Les àligues perdudes de Varus: lo mal any primer de l’Imperi Romà

In Cattorum terra, a més de 5 km enllà de la línia de l’antic limes, en el bell mig del món germànic, a qui sap quantes milles i a través de qui sap quines serralades del primer poble de parla romànica més proper, s’agraeix sincerament que els esforços aniversarístics d’aquestes terres hagin quedat esgotats amb la commemoració del 60è aniversari de la República Federal d’Alemanya. El bimil·lenari de la Batalla de Teutoburg, que s’escau entre el 9 i l’11 de setembre d’enguany passa relativament desapercebut. És un bon símptoma? La República Federal, Bundesrepublik, fou fundada sota l’ocupant romànic (francès) o fortament romanitzat (anglès i nord-americà). I és simptomàtic que hom abandonés les denominacions de Reich (utilitzada en el període anterior, no només pels nazis i pels bismarckians, sinó també pel règim democràtic de Weimar), per aquest manlleu llatí de Republik (en detriment del calc germànic Freistaat o Volkstaat). La Bundesrepublik és al·lèrgica a tota forma de nacionalisme, fins i tot al nacionalisme constitucional. En altres temps, la victòria de Teutoburg, al llarg de 20 segles, amb anades i tornades, ha estat celebrada com una coronació nacionalista front l’invasor romà. Fa 95 anys, en esclatar la Gran Guerra, revifaren de nou les adscripcions germàniques i romàniques, cosa que es fa patent, per exemple, en la literatura aliadòfila (fonamentalment, francòfila) de la intel·lectualitat barcelonina coetània. Charles Mauras, de Martigues, deia que ell era “de Provença, francès, romà i humà”. La romanitat, posteriorment, fou reivindicada per l’ex-socialista Benito Mussolini que, paradoxalment, acabà convertit en un titella dels alemanys que ocuparen mitja Itàlia el 1943. Romanitat? Llatinitat? Fora de la Romània, hom queda involuntàriament identificat amb les legions imperials de fa 20 segles, ara transmutades en una atapeïda i embafadora xarxa de restaurants de cuina mediterrània. Dins de la Romània, però, cada poble romànic és un poble bàrbar per al poble romànic veí, i els drets de conquesta i les espoliacions s’apliquen amb uns mètodes diferents però igualment efectius que els gastats pels romans d’August a l’antiga Germània. La Batalla de Teutoburg posà fi, ni que fos simbòlicament, a 20 anys de Pax Augusta, inaugurats amb la derrota del poble astur. Durant 20 anys, per exemple, els duces Romani, inclosos els fillastres del propi August tingueren més problemes per mantindre la disciplina de les pròpies legions romanes que no pas per esclafar la resistència dels pobles germànics (signe, d’altra banda, de les tensions socials i nacionals en el marc de l’Imperium populi romani). La frontera del Rin fou duta fins a l’Elba. La Batalla de Teutoburg aturà aquesta expansió. No s’esdevingué, com en temps de C. Marius, una temuda incursió germànica en direcció a Itàlia. La Romanitat encara havia d’assolir cimeres més altes i havia de gaudir d’una plenitud d’encara dos segles. Civilitzatòriament, però, la Romanitat Occidental sucumbí a les invasions germàniques quatre segles més tard. El resultat, però, fou una espècie de fusió entre els pobles romànics i germànics, sota l’ègida d’una religió d’origen jueu, de forma que les guerres i les paus romano-germàniques posteriors no responen a l’esquema clàssic de “xoc/aliança de civilitzacions”. L’actual eix franco-alemany, espinada d’aquesta reedició imperial que és la Unió Europea (més de l’Imperi de Trebisonda que del de Roma, tot s’ha de dir), n’és testimoni. Crec que era Plutarc qui deia que Roma, en conquerir [militarment] Grècia, n’havia resultat [culturalment] conquerida. En certa forma, també podem dir que Germània en conquerir [militarment] la Romània, i en conquerir Romània [culturalment] la Germània, ambdues resultaren mútuament conquerides. Per als cronistes grecs (autodenominats romanoi), els forasters d’occident, fossin de llengua romànica o de llengua germànica, eren “francs” o “llatins”. Per als cronistes àrabs, eren “rum” (romans) o “francs”.

Tornem, però, a aquelles jornades dels Idus de setembre de l’any del consolat de C. Poppaeus Sabinus i Q. Sulpicius Camerinus, P. Quinctilius Varus, de 54 anys, és governador de la província romana de Germania. Casat amb una néta de la germana d’August, forma part de l’entorn familiar directe del príncep (vg. Matrimonis i divorcis d’estat en temps d’August). Molts anys abans, havia estat membre de la Joventut Daurada que havia de consolidar el nou règim de Principatus. Als 32 anys es va casar amb Vipsania Marcella, filla d’Agrippa, número dos del règim i besneboda d’August. L’any següent fou cònsol, i tingué com a col·lega Tiberi, qui molts anys després havia de ser el successor d’August. L’any posterior al consolat es va morir Agrippa i, com que els fills del difunt eren massa joves, i Tiberi, l’altre gendre del difunt, era absent, li correspongué a Varus de fer l’elogi pòstum. Entre els 37 i els 38 anys, fou governador de la província d’Àfrica, i després de la de Síria. Quan es va morir el rei Herodes el Gran, de Judea, Varus, des de Síria, va haver d’esclafar una revolta jueva, encapçalada per qui deia ser el Messies d’Israel, i un total de 2.000 jueus foren crucificats en la repressió posterior. Vidu de la primera dona, de retorn a Roma, es casà amb una cosina de la difunta, també besneboda d’August, Claudia Pulchra.

Varus finalitzava, doncs, el seu tercer estiu a Germania. Les seves forces, integrades per tres legions romanes (la XVII, la XVIII i la XIX), sis cohorts de soccii (aliats) i una cavalleria de tres alae, havien acampat a la riba del riu Weser, el principal riu entre el Rin i l’Elba que desemboca directament en la Mar del Nord. Feien la marxa cap a les casernes d’hivern, a la riba del Rin.

En el campament a la riba del Weser, arribà un missatge a Varus de part d’Arminius. Arminius era el nom llatí d’Irmin, un príncep dels Cheruskern. Tenia llavors 26 anys, i feia uns quants anys que havia retornat al seu país natal, després de passar bona part de la infantesa i de la joventut a Roma, com a hostatge. La vida de príncep-hostatge a Roma, certament arriscada, era, amb tot, digna. Arminius s’hi guanyà la ciutadania romana i fou inclòs en el llistat de l’ordre eqüestre (la segona dignitat en importància després de l’ordre senatorial). Arminius també va rebre, a més de la formació general, ensinistrament militar, i comptava amb l’especial confiança de Varus. Arminius, doncs, trametia a Varus informacions sobre una revolta anti-romana. Segestes, un altre príncep querusc, també fidel a Roma, i de la confiança de Varus, va advertir al governador que no se’n refiés. Varus ho atribuí a les rivalitats entre Arminius i Segestes i, més concretament, al fet que Thusnelda, filla de Segestes, s’havia casat amb Arminius contra la seva voluntat. Arminius en persona confirmà a Varus el missatge, l’apremià, i abandonà el campament romà de nou, per organitzar les forces querusques que havien de sostindre Varus en la imminent operació.

Més tard, Varus posà en marxa les seves forces en direcció al focus rebel. La seva ruta s’estretava i s’endinsava en la foresta de Teutoburg. Les pluges prèvies havien fet enfangat el terreny, i la marxa era fatigosa, de forma que les tropes s’esfilagarsaren en una longitud de 10 milles. Per acabar-ho d’adobar, esclatà una forta tempesta.

Fou llavors que caigueren damunt dels romans, les tropes germàniques. Qui les dirigia era el propi Arminius, que era qui havia organitzat a l’ombra una coalició de cherusker, de marser, de chatten (els epònims dels actuals hessians), brukterer, chauken i sugambrer.

Els romans i aliats supervivents dels primers atacs passaren la nit alçant un camp improvisat. A primera hora del matí (del quart dia anterior als idus de setembre) avançaren per la foresta fins arribar a una clariana, sempre hostilitzats per les forces d’Arminius. Després, reprengueren la marxa, que de nou els trametia a terreny forestal, on tornaven a ser encara presa fàcil de nous atacs. La pluja continuava.

L’endemà, després de marxar durant gairebé tota la nit, les forces romanes i aliades arribaren a una altra clariana, allargada, d’uns 100 metres d’amplada. Amb el terra sorrenc, no pas tan enfangat, es feia més fàcil d’avançar. Però el gruix de les forces d’Arminius els esperaven. Havien construït una trinxera i un mur de fang. Els romans provaren d’assaltar el mur, per destruir-ne els defensors. El llegat Numonius Vala, número dos de les forces romanes, cercà, juntament amb la cavalleria, una via d’escapament. Els legionaris que ho veieren ho interpretaren com una fugida. També ho va fer l’enemic, que trametré la seva cavalleria contra la romana, i Numonius Vala fou mort en l’acció. Es desfermà el més violent atac de les tres jornades.

Varus, en veure perduda la situació, se suïcidà, i molts altres oficials i legionaris feren el mateix. D’altres, conduïts per Eggius, escometeren una resistència desesperada, i caigueren. Uns altres, comandats per Ceionius, es rendiren a les forces d’Arminius.

Les pèrdues romanes devien pujar a més de 15.000 legionaris. Les pèrdues germàniques foren molt inferiors. Algunes de les tropes aliades s’havien passat en el decurs dels tres dies al bàndol d’Arminius. Arminius va aconseguir recuperar, entre les restes de la batalla, les tres àligues que feien d’insígnia a cadascuna de les tres legions vençudes. També es va fer amb el cadàver de Varus, que va fer decapitar, per tal de trametre’n el cap al rei Marbod, dels markomannen, per tal de convèncer-lo d’unir-se a la lluita contra Roma. Marbod se n’abstingué i, rebut el cap, el reenvià a Roma.

En els dies previs a l’atac contra l’exèrcit de Varus, i en les setmanes següents, la confederació forjada per Arminius realitzà una àmplia campanya contra totes les posicions romanes a l’est del Rin. Part dels supervivents romans de la foresta de Teutoburg seguiren el camí del Rin. Algunes arribaren a Aliso, oppidum romà que resistí durant setmanes el setge germànic i que, només en trencar-lo, van aconseguir els defensors, conduïts per L. Caeditius posar-se en camí cap al Rin. Les dues altres legions romanes de la Transrenània, comandades per L. Nonius Asprenas, aconseguiren amb prou feines, de creuar el riu.

La Batalla deixà una forta petjada en la Roma d’August. A Roma hom va témer una invasió imminent, encara que, naturalment, no es va produir. Per a August la pèrdua de les tres àligues constituïa una taca en el seu honor personal. I també de Roma. Hom recordava, per exemple, les àligues perdudes a la batalla de Carres, 61 anys abans, i que havien pogut ser recuperades tres dècades després mitjançant negociacions amb els parts. Cinc anys després de la batalla, les tropes de Germanicus, nebot i fill adoptiu de Tiberius, van visitar l’escenari de la batalla. Dos anys després, en una nova incursió, van trobar dues de les tres àligues perdudes. La tercera àliga perduda no es recuperaria fins trenta-dos anys després de la batalla, en una incursió de P. Gabinius. No fou fins llavors doncs, que es va aconseguir en l’honor romà de reparar el desastre. Però fins i tot en aquella època, encara hi havia legionaris captius de l’exèrcit vençut en poder dels catten, ja que nou anys després, en una incursió de L. Pomponius, n’aconseguiren d’alliberar un grapat. De totes formes, amb les tres àligues instal·lades al temple de Mars Ultor, ja es considerava del tot pagat el desgreuge.

Després de la batalla, a efectes pràctics, la presència romana a la Transrenània fou limitada. La fortificació del limes fixà la frontera força lluny de l’indret de la batalla. Però això, més que no pas per un record amarg, es devia a la impossibilitat pràctica de realitzar subministraments a un cost assequible per a destacaments situats en les conques del Weser o de l’Elba.

En la part germànica, Arminius fallí en el seu projecte de formar una gran confederació contra els romans. I, com havia previst, aquesta fallida, comportà noves derrotes. Arminius fou assassinat en el marc dels enfrontaments entre clans dels queruscs dotze anys després de la batalla. La seva memòria perdurà en el temps, com a exemple de gran cabdill germànic. Però la memòria oral té els seus límits i, en el passar de les generacions, s’exhaureix.

Dels historiadors romans que parlen de la batalla, les obres dels quals van creuar el trànsit dels rotllos als còdices, qui en parla més abastament és Tacitus. En els seus Annales, però, la batalla no és coberta, però sí les lluites que menà Arminius en els seus darrers anys. A través de Tacitus, fonamentalment, hi hagué alguna reivindicació entre els pobles germànics de la seva figura cap als segles V i VI. Però, en aquella època, és clar, els migrats cronistes germànics, ja tenien prou herois entre la llarga llista de dinasties que havien aconseguit d’apoderar-se de tal o tal porció de l’Imperi Romà. Més tard, però, l’obra de Tacitus caigué en un oblit relatiu, fins que no se la recuperà en la Itàlia del segle XIV. En el segle XV, la invenció de la imprempta va ajudar a difondre Tacitus i d’altres historiadors antics. Se’n van fer traduccions i adaptacions a l’alemany. Sembla que fou Martin Luther el primer a suggerir que el nom Arminius s’havia de traduir a l’alemany com a Hermann. Encara que òbviament pagà, el querusc Hermann fou adoptat pels cristians alemanys, com a exemple de resistència contra l’emperador. I, evidentment, la Batalla de Teutoburg assenyala el cim de la trajectòria de Hermann. Hermann tenia un avantatge respecte dels altres herois germànics de l’època de les invasions i dels segles posteriors, ja que també reflectia un ideal pangermànic.

Fou devers el 18è centenari de la batalla, però, que les circumstàncies històriques feren protagonista Hermann. El 1808, Heinrich von Kleist publica l’obra teatral Die Hermannsschlacht, centrada en la batalla. Hermann, en l’obra de Kleist, representa els ideals de la unificació alemanya, divuit segles després encarnats en els liberals alemanys. Per contra, Segestes representa els prínceps reaccionaris, que es mouen entre les lluites entre ells, la repressió contra el poble i la col·laboració contra els romans. I el romà de l’època no era pas cap altre que el cors Napoleó, Emperador dels Francesos, Rei d'Itàlia i Protector de la Confederació del Rin. El 1841, sota aquesta visió, i amb Napoleó ja vençut, hom inicià la construcció del Hermannsdenkmal, en l’indret on se suposava que havia tingut lloc la batalla (saltus Teutoburgiensis, que diu Tàcit). L’obra reflecteix la transició ideològica del pangermanisme de la qual ja ens vam ocupar, en part, en parlar de Bismarck (*). Abans del març del 1848, el pangermanisme, comme il faut és patrimoni dels moviments liberals i progressius. Per a aquest pangermanisme, la Deutsche Bund (Confederació Germànica) no és més que una unió d’estats monàrquics o oligàrquics, que en res no resolia les profundes divisions polítiques i religioses encara clivellaven la nació alemanya. Fins molt tard, la classe dirigent prussiana no entenia cap altra política “pangermànica” que l’annexió de nous territoris al Regne de Prússia, i el nacionalisme prussià era, per Bismarck i companyia, una via molt més aconsellable. Prússia “fins al llac Constança”, era la consigna posterior a la victòria sobre Àustria. Però després de vèncer França, Prússia forja un Imperi Alemany, d’estructuració federativa, que excloïa naturalment Àustria, Suïssa, els Països Baixos, en la mesura que així el règim prussià no quedava amenaçat el més mínim. Ara sí, l’estat prussià finançà el Hermannsdenkmal, i així doncs, després de 34 anys de construcció (gairebé més dels que va arribar a viure el propi Armini), se’n va poder fer la inauguració el 1875. Durant els següents 70 anys, el memorial fou un dels símbols del Deutsch Reich. La Primera Guerra Mundial i els anys d’entre-guerres, amb França com la enemiga principal en l’imaginari germànic, Hermann havia de lluitar, doncs, contra París, la nova Roma de la insolència. Després de la Segona Guerra Mundial, Hermann va quedar sens dubte tacat. Fins i tot, el monument de Detmold ha quedat en entredit, ja que la zona de la batalla sembla situar-se a uns 70 km de distància del memorial. Per això, el Bimil·lenari de Teutoburg s’ha celebrat, fonamentalment, entre els cercles dels afeccionats a la història antiga, a vestir-se d’antics germans i d’antics romans, a reproduir les insígnies de les velles legions, i ans a parlar les seves llengües i cruspir-se les seves menges. Algú, més agosarat, diu que Hermann n’estaria orgullós d’aquesta Alemanya Federal en una Europa Unida. No ho sé. Potser sí que n'estaria el petit Arminius, quan jugava a tiris i troians amb altres “hostes de Roma”, davant la visita acostumada d’August, aclaparat per la magnificiència que l’envoltava.