diumenge, 31 d’agost de 2008

La presó com a eina de repressió de classe: el cas d'Amadeu Caselles

L'abús de la presó preventiva i les amenaces de presó per a delictes d'opinió mostren ben a les clares que la finalitat de les institucions penitenciàries no és "reinsertiva" com diuen les lleis i l'ordenament jurídic internacional, sinó fonamentalment "punitiva" envers els empresonats i "dissuasòria" per als no-empresonats o ex-carcerats. En Sebastià Salellas també assenyalà les perversions del concepte dels antecedents (policials, judicials, penals).

El cas d'Amadeu Caselles, però, mostra el punt de mira dels presos de llarga durada. Des de l'Hospital penitenciari de Terrassa i en vaga da fam, Amadeu Caselles, que ha passat mitja vida a la presó, exposa les seves reivindicacions:

La majoria dels qui estem dintre aquestes parets no demanem un tracte de favor ni de privilegi per part de les institucions penitenciàres, ni dels jutges, ni dels polítics; ben contràriament als Julián Muñoz, Javier de la Rosa, els Alberto, Mariano Rubio, els del cas Filesa, Mariano Conde, Barrionuevo, Conde, Rafael Vera, Puigneró...i un llarg etcètera. Perquè tots sabem que ells poden comprar la seva llibertat, amb diners i influències.

La meva denúncia i protesta és per als qui, com jo, són pobres, obrers, o gent que, simplement, venim de llocs marginats. Ni nosaltres, ni les nostres famílies, no podem comprar la llibertat, i hem de lluitar amb els pocs mitjans de què disposem. En el meu cas, com en el de tants altres companys, he acomplert el màxim de presó establert pel codi penal vigent: 20 anys, o 30 amb el codi antic.


No només davant dels Tribunals, per eludir la condemna, sinó també en les relacions penitenciàries la clau són els diners embutxacats per la maquinària judicial. En general, però, regna l'arbitrarisme, amb delictes greus que queden impunes i delictes lleus que justifiquen la persecució durant anys de persones i famílies senceres. Els entorns "marginats" són precisament els més castigats per aquesta maquinària. Així s'alça el discurs liberal dels "dos terços", amb el qual es consola el gruix de la classe treballadora amb la visió dels qui ni tan sols tenen el privilegi de ser explotats laboralment en condicions estables. I el discurs de la "seguretat ciutadana", on el terror de ser assaltat pel carrer se suposa que ha d'emboirar la por contínua de perdre la feina o de no trobar-ne mai més cap.