Jornada de mobilitzacions per l’ensenyament a Alemanya

Avui s’han organitzat per tot el territori alemany, manifestacions de protesta contra les polítiques educatives, no tan sols de les instàncies federals, estatals i universitàries, sinó, com diu la crida de la campanya Bildungstreik, contra una tendència mundial de la reestructuració del sistema educatiu i d’altres aspectes de la vida pública. Aquesta reestructuració, diu la crida, fa que ja no se cerqui el bé comú sinó que es deixi tot a les “forces del mercat”. Especialment, en el sistema educatiu, es fa referència dels pagaments a càrrec de l’estudiant i de la creixent privatització. Però els promotors de la campanya han lligat aquestes reformes en el camp de l’ensenyament secundari i universitari, a les reformes en el camp laboral i, en conseqüència, s’ha volgut implicar en les mobilitzacions als moviments socials i sindicals.

Les demandes i alternatives proposades són:
- autodeterminació en l’aprenentatge i en la trajectòria vital, en contraposició a marcs temporals rígids, a la pressió per l’assoliment i a la competència.
- lliure accés a l’educació pública i abolició de tota mena de taxes educatives i formatives, des de l’educació preescolar en endavant.
- un sistema educatiu finançat públicament, sense actors econòmics que siguin capaços d’influir en el contingut impartit, en les estructures o en l’accés als cursos.
- i la democratització i l’enfortiment de l’autogestió dins de totes les institucions educatives.

Ja m’imagino, alternativament, la cara de pomes agres o el somrís irònic dels caligules davant d’aquestes demandes. Però cal no oblidar que fins i tot el Partit dels Caligules d’Alemanya (FDP) anunciava en les passades eleccions que “l’educació és un dret civil”. I és que fins i tot els caligules són conscients de la necessitat d’un sistema educatiu ferm. I també saben que el “marc rígid” (o una “carrera ben estructurada”) és completament antagònic a qualsevol intent seriós de fomació continuada o de reciclatge formatiu. Val a dir que molts dels participants del Bildungstreik tenen en ment els paradigmes clàssics de la “instrucció pública”, que justament els caligules neguen o consideren superats. I tampoc no és això. La democratització i l’autogestió de les estructures educatives no pot ésser una reclamació d’un passat que, siguem sincers, tampoc no existí en els anys daurats del keynesianisme. És una reivindicació que connecta amb la renovació pedagògica pendent. Els caligules diuen que aquestes posicions volen tancar el sistema educatiu en una torre d’ivori allunyada de les “necessitats socials” (i.e. d’ampliació de capital). Per això la renovació pedagògica és indestriable del capgirament d’aquestes “necessitats socials”, des del fetitxisme actual a una societat centrada en la persona.