Ara fa un any, el 22 d'agost del 2007, en el marc de la 39a edició de la Universitat Catalana d'Estiu, Oriol Casassas i Simó (*Sabadell, 1923) pronuncià la conferència titulada "El llenguatge de les ciències i Pompeu Fabra". Aquesta conferència era la quarta d'una sèrie inaugurada amb "La significació cívica i patriòtica de Pompeu Fabra" (Jordi Casassas i Ymbert, 2005) i continuada amb "Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans" (Joan Martí i Castell, 2006) i "Pompeu Fabra i l'esport" (Carles Santacana i Torres, 2007). Encara caldria afegir una cinquena a la sèrie, "Pompeu Fabra i l'entorn lingüístic europeu" (Joan Julià-Muné, 19 d'agost del 2008).
Aquest mes d'agost s'ha editat en forma de 47 pàgines. Dues coses deixa entreveure el mateix títol de la conferència. Casassas parla de "llenguatge de les ciències" i no pas de "llenguatge científic", el terme més habitual emprat pels filòlegs i lingüistes del ram, a les Universitats i a l'Institut d'Estudis Catalans. Per a Casassas el "llenguatge científic" és un terme equívoc, que bé pot referir-se a un registre lingüístic (el llenguatge de les comunicacions científics) des d'un punt de mira descriptiu, com allò que hauria de ser idealment el llenguatge en les ciències experimentals. Casassas s'inclina més per aquest vessant. D'altra banda, és ben conegut el fet que Pompeu Fabra estudià originalment enginyeria química i que aquesta activitat hi dedicà els seus primers anys de vida professional. Però no és la figura de Pompeu Fabra la que importa preferentment en la conferència de Casassas sinó com s'enfronta el Geni Ordenador de la Llengua Catalana a la tasca normativitzadora en un àmbit tècnic i científic. En aquest àmbit apareixen dues necessitats: la d'un llenguatge el més precís possible i de més alta concentració semàntica i la d'incorporació de nous mots (neologismes) que satisfacin els avenços tecnològics i científics. Així doncs, Casassas s'ocupa del Geni Ordenador, abans, durant, paral·lelament, i posteriorment a Fabra.
De continu apareixen dos problemes. En primer lloc, els criteris fonètics, etimològics i tradicionals no sempre coincideixen. En particular, el tercer sol presentar-se com a excusa per minvar el rigor etimològic i fonètic de les solucions proposades (o de les efectivament adoptades, per la via del fet). És clar que això empelta de dret amb el segon problema: la realitat particular de la llengua catalana en els segles de la revolució científica (segle XVI-XIX). Sense una tradició pròpia prou arrelada, hom ha d'adoptar els criteris tradicionals d'altres llengües. Quan, a més, la llengua viu un procés clar d'interferència per part de les llengües oficials respectives (l'espanyol i el francès), la tradició referencial ja no és la tradició comuna sinó la tradició comuna transferida per aquesta llengües substitutòries.
Casassas arrenca, doncs, amb una introducció històrica de la qüestió de l'ús de la llengua catalana en les ciències. Els exemples mitjavals serveixen per descartar (per si encara calgués, i malauradament sembla que sí que cal) qualsevol incapacitat innata de la llengua catalana per a l'expressió científica. La modernitat implica una decadència i/o dependència de la nació catalana, i de retruc de la llengua. L'ús del català, sempre pressionat per l'ús del llatí com a principal llengua d'expressió científica, es veurà encara més minvat pels avenços d'altres llengües vernacles com el castellà i el francès. L'ecologia lingüística del període recorda doncs a la contemporània: l'anglès (per comptes del llatí) com a llengua internacional, i una sèrie de llengües imperials que ocupen una privilegiada categoria supletòria (francès, espanyol, alemany, xinès, rus, àrab), i després les altres (i, entre aquestes, caldria diferenciar les llengües que tenen un "petit estat" al darrera de les que no el tenen o, per dir millor, el tenen en contra). Els intents de fer revifar la llengua catalana en l'àmbit científic, que arrenquen amb el segle XIX, coincideixen amb un inusual període de poliglotisme científic. Els homes de ciència del segle XIX, llegeixen sense pràcticament cap problema en gairebé qualsevol llengua romànica, en anglès, en alemany i en neerlandès; i tot sovint són capaços d'escriure - amb més o menys necessitat de correctors - en més de dues. L'alemany és la llengua de la química, mentre que determinats aspectes de la física tiren més del francès o de l'anglès, tot depenent de l'auge nacional de tal o tal altra regió europea. Dues guerres mundials faren batre l'alemany en retirada, bandejaran a un discret segon pla el francès, i entronitzaran l'anglès.
Però ja hem dit que el problema del llatí o de l'anglès és secundari en la qüestió de l'ús de la llengua catalana en les comunicacions científiques internes a la comunitat nacional. Més rellevant és la pròpia absència de normatives, i és en aquest sentit que cal valorar immensament l'obra de Pompeu Fabra. Una obra que sempre refusa el dogmatisme (però també el seguidisme) i que considera primordial marcar pautes per comptes d'oferir receptes massa concretes i arriscades. Hi ha el Pompeu Fabra de l'Avenç, el Pompeu Fabra del Diccionari (un canemàs, cal insistir, i no una obra acabada, però déu n'hi do si la comparem amb d'altres d'acabades) i el Pompeu Fabra, menys recordat, dels darrers anys a Prada (on hi mor el 1948). A més, Casassas, remarca la importància dels metges, des de Manuel Corachan fins als casos potser més anecdòtics però no per això menys rellevants. I arribem finalment als problemes dels nostres dies. "Què hi diria Pompeu Fabra?". En primer lloc, fer una ullada a la tradició lingüística (mitjaval, moderna i contemporània), en segon lloc fer una ullada, si s'escau, a la llengua de la qual s'ha incorporat el terme (el grec, el llatí, l'anglès, el francès, etc.), i en tercer lloc fer una adaptació correcta a les pautes fonètiques del català. Sotmetre's a l'imperatiu del més corrent és baixar l'exigència, i justament una alta exigència és una clau per guanyar respecte i guanyar ús en aquest àmbit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada