D’acord amb el Llibre Guinness de Rècords Mundials, Norodom Sihanuk ha estat dues vegades rei, dues vegades príncep sobirà, una vegada president, dues vegades primer ministre, i cap d’estat de la Kamputxea Democràtica. En l’actualitat, quan ja depassa els 87 anys, Sihanuk és, senzillament, el rei-pare, en haver abdicat en pro d’un dels seus fills. I si bé ja no exerceix com a cap d’estat de Cambodja, la seva figura és encara honorada com a monarca constitucional per part de les autoritats.
Quan el príncep Norodom Sihanouk va néixer el 1922, el rei de Cambodja era Bat Sisowath, un dels artífexs principals en col·locar Cambodja sota el règim colonial francès (1893). Sisowath accedí al tron el 1904, i es va morir als 87 anys, el 1927. El va succeir el seu fill, Sisowath Monivong, que llavors tenia 52 anys. Val a dir que Monivong, encara més que el seu pare, fou una mera figura decorativa sota el Resident General francès. Per acabar d’adobar aquesta situació, la mateixa França, el 1940, va quedar sota ocupació forastera. Si els khmers havien saludat inicialment, en els anys 1860, els francesos com una forma d’alliberar-se de la doble opressió siamesa i vietnamita, ara la França metropolitana es trobava sota ocupació Alemanya i l’imperi colonial es trobava sota pressió o sota l’atac directe dels anglesos. A finals de 1940, a aquesta pressió calia sumar la japonesa i la tailandesa. Ja en 1941, Cambodja quedà repartida en dues àrees d’influència: japonesa a l’est i tailandesa a l’oest. Òbviament, els tailandesos eren meres comparses dels japonesos. I uns i altres ocupants respectàren formalment les autoritats franceses, que quedaren convertides en una autoritat decorativa. Així doncs, quan Monivong es va morir el 23 d’abril del 1941, la monarquia khmer era sotmesa a una doble capa colonitzadora: la francesa i la japonesa.
D’acord amb l’ús, la corona khmer hauria correspost al fill del difunt, Sisowath Monireth. No obstant, les autoritats franceses s’estimaren més fer rei a un príncep més manegable. L’elegit fou el nostre Norodom Sihanouk, que llavors era de 19 anys. Fill de la princesa Sisowath Kossamak era, doncs, nét del rei difunt. Sihanuk havia seguit una educació típica de príncep khmer: educació primària en una escola de Phnom Penh, educació secundària en el Lycée Chasseloup Laubat de Saigon i escola militar de Cavalleria a Saumur, en la França Occidental.
No va ser fins molt tard, amb la metròpoli ja gairebé amb mans dels aliats, que les autoritats colonials franceses començaren a resistir la influència japonesa. A partir del març del 1945, els japonesos estrenyeren el seu domini de la Indoxina Francesa. En aquest context, Norodom Sihanouk esdevingué primer ministre de Cambodja, en el primer govern formal del país, bo i que continuaven vigents el domini colonial francès, la influència efectiva japonesa i l’ocupació tailandesa en la franja occidental. Sihanouk compaginà, doncs, el títol de rei amb el càrrec de primer ministre, mentre feia equilibris per augmentar l’autonomia del seu govern. Els japonesos mantingueren les seves posicions fins el mes d’agost, quan els atacs nuclears d’Hiroshima i Nagasaki forçaren el govern japonès a la rendició. El 13 d’agost, el primer govern Sihanouk deixava pas a un nou gabinet que fes front a la nova situació, on els francesos provarien per tots els mitjans de restaurar el seu control a Indoxina.
La inestabilitat del govern cambodjà era considerable. Entre el març del 1945 i el gener del 1953 havien desfilat 16 governs. Sihanouk havia presidit dos governs (entre el 28 d’abril i el 30 de maig del 1950, i el 16 de juny del 1952 i el 24 de gener del 1953). El moviment per la independència completa no va deixar de créixer en tots aquests anys. Sihanouk mantingué una posició ambivalent, però per als francesos no hi havia prou amb això, i ja tenien en ment la substitució del jove rei. El maig del 1953, Sihanouk s’autoexilià a Tailàndia, ostensiblement com a mesura de protecció contra un eventual intent d’assassinat per part dels francesos. Però el domini francès d’Indoxina era tocat de mort. El 9 de novembre del 1953, quedà extingit el Protectorat de Cambodja, i el Regne de Cambodja assolí formalment la independència. El retorn de Sihanouk es produí llavors.
El rei assumí a la pràctica el comandament del país. Fins i tot assumí per tercera vegada el càrrec de primer ministre en el 20è govern cambodjà (del 7 al 18 d’abril del 1954). El 2 de març del 1955 va abdicar en favor del seu pare, per tal de poder participar en les eleccions previstes pel mes de setembre. Fundà llavors el Sangkum (Organització Comunitària) que combinava postulats socialistes amb la defensa dels valors monàrquics i budistes. La Sangkum va triomfar en les eleccions, i el 3 d’octubre del 1955, Sihanuk formava el seu quart govern (el 23è des de 1941), que havia de durar fins el 5 de gener de 1956. En els mesos següents seria primer ministre en tres ocasions addicionals (de l’1 al 24 de març; del 15 de setembre al 15 d’octubre; i del 9 d’abril al 7 de juliol del 1957), però normalment es limità a governar a través de la direcció del Sangkum.
El 1960 es va morir el seu pare. Sihanuk restà fidel a les seves promeses i va convocar unes eleccions a cap d’estat, que va guanyar. Formalment Cambodja continuà essent un regne, però Sihanuk no reprengué el títol de rei, i formalment quedà com a cap d’estat o regent. En la primera meitat dels anys 1960, el conflicte entre la República Democràtica del Vietnam (del Nord) i l’Estat del Vietnam (del Sud) anà en creixement, entrelligat amb el mateix conflicte intern al Vietnam del Sud entre el Vietcong i el govern pro-occidental. Malgrat les tensions creixents entre la Unió Soviètica i la República Popular Xinesa, tots dos estats sostenien, d’una manera o altra, els seus aliats vietnamites. I la implicació dels Estats Units i dels seus aliats en el conflicte també creixia. La voluntat de Sihanouk era mantindre Cambodja al marge, però era ben difícil, no tan sols pel creixement de les forces d’esquerra a Cambodja, sinó també per la implicació de la població khmer del Delta del Mekong i de partits budistes en el Vietcong. La primavera de 1965, Sihanouk arribà a acords amb la RP Xinesa i la RD del Vietnam, on a canvi de permetre l’establiment de bases i de corredors de subministrament bèl·lic, Cambodja obtenia mercats per a l’exportació d’arròs. El Sangkum coquetejava amb la idea d’avançar per l’esquerra els comunistes cambodjans, amb unes polítiques fins i tot més ambicioses que les que gastaven Mao o Ho. Però, per comptes d’avançar-les per l’esquerra (que tampoc no era extraordinàriament difícil), el govern cambodjà va optar per mesures repressives, que eliminaren a la pràctica l’oposició legal d’esquerres. Alhora, s’agreujaven encara més les relacions diplomàtiques entre la Xina i l’URSS, i entre la Xina i Vietnam, a la vegada que la pugna interna en el partit i estat xinesos (en temps de la Revolució Cultural) feia encrespar les relacions entre Cambodja i Beijing. L’11 de març del 1967, el Partit Comunista de Kamputxea impulsava l’aixecament dels Khmers Rojos en la província de Battambang, que iniciaven una “guerra popular” contra el govern de Phnom Penh.
La situació amb la guerrilla quedà entaulada, però la implicació plena dels Estats Units en el conflicte del Vietnam, en lluita contra el Vietnam del Nord i, particularment, contra el Vietcong, posava en greu perill els equilibris del govern de Sihanouk. Sihanouk renovà l’apropament amb Beijing, però això ara li valgué el creixement d’una oposició de dretes. El 18 de març del 1970, mentre Sihanouk era fora del país, el primer ministre Lon Nol va convocar una Assemblea Nacional, que va destituir Sihanuk com a cap d’estat i va atorgar poders d’emergència a Lon Nol. Es proclamava així la República Khmer. El colp d’estat, sens dubte, era patrocinat pels Estats Units. I hi havien participat alts dirigents del Sangkum, i membres de la mateixa família reial (com Sisowath Sirik Matak).
Sihanouk fou acollit a Beijing. Amb el suport de les autoritats xineses, va bastir el Front Unit Nacional de Kamputxea (FUNK). En el nou context, va apropar-se als Khmers Rojos per tal de lluitar contra l’enemic comú: el règim pro-americà de Lon Nol. A través de negociacions es va crear el Govern Reial d’Unió Nacional de Kamputxea, en el qual hi havia representants dels Khmers Rojos. Els Khmers Rojos confiaven que, tenint el “rei” al seu costat, aconseguirien augmentar els efectius. I així va ser. En els primers mesos dels Govern d’Unió Nacional, després d’una visita de Sihanuk en les zones alliberades, les xifres de combatents van pujar de 6.000 a 50.000. La idea comuna era garantir la independència de Cambodja front les ingerències occidentals.
En aquests anys, Sihanuk realitza diferents breus estades a Cambodja, i visites a Beijing, però la seva residència habitual és a Pyongyang. L’asil a la República Democràtica Popular de Corea resultava més convenient que el xinès, ja que el govern de Kim Il Sung mantenia relacions més o menys equilibrades amb Moscou, Beijing i Hanoi, i a Sihanuk no li convenia decidir-se gaire per cap de les tres opcions.
L’abril del 1975, els Khmers Rojos entraren en Phnom Penh. S’inaugurava l’època de la Kamputxea Democràtica. Sihanuk n’era el cap d’estat, però el poder efectiu era en mans de Pol Pot. El 4 d’abril del 1976, Sihanuk abandonava oficialment la presidència de l’estat i es retirava de la política activa. Sihanuk, doncs, restà al marge de l’espiral en la qual entrà el govern de Pol Pot. El desembre del 1978, les forces del Vietnam unificat envaïren Cambodja, oficialment per donar suport als opositors (dirigits per sectors comunistes dels Khmers Rojos que havien trencat amb l’ultramaoisme de Pol Pot). El govern de Phnom Penh va resistir la invasió, i va trametre Sihanuk en missió diplomàtica especial a Nova York, per denunciar-la davant de les Nacions Unides. Sense esperar el resultat definitiu, després de la seva visita, va aconseguir de viatjar a Beijing i, des d’allà, retornà Pyongyang.
Poc després, Phnom Penh tornava a canviar de mans. La Kamputxea Democràtica era substituïda per la República Popular de Kamputxea, sota el govern de Heng Samrin, d’orientació pro-vietnamita.
Inicialment, Sihanouk es distancià tant del govern pro-vietnamita com del govern de la Kamputxea Democràtica (que retingué el control d’algunes zones del país). El govern de la Kamputxea Democràtica, gràcies als EUA, mantingué la representació de Cambodja a les Nacions Unides, per bé que Sihanouk demanava la suspensió d’aquesta representació (i que tampoc no s’atorgués al govern de Heng Samrin). Les forces monàrquiques eren organitzades en l’Exèrcit Nacional Sihanoukista i en el Front d’Alliberament Nacional del Poble Khmer (impulsat per Son Sann). Sota els auspicis dels Estats Units, aquestes dues forces polítiques confluïren, juntament amb els Khmers Rojos, per bastir el Govern de Coalició de la Kamputxea Democràtica.
En la segona meitat dels 1980, els Estats Units comencen a focalitzar el seu suport en les forces monàrquiques, com a alternativa tant al govern pro-vietnamita (ara ja encapçalat per Hun Sen) com als Khmers Rojos. Sihanouk entrà en negociacions amb Hun Sen, mentre es distanciava, ja definitivament, dels Khmers Rojos. Les negociacions culminaren el 1991, amb el Tractat de París, que obrien un nou període constituent. Arran d’aquest període constituent, es restablí la monarquia a Cambodja i, el 1993, Norodom Sihanouk era proclamat rei. El partits dels sihanoukistes, des de llavors, ha format part de la coalició de govern, encapçalada pel Partit Popular Cambodjà de Hun Sen, que és el partit dominant en la política cambodjana.
Quan accedí de nou al tron, Sihanouk passava dels 70 anys i el mateix any se li diagnosticà un càncer de pròstata, que es va fer tractar a Beijing. Fet i fet, entre les visites mèdiques a Beijing i les estades a Pyongyang, Sihanouk passava llargues temporades fora de Cambodja. El gener del 2004, en part per motius de salut (gaudeix d’una mala salut de ferro) i en part per tensions amb el govern de Hun Sen, s’establí de forma permanent a Pyongyang. El 7 d’octubre del 2004, anuncià que la salut li impedia de continuar en l’exercici de les funcions de cap d’estat. Set dies més tard, Norodom Sihamoni, un dels catorze fills de Sihanouk, era proclamat rei i assumia les funcions de cap d’estat.
Encara és, però, oficialment Preah Karuna Preah Bat Sâmdech Preah Norodom Sihanouk Preahmähaviraksat, és a dir, la Sagrada Compassió i Sagrat Peu, Príncep Sagrat Norodom Sihanouk, Sagrat i Gran Eminència Governadora. No obstant, en la seva pàgina web, aquest príncep francòfon, hoste preferent de Beijing i de Pyongyang, es fa dir, més senzillament, Roi-Père.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada