La matança de Kunduz: tres mesos de desinformacions

El 4 de setembre, a poc més de tres setmanes de les eleccions federals alemanyes, una acció militar de l’exèrcit alemany provocà una matança a Kunduz. Era l’atac més mortífer provocat per tropes alemanyes des de 1945. Però si els atacs de 1945 es feien en honor d’un Reich que havia de durar un miler d’anys, els d’ara es fan en honor del “pacifisme”, tal com demostrà en el seu discurs d’acceptació del Premi Nobel de la Pau l’autèntic comandament en cap de l’exèrcit alemany, Barack H. Obama. Com que l’atac es va produir a tres setmanes de les eleccions federals, els partits majoritaris van provar de cobrir la situació, i juramentaren damunt les escriptures més sagrades la completa voluntat de no fer-hi electoralisme.

Podem fer una petita crònica de les (des)informacions que, des d’aquell 4 de setembre, han arribat a Alemanya d’aquella matança:
- 4 de setembre: sota ordres del coronel Georg Klein, comandant de les forces de l’OTAN a Kunduz, caces americans bombardegen dos camions de transport de combustible que, pretesament, havien estat segrestats per forces ‘insurgents’, amb la intenció de fer-los explotar en les proximitats de la caserna de l’OTAN. A resultes de l’atac, els camions explosionen.
- 5 de setembre: a mesura que l’OTAN ofereix xifres oficials de víctimes mortals (142), es fa evident que no totes les víctimes havien d’ésser ‘insurgents’. Com que, segons reports interns, els caces nord-americans havien sol·licitat, prèviament a l’atac, de fer diversos vols rasants per foragitar els passavolants, i el coronel Klein els ho havia denegat, tot instant-los a atacar immediatament, la responsabilitat queia sota esquenes del comandant alemany. Per això mateix, era el ministre de defensa, el cristianodemòcrata Franz Josef Jung, qui amb més passió negava que hi hagués hagut “cap víctima civil”. El govern alemany sostingué força temps la versió de “tots (els 142) eren insurgents”.
- 27 d’octubre: en la remodelació del govern d’Angela Merkel, Jung cessa com a ministre de Defensa i passa a ocupar la cartera de Treball i Afers Socials (Arbeit und Soziales). Ostensiblement, Jung ha estat “relegat” per com va tractar les informacions de l’atac aeri de Kunduz. El substitut de Jung, el socialcristià Karl-Theodor zu Guttenberg, ja en els primers dies posteriors a haver estrenat el càrrec reitera la posició de Jung, i diu que l’atac era “militarment apropiat”.
- 6 de novembre: un report de la Creu Vermella Internacional (ICRC) deia que l’atac no era “en la línia del dret internacional”, fonamentalment perquè l’operació s’havia realitzat amb plena consciència que produiria un gran nombre de “víctimes col·laterals”.
- 26 de novembre: Guttenberg cessa el secretari de Defensa, Peter Wichert, i el comandant general de l’exèrcit (Generalinspekteur), Wolfgang Schneiderhan. El motiu del cessament seria que els dos alts càrrecs haurien amagat al nou ministre informació relacionada amb l’atac del 4 de setembre.
- 3 de desembre: en una compareixença al Bundestag, Guttenberg canvia la posició fins ara sostinguda pel govern Merkel i afirma que l’atac de Kunduz “no fou militarment apropiat”, a la llum dels reports als quals ara sí havia pogut accedir. Guttenberg, però, defensa l’actuació del coronel Klein.
- 10 de desembre: article de Bild sobre l’atac de Kunduz. Comença amb una contextualització. Els dos camions havien estat veritablement segrestats i, a més en les proximitats de la caserna de l’OTAN. Però els segrestadors se’ls havien dut lluny, fins que quedaran atrapats en un banc de sorra. Els caces nord-americans els tenien perfectament localitzats des de feia hores, abans que el coronel Klein ordenés l’atac. Però l’article de Bild continuava al voltant de l’ordre de Klein, que s’hauria limitat a seguir l’assessorament de la unitat TF47. La TF47 de Kunduz havia rebut informació d’un confident afganès que prop dels camions segrestats hi havia “quatre dirigents talibans”. L’article de Bild deixa entreveure que l’atac es va fer per assassinar selectivament aquests quatre “dirigents talibans”: els “altres 137” eren la torna.

Davant d’aquestes informacions hi ha hagut dues menes de reaccions populars. Unes, o bé comparteixen la indignació i autocrítica de Guttenberg o bé fan un pas més enllà i afirmen que allò que caldria és retirar-se d’Afganistat tot d’una o bé de forma gradual. D’altres, però, aplaudeixen les accions de la unitat TF47 i dels “valents soldats” d’elit KSK (Kommando Spezialkräfte), en una lògica que recorda la idea de 20 civils morts per cada soldat alemany ferit o assassinat pels partisans. Els partisans de Iugoslàvia i d’Itàlia rebien en la premsa de fa prop de setanta anys qualificatius no gaire diferents que els que reben els “talibans” d’Afganistan. I si a Iugoslàvia hi havia Nedic o hi havia Pavelic, a Afganistan tenen Karzai. I si a Iugoslàvia, els alemanys comptaven amb els aliats italians, hongaresos o búlgars, a Afganistan tot es fan en el marc de la sacrosanta aliança atlàntica. Però és clar, la República Federal d’ara és una democràcia. No obstant això, a Kunduz, no tenen representant al Bundestag. Llàstima, perquè segur que seria un escó més per a la CDU.