divendres, 25 de desembre de 2009

La bogeria de Susanna Maiolo

Susanna Maiolo no hi és tota. Això és el que venia a dir el comunicat de Guàrdia Suïssa sobre l'incident que hi ha hagut en la missa del gall d'enguany a Roma. Maiolo ha estat portada avui en els diaris. Amb l'agilitat dels 25 anys, salta la tanca quan desfila el bisbe de Roma, el bavarès Joseph Ratzinger (malnumerat Benet XVI). Un membre de seguretat la intercepta, tots dos van a terra i fan ensopegar el Papa i el cardenal Roger Etchegaray. El cardenal, el més gran dels caiguts a 87 anys, se'n du un fèmur trencat.

El comunicat de la Guàrdia Suïssa ens aclareix que la Susanna Maiolo té problemes mentals, que l'any passat ja havia provat d'apropar-se al mateix papa d'una manera semblant, i que en cap moment no tenia la intenció de fer mal al pontífex ni, molt menys encara, de posar-li la vida en perill.

Maiolo, segurament, no carbura. La Guàrdia Suïssa no fa precisions psiquiàtriques. Tampoc no cal. Narcís Oller a La bogeria ens presenta un Daniel Serrallonga tràgicament decidit a l'autodestrucció: la forma i manera d'autodestruir-se és el de menys. Bram Stoker a Dràcula, per la mateixa època, feia dir a un personatge que tota bogeria amaga un sentit. Diu la saviesa popular de les nacions més diverses que la veritat només existeix en els llavis de les criatures i en els dels bojos.

Mentre Maiolo és definida, educadament, com una persona amb "problemes mentals", i no pas com una pazza, es fa difícil passar per alt el mirall on són reflectits aquests "problemes mentals".

Maiolo té una fixació amb el Papa.

Però no és l'única.

Hi ha la bogeria institucionalitzada que és aquesta Església Catòlica Apostòlica Romana. Una església que gira al voltant d'aquesta figura única: bisbe de Roma, vicari de Crist, successor del príncep dels apòstols, suprem pontífex de l'església universal, primat d'Itàlia, arquebisbe i metropolità de la província romana, sobirà de l'estat de la Ciutat del Vaticà, i serf dels serfs de Déu.

Vist des de fora, no queda clar si aquest Papa és un serf dels serfs, un vicari de Déu o un Déu mateix, infal·lible. És un bisbe, però un bisbe que no es jubila, a diferència dels altres, als 75 anys.

Amb aquesta aurèola sagrada (el "Sant Pare", "Sa Santedat"), no és d'estranyar que faci d'aimant de tota mena de persones trastornades. De tota mena.