més d'un pensava que les mocions aprovades pel Parlament rus en les darreres hores eren un bluff. Cal dir, però, que les relacions de Rússia amb Ossètia del Sud i Abkhàsia canviaran poc per aquesta declaració, fora dels aspectes formals. A la pràctica, però, la intervenció russa en aquests territoris ja podrà presentar-se com una assistència a països aliats i no com una participació en defensa d'interesos humanitaris. A efectes pràctics tothom veu que molt han de canviar les coses perquè Ossètia del Sud o Abkhàsia s'integrin mai a Geòrgia. També queda descartada, de moment, la integració d'Ossètia del Sud a la Federació Russa. Més probable, però, sembla la possibilitat de crear una Unió Estatal entre la Federació Russa i els seus aliats més estrets (Ossètia del Sud, Abkhàsia i, segons com, Bielorússia, amb la qual existeix hi ha una Unió d'Estats).

El reconeixement ha coincidit amb el temps amb el suport de Moscou a la reintegració de Pridnístria en el marc d'una República Moldava amb dues entitats autònomes (la pròpia Pridnístria i Gagàusia).

A efectes pràctics, no hi ha gaire diferència entre el reconeixement unilateral rus d'Ossètia del Sud i d'Abkhàsia, amb el reconeixement unilateral turc de la República Turca de Xipre del Nord. En un cas i en l'altre, els territoris es troben de facto sota l'ocupació militar i la tutela econòmica dels únics estats reconeixedors.

S'ha dibuixat un paral·lel amb la situació de Kosovo. Kosovo és independent de facto i té un reconeixement internacional ampli, però parcial. També té un reconeixement internacional parcial la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), amb la diferència que aquesta únicament controla una part del territori. La qüestió palestina és diferent ja que l'Organització per l'Alliberament de Palestina no ha proclamat oficialment cap estat palestí, sinó que el reivindica. La situació dels dos estats coreans és també diferent i anàloga a la situació dels dos estats alemanys entre el 1973 i el 1990, o la dels dos estats iemenís abans de la reunificació del 1991. Amb els dos estats xinesos, sí hi ha una escissió mundial de reconeixement, si bé són una minoria els qui reconeixen la República de Xina establerta a Taiwan.

Ossètia del Sud i Abkhàsia abandonen el grup dels estats de facto sense reconeixement internacional. En aquest grup encara hi ha, per exemple, Nagorno Karabakh o Somaliland. La llista d'entitats autoproclamades però sense gairebé control territorial és encara més llarga (p.ex. la República Txetxena d'Itxkèria). Per acabar de completar el panorama hem de recordar l'existència d'entitats sobiranes que no són estatals (com l'Ordre de Malta) o d'estructures supranacionals amb entitat jurídica pròpia (com la Unió Europea), per no parlar dels nano-estats que hom pot proclamar al pati del darrera.

Rice deia aquests dies que no permetria la caiguda d'un nou teló d'acer a Europa. Potser Tblisi i Gori escaparan al teló d'acer, però més fosc ho té Poti, i decididament negre ho tenen en aquest sentit Ossètia del Sud i Abkhàsia (inclosa la vall de Kodori, fins fa pocs dies governada per l'autoritat regional pro-georgiana d'Abkhàsia).