El falangista imaginari d'Enric Gomà ('Eudald Finestres: Instruccions per a l'ocupació de Catalunya, 1938', Ara Llibres, 2008)

A primer colp d'ull, no és gaire creïble aquest personatge d'Eudald Finestres, falangista de primera hora de Sant Vicenç dels Horts, català de Burgos, que es posa a escriure el 1938, amb l'exèrcit franquista a punt de penetrar en territori català i d'abolir l'Estatut del 1931, unes Instruccions per a l'ocupació de Catalunya destinades als soldats nacionales que han d'emprendre la campanya de conquesta. I no ho és perquè Enric Gomà (*Barcelona, 1963) fa escriure an en Finistres en català aquestes Instruccions amb la intenció expressa que Ernesto Giménez Caballero li traduïria al castellà i provaria de fer-la difondre entre el comandament. I no és creïble perquè escriure-les en català significaria confessar per part de Finestres quina és encara la seva llengua de cultura, en una època on tan sols els catalans de la ceba (i només els ben autoensinistrats) i part de la quitxalla pujada en les escoles de la República realment dominanven molt més el català escrit que el castellà escrit.

No obstant aquesta ficció un xic violenta li és necessària an Enric Gomà per justificar la troballa d'un text en català entre els llegalls de l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca. Bé, al capdavall, un text en català a traduir al castellà únicament podia acabar a Burgos o bé a la brossa o arxivat. No és perquè el bàndol franquista (o els catalans de Franco) haguessin renunciat d'entrada a l'ús del català, però certament si alguna cosa compartien el llarg i ample del bàndol feixista (i part del bàndol republicà) és la idea de la supeditació lingüística i de l'arraconament del català a les lleixes del folclorisme.

Salvada la qüestió lingüística, qui esperi que el llibre de Gomà sigui un reflex paròdic de la propaganda realitzada pels catalans de Franco d'aquells dies se sentirà decebut. Finestres és un personatge massa ridícul. Ens recorda un punt al Rodolf Lamoneda d'Incerta glòria, per bé que Finestres és força més jove, nascut el 28 de març del 1910 (així que és un any més gran que en Carles Sentís). Finestres és, però, un falangista de primera hora i així queda més associat a Robert Bassas que a Sentís. Finestres, com algun altre falangista (Eugeni d'Ors), és un rebotat del catalanisme, cosa que ens explica un cert sentimentalisme regional, altrament no gens inusual entre el sector autòcton de la Falange barcelonina.

Dibuixat el personatge, sobretot amb l'epíleg que, a tall de notícia biogràfica, ens emmarca la seva evolució des de Sant Vicenç dels Horts fins a la interminable plana de la Rússia europea, les Instruccions no són més que una excusa per Gomà per fer auto-acudits genèrics de catalans (dels catalans dels 1930, però més particularment dels catalans dels 1970 i 1980).

L'estil de les Instruccions és caòtic. Finestres passa d'un tema a l'altre. Escriu coses que no es poden escriure a l'Espanya nacional, però creu sincerament en els valors de la Cruzada de Liberación Nacional i repeteix les consignes del moment.

Hi ha un darrer aspecte que sí paga la pena comentar del llibre. No sabem si atribuir-lo enterament a Enric Gomà o si hi tenen poc o molt a veure els editors (Ara Llibres), els fotocompositors (Fotoletra), el dissenyador de la coberta (Gerard Medina) o els impressors (Gammagraf). Les 193 pàgines reprodueixen l'estil (o, si més no, l'aire) d'una edició de l'Espanya nacional de l'època: el cos de lletra, la disposició dels encapçalaments, etc. Potser si el text reproduís el que haurien estat unes veritables Instruccions en mans dels botiflers de Burgos, llavors no hauria pogut considerar-se un llibre humorístic, sinó pura propaganda negra. I això darrer, a aquestes alçades, ja no és gaire necessari.

PD. Com fa el mateix llibre d'en Gomà, en aquest post barregem noms de personatges històrics amb personatges ficticis. Introduïm els primers en negreta per no marejar el lector.