Hessen és una terra alemanya (Land) de tradició protestant. Segons el cens, un 40,8% de la població és adscrita a una de les esglésies evangèliques majoritàries, un 25,4% és catòlica (Església de Sant Bonifaci, de Gießen, a la foto), i un 33,0% no pertany a cap de les dues corrents cristianes. Amb aquesta correlació de forces fou una sorpresa assabentar-se que el dijous 11 de juny del 2009 era festiu en tant que s’esqueia el Corpus Christi (Fronleichnam). I el 8 de desembre, dia de la Puríssima Concepció de Maria (Mariä Empfängnis)? No, no és festiu. Curiós contrast amb el que s’esdevé a Barcelona, on la Puríssima sí és festa, però on els “tres dijous que llueixen més que el Sol” (Dijous Sant, Dijous d’Ascensió i Corpus Christi) són dies laborables. Fet i fet, els dos primers dijous de la llista, en tant que comuns a les diferents tradicions cristianes, eren festius de forma generalitzada fins fa no gaires anys. Enguany, a Hessen, el Dijous d’Ascensió (escaigut el 21 de maig) sí era festa, però no el Dijous Sant (9 d’abril). La raó per la qual ha caigut el Dijous Sant de la llista de festius és per evitar un cap de setmana de cinc dies, car el Dilluns de Pasqua (enguany, el 13 d’abril) és festiu. Val a dir que en les regions catòliques de Baviera, per posar un exemple, Fronleichnam és festiu, però no ho és Mariä Empfängnis.
La raó per la tria és sempre arbitrària. Martí Luter blasmava la festivitat de Corpus Christi, que trobava repugnant, i que, a partir de 1600, caigué en complet desús en els països protestants. Fet i fet, a Hessen, fora de la litúrgia catòlica, no sobreviu cap de les celebracions associades al Corpus. Com que la setmana anterior al Corpus, s’escau el Dilluns de Pentecosta (Pfingstmontag), comú a les tradicions catòlica i protestant, les festes prèvies al Solstici d’Estiu es concentren el Dijous de l’Ascensió i en el Dilluns de Pentecosta. Però si Luter trobava repugnant Corpus Christi, instaurada pel Papa Urbà IV el 1264, no tenia gaire més bona opinió de la Festa de la Immaculada Concepció, instaurada pel Papa Sixte IV el 1476.
Les dues festes havien nascut d’allò que ara anomenaríem “moviments cristians de base”. En un principi, la jerarquia eclesiàstica sentí una certa recança d’adoptar-les, ja que qualsevol canvi litúrgic podia esberlar la unitat religiosa. La festa de Corpus Christi fou un motor, ja en els segles XIV i XV, dels moviments de pre-reforma que defensaven la doble comunió (de pa i vi). Encara més divisiva resultà la qüestió de la Immaculada Concepció de Maria, l’única doctrina que preservava la Mare de Déu del “pecat original”. A diferència del que pugui fer creure l’Església Catòlica actual, el conjunt dogmàtic no era tancat ni de bon tros a mitjans del segle XV. Des de corporacions urbanes, universitats, gremis, i d’altres instàncies seculars, hi hagué una forta pressió per declarar la festa de la Immaculada. El 1476, el Papa concedí la festa i l’assignà al 8 de desembre, però deixà “llibertat de creença” a cadascú sobre el significat darrer de la Concepció de Maria. La tria de la data seguia una “lògica” aplastant: si el 8 de setembre era la Festa de la Nativitat de Maria (transformada, en la tradició popular, en la Festa de les Verges Trobades, començant, per exemple, per la Meritxell d’Andorra), només calia retrocedir nou mesos per trobar la Festa de la Concepció de Maria. Similarment, si el 25 de desembre és la Nativitat de Jesús, el 25 de març s’escau l’Anunciació. En tot cas, l’Església de Roma, sense gaire base escripturística, no anà més enllà, i tampoc no va fer el pas en el Concili de Trento. El mateix s’esdevenia amb la doctrina de l’Assumpció de Maria, celebrada des d’abans del segle XIV en el 15 d’agost. L’Església de Roma no va proclamar el Dogma de la Immaculada Concepció fins el 1854 (en temps de Pius IX), i el Dogma de l’Assumpció fins el 1950 (en temps de Pius XII). El cas del Dogma de la Immaculada Concepció era, pràcticament, el primer ús d’aquesta figura des del Concili de Trento. El mateix papa proclamaria, el 1871, un Dogma encara més agosarat: el de la Infal•libilitat Papal. Aquest Dogma es confon amb els altres dos, i és una de les raons per les quals ni el 15 d’agost ni el 8 de desembre formen part habitual dels calendaris festius d’Alemanya, a diferència del Fronleichnam, aparentment més innocu. En el món germànic, el Dogma de la Infal•libilitat Papal arribà en plena Kulturkampf bismarckiana, quan el govern prussià aspirava a unificar catòlics i protestants, de la mateixa manera que abans havia unificat luterans i calvinistes. El cisma dels vells-catòlics (oposats a les innovacions dogmàtiques de Pius IX) va prendre força en terres alemanyes, per bé que després es desinflés.
En tot cas, els calendaris festius mostren l’equilibri entre diferents sistemes simbòlics. A Hessen, la llista de festivitat d’enguany quedava així:
- el dijous 1 de gener, Cap d’Any (Neujahrstag, literalment Diada d’Any Nou). Per bé que ja en l’any 153 a.C. s’instituïren a Roma les Calendes de Gener com la data d’inici de l’any polític, al llarg dels segles l’inici de l’any ha estat comptat arran de l’Anunciació del 25 de març (equinocci de primavera) o del Nadal del 25 de desembre (solstici d’hivern). Quan s’instituí definitivament l’1 de gener, les esglésies cristianes cuitaren a convertir-lo també en festivitat religiosa.
- el divendres 10 d’abril, Divendres Sant (Karfreitag, literalment Divendres de Passió).
- el dilluns 13 d’abril, Dilluns de Pasqua (Ostermontag).
- el divendres 1 de maig, Dia del Treball (Tag der Arbeit). Aquesta diada remunta a la festivitat tradicional (Walpurgisnacht) que es feia a mig camí entre l’equinocci de primavera i el solstici d’estiu (com la Candelera, del 2 de febrer, ho és entre el solstici d’hivern i l’equinocci de primavera, o la Diada de Tots Sants, de l’1 de novembre, ho és entre l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern), i fou cooptada pel moviment obrer des de finals del segle XIX. Dècades més tard, l’estat social l’adoptà com a festiu i la mateixa església catòlica la declarà diada de Sant Josep Obrer (1955), però com arreu d’Europa, és la principal diada reivindicativa del moviment obrer i sindical.
- el dijous 21 de maig, l’Ascensió (Christi Himmelfahrt, literalment el Viatge al Cel de Crist).
- el dilluns 1 de juny, Dilluns de Pentecosta (Pfingstmontag).
- el dijous 11 de juny, Corpus Christi (Fronleichnam, literalment el Cos del Senyor, per bé que en l’actualitat leichnam vol dir cadàver).
- el dissabte 3 d’octubre, Dia de la Unitat Alemanya (Tag der Deutschen Einheit). És l’única festivitat civil. Commemora l’entrada a la Federació Alemanya, el 3 d’octubre del 1990, dels estats orientals. Hom havia proposat com a festa nacional el 9 de novembre, en commemoració de la “caiguda del mur de Berlín”. Però, és clar, aquesta mateixa data del 9 de novembre queda marcada per la del 1938, la Nit dels Vidres (Kristallnacht), el pogrom organitzat pel partit nazi contra la població jueva d’Alemanya. I per això s’optà per la més burocràtica data del 3 d’octubre.
- el divendres 25 de desembre, Nadal (Weihnachten, literalment Nit Sagrada).
- el dissabte 26 de desembre, Segona Festa de Nadal (2. Weihnaschtsfeiertag). Fet i fet, això respon al caràcter doble de les festivitats més importants de l’any. És la mateixa raó per la qual hom celebra el Dilluns de Pasqua i el Dilluns de Pentecosta, malgrat que la Pasqua i la Pentecosta pròpiament dites siguin festivitats de diumenge. En el cas del Nadal hom va fixar la data de Sant Esteve, el protomàrtir, en el 26 de desembre. Però la denominació alemanya conserva el sentit d’aquesta segona festa.
La raó per la tria és sempre arbitrària. Martí Luter blasmava la festivitat de Corpus Christi, que trobava repugnant, i que, a partir de 1600, caigué en complet desús en els països protestants. Fet i fet, a Hessen, fora de la litúrgia catòlica, no sobreviu cap de les celebracions associades al Corpus. Com que la setmana anterior al Corpus, s’escau el Dilluns de Pentecosta (Pfingstmontag), comú a les tradicions catòlica i protestant, les festes prèvies al Solstici d’Estiu es concentren el Dijous de l’Ascensió i en el Dilluns de Pentecosta. Però si Luter trobava repugnant Corpus Christi, instaurada pel Papa Urbà IV el 1264, no tenia gaire més bona opinió de la Festa de la Immaculada Concepció, instaurada pel Papa Sixte IV el 1476.
Les dues festes havien nascut d’allò que ara anomenaríem “moviments cristians de base”. En un principi, la jerarquia eclesiàstica sentí una certa recança d’adoptar-les, ja que qualsevol canvi litúrgic podia esberlar la unitat religiosa. La festa de Corpus Christi fou un motor, ja en els segles XIV i XV, dels moviments de pre-reforma que defensaven la doble comunió (de pa i vi). Encara més divisiva resultà la qüestió de la Immaculada Concepció de Maria, l’única doctrina que preservava la Mare de Déu del “pecat original”. A diferència del que pugui fer creure l’Església Catòlica actual, el conjunt dogmàtic no era tancat ni de bon tros a mitjans del segle XV. Des de corporacions urbanes, universitats, gremis, i d’altres instàncies seculars, hi hagué una forta pressió per declarar la festa de la Immaculada. El 1476, el Papa concedí la festa i l’assignà al 8 de desembre, però deixà “llibertat de creença” a cadascú sobre el significat darrer de la Concepció de Maria. La tria de la data seguia una “lògica” aplastant: si el 8 de setembre era la Festa de la Nativitat de Maria (transformada, en la tradició popular, en la Festa de les Verges Trobades, començant, per exemple, per la Meritxell d’Andorra), només calia retrocedir nou mesos per trobar la Festa de la Concepció de Maria. Similarment, si el 25 de desembre és la Nativitat de Jesús, el 25 de març s’escau l’Anunciació. En tot cas, l’Església de Roma, sense gaire base escripturística, no anà més enllà, i tampoc no va fer el pas en el Concili de Trento. El mateix s’esdevenia amb la doctrina de l’Assumpció de Maria, celebrada des d’abans del segle XIV en el 15 d’agost. L’Església de Roma no va proclamar el Dogma de la Immaculada Concepció fins el 1854 (en temps de Pius IX), i el Dogma de l’Assumpció fins el 1950 (en temps de Pius XII). El cas del Dogma de la Immaculada Concepció era, pràcticament, el primer ús d’aquesta figura des del Concili de Trento. El mateix papa proclamaria, el 1871, un Dogma encara més agosarat: el de la Infal•libilitat Papal. Aquest Dogma es confon amb els altres dos, i és una de les raons per les quals ni el 15 d’agost ni el 8 de desembre formen part habitual dels calendaris festius d’Alemanya, a diferència del Fronleichnam, aparentment més innocu. En el món germànic, el Dogma de la Infal•libilitat Papal arribà en plena Kulturkampf bismarckiana, quan el govern prussià aspirava a unificar catòlics i protestants, de la mateixa manera que abans havia unificat luterans i calvinistes. El cisma dels vells-catòlics (oposats a les innovacions dogmàtiques de Pius IX) va prendre força en terres alemanyes, per bé que després es desinflés.
En tot cas, els calendaris festius mostren l’equilibri entre diferents sistemes simbòlics. A Hessen, la llista de festivitat d’enguany quedava així:
- el dijous 1 de gener, Cap d’Any (Neujahrstag, literalment Diada d’Any Nou). Per bé que ja en l’any 153 a.C. s’instituïren a Roma les Calendes de Gener com la data d’inici de l’any polític, al llarg dels segles l’inici de l’any ha estat comptat arran de l’Anunciació del 25 de març (equinocci de primavera) o del Nadal del 25 de desembre (solstici d’hivern). Quan s’instituí definitivament l’1 de gener, les esglésies cristianes cuitaren a convertir-lo també en festivitat religiosa.
- el divendres 10 d’abril, Divendres Sant (Karfreitag, literalment Divendres de Passió).
- el dilluns 13 d’abril, Dilluns de Pasqua (Ostermontag).
- el divendres 1 de maig, Dia del Treball (Tag der Arbeit). Aquesta diada remunta a la festivitat tradicional (Walpurgisnacht) que es feia a mig camí entre l’equinocci de primavera i el solstici d’estiu (com la Candelera, del 2 de febrer, ho és entre el solstici d’hivern i l’equinocci de primavera, o la Diada de Tots Sants, de l’1 de novembre, ho és entre l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern), i fou cooptada pel moviment obrer des de finals del segle XIX. Dècades més tard, l’estat social l’adoptà com a festiu i la mateixa església catòlica la declarà diada de Sant Josep Obrer (1955), però com arreu d’Europa, és la principal diada reivindicativa del moviment obrer i sindical.
- el dijous 21 de maig, l’Ascensió (Christi Himmelfahrt, literalment el Viatge al Cel de Crist).
- el dilluns 1 de juny, Dilluns de Pentecosta (Pfingstmontag).
- el dijous 11 de juny, Corpus Christi (Fronleichnam, literalment el Cos del Senyor, per bé que en l’actualitat leichnam vol dir cadàver).
- el dissabte 3 d’octubre, Dia de la Unitat Alemanya (Tag der Deutschen Einheit). És l’única festivitat civil. Commemora l’entrada a la Federació Alemanya, el 3 d’octubre del 1990, dels estats orientals. Hom havia proposat com a festa nacional el 9 de novembre, en commemoració de la “caiguda del mur de Berlín”. Però, és clar, aquesta mateixa data del 9 de novembre queda marcada per la del 1938, la Nit dels Vidres (Kristallnacht), el pogrom organitzat pel partit nazi contra la població jueva d’Alemanya. I per això s’optà per la més burocràtica data del 3 d’octubre.
- el divendres 25 de desembre, Nadal (Weihnachten, literalment Nit Sagrada).
- el dissabte 26 de desembre, Segona Festa de Nadal (2. Weihnaschtsfeiertag). Fet i fet, això respon al caràcter doble de les festivitats més importants de l’any. És la mateixa raó per la qual hom celebra el Dilluns de Pasqua i el Dilluns de Pentecosta, malgrat que la Pasqua i la Pentecosta pròpiament dites siguin festivitats de diumenge. En el cas del Nadal hom va fixar la data de Sant Esteve, el protomàrtir, en el 26 de desembre. Però la denominació alemanya conserva el sentit d’aquesta segona festa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada