diumenge, 20 de desembre de 2009

Una història alternativa de l’espai occitano-romànic (Pirènia, el país que mai no va existir; Pere Morey; Pagès editors, Lleida, 2009)


De C. B. Renouvier ençà, hom fa servir el mot ucronia per referir-se, potser no amb gaire propietat, amb les històries alternatives, a allò que pogué ésser i no fou. Renouvier trià a partir de la utopia, que Th. Moore emprà per parlar d’un lloc que pot o ha d’ésser, encara que no sigui. Genèricament, qualsevol novel·la o assaig d’anticipació acaba per ésser una ucronia, en el sentit que el futur projectat ha de variar (més o menys) respecte del futur que hom acabarà per viure. Així doncs, Les cròniques de la independència, de Patrícia Gabancho, són, ja, una ucronia, car en el viarany cap a la independència nosaltres tenim Arenys i el 13D, i els habitants de Les cròniques, no. Bàsicament, però, en el sentit de Renouvier, ucronia és una història alternativa. Per exemple, és un Plutarc que es demana què s’hauria fet si Alexandre s’hagués adreçat a ponent i no pas a llevant, tot garantint una hegemonia grega en la Mediterrània Occidental que hagués ofegat, en el bressol, el poble romà. En la història catalana no hi manquen punts nodals, d'on arrencar potencials ucronies. En els primers segles de la història catalana, la ideologia coetània i, en conseqüència, la historiogràfica, vincula els destins nacionals als destins de la nissaga reial. En els segles ulteriors, els destins es vinculen a la classe dirigent que, successivament, els ha menat, sota la interferència dels estats dinàstics opressors. Sota aquestes perspectives, si passem el fil narratiu dels darrers 12 segles, hom identificar aquests nodes o cruïlles de la història: la batalla de Muret, el compromís de Casp, la guerra contra Joan II, la mort neonatal del fill de na Germana de Foix, les successives Germanies i la guerra dels Segadors, la guerra de Successió, el moviment federalista i cantonalista dels anys 1870, el separatisme dels anys 1920, i així fins el present (2003, 2006, etc.). La teoria del caos ens indicaria que qualsevol bifurcació en aquests punts hauria conduït a una història completament diferent, alhora que sense garanties que, al capdavall, s’hagués arrossegat pel mateix curs tràgic de la dependència.
A Història de Catalunya al revés (Magrana Edicions, 2002), Jordi Creus i Titot, assajaven, en pla còmic, una ucronia que arrencava en una Batalla d’Almansa alternativa, i seguien en una història paral·lela que no podia acabar de cap altra manera que amb un Jordi Pujol, melenut i militant del PSAN, de metre noranta, i esdevingut president d’uns Països Catalans lliures i de camí cap al socialisme.
Per comptes del 25 d’abril del 1707, Pere Morey (*Mallorca, 1941) es remunta, a Pirènia, el país que mai no va existir (Pagès editors, 2009), al 12 de setembre del 1213. En aquella Batalla de Muret, el rei Pere I el Catòlic hi va perdre la vida. Set anys després d’aquella derrota, Albert de Sisteron encara podia dir: “qual valon mais catalan o francès? et met de çai Gascuenha e Provença, e Limosin, Alvernha et Vianès”. Sisteró reflectia la preocupació per una manca de referent comú entre “Gascuenha e Provença, e Limosin, Alvernha et Vianès”, i treia la denominació de “catalan”, per oposar-la a la denominació de “francès”. En el segle XX, hom ha difós, amb notable èxit, el mot Occitània, en referència a la llengua d’òc, i on són inclosos “Gascuenha e Provença, e Limosin, Alvernha et Vianès”. Ja posats, si hom afirma l’occitanitat de Gascunya, no seria pas gaire més violent d’incluir-hi també els Països Catalans, i dir allò de “Clarmont a Alacant, i de Bordèu a Niça”...
Pere Morey tria, però, per aquesta àmplia unitat occitano-romànica, Aragó i Navarra inclosos, el nom de Pirènia. No és del tot destrelletat si pensem que en la mitologia nacional franco-espanyola els Pirineus són “la frontera”, tal com deia aquell funest tractat del 7 de novembre del 1659. Morey salva la Batalla de Muret, i amb ella permet la constitució d’una Confederació de Pirènia, que fa de nucli protoestatal entre/contra França, Castella i Itàlia. Amb un xic de misticisme, Morey reconstrueix aquesta història alternativa del Casal d’Aragó i la fa enfrontar-se als esdeveniments de vuit segles d’història europea. Són els mateixos esdeveniments que ha viscut la nostra línia temporal, però sense supeditacions, i sempre sota el fil que Josep Trueta anomenava l’Spirit of Catalonia.

Aquest llibre començà a gestar-se, però, en el nostre fil històric, el 1967, quan Pere Morey escolta una citació potencialment ucrònica de Ferran Soldevila: “La història d’Europa hauria estat diferent si el rei Pere hagués guanyar la batalla de Muret”. Morey, influït pel mateix esperit panoccitanista que anima el Cercle d’Agermanament Occitano-Català, fa del Pirineu no pas la frontera sinó l’eix de la seva obra literària. L’autor de Portals, però, no comença la redacció de Pirènia fins l’agost de 1995 i no la conclou fins l’octubre del 2008. Potser per això, els setanta-dos capítols mostren algunes inconsistències en la seqüència, paral·lela i independent, de reis i de reines. La versemblança de l’evolució històrica se sacrifica a l’ideari d’una Confederació Transpirenaica (formada pels països d’Aragó, Balears, Catalunya, Navarra, Occitània i València) que uneix un poble lliure, plural, democràtic, igualitari, responsable i epicuri. Però aquest sacrifici és necessari, ens diu l’autor, car “aquest llibre pretén, precisament, atiar i enfortir” l’ideari pirenià. De nosaltres depèn reprendre el fil i enganxar amb la Pirènia de Morey vuit segles després.