La setmana passada parlàvem de Norodom Sihanuk, el monarca de Cambodja que fou el primer cap d’estat de la Kamputxea Democràtica, i que ha passat en els darrers anys gairebé més temps entre Beijing i Pyongyang, que no pas a la terra khmer. Pu Yi és un altre exemple de príncep que acaba barrejat en els nous règims populars. De Pu Yi hi ha tres moments històrics que són força coneguts: el nen-emperador de la Xina, l’emperador-titella de Manxukuo, i el jardiner i membre de la Conferència Consultiva Política Popular de la Xina. Entre mig, hi ha dos períodes de transició, menys coneguts, però on Pu Yi pren decisions cabdals que el faran entrar en l’estatge següent, on disposarà de força menys llibertat que en l’anterior etapa de transició.
Pu Yi va nàixer el 7 de febrer del 1906, fill dels prínceps Txun, Zaifeng i Ioulan. Era besnét de l’emperador Daoguang (mort el 1850), i el seu avi havia estat el primer príncep Txun (mort el 1891), succeït després pel pare de Pu Yi, Zaifeng. Els prínceps Txun eren, doncs, una línia fradristerna a l’imperial: a Daoguang el succeí el seu fill Xiafeng (mort el 1861), i a aquest el seu fill, Tongzhi (mort el 1875). Però com que Tongzhi es va morir sense fills, el primogènit del príncep Txun, Guangxu, el va succeir. El 1908 es va morir Guangxu, també sense descendència masculina, i d’acord amb el costum successori, la corona passà a un dels seus nebots per part masculina. I és aquí on entra Pu Yi, el nebot de Guangxu, que començà a regnar el 2 de desembre del 1908, és a dir amb menys de 3 anys d’edat.
La dinastia Qing era originària de Manxúria, concretament del clan Aisin-Gioro. Però més enllà de l’onomàstica i d’algun altre costum, feia generacions que era força sinitzada. Tanmateix, ni ells mateixos ni la població han, no els considerava pas han, sinó manxús. Mentre l’Imperi Qing feia equilibris en el context de la penetració colonial estrangera, tan europea (anglesa, russa, francesa, alemanya, etc.), com nord-americana i japonesa, els sectors més modernitzadors de la societat xinesa cada vegada parlaven amb més gosadia de la decadència Qing i els comparaven molt desfavorablement amb els Hito japonesos.
Pu Yi fou traslladat tan bon punt accedí a l’Imperi, a la Ciutat Prohibida, el recinte imperial de Beijing. Les tasques imperials foren administrades d’entrada pel pare de Pu Yi. L’acumulació de forces del Tongmenghui culminà amb els aixecaments de l’octubre del 1911. El 6 de desembre del 1911, en un intent de calmar els revolucionaris, hi hagué un colp de palau, i Zaifeng fou desplaçat del poder imperial en pro de l’emperadriu vídua Longyu. Però no hi hagué prou amb això, i finalment l’emperadriu va signar el 12 de febrer del 1912, l’acte d’abdicació de l’Emperador dels Gran Qing.
L’abdicació era fruit d’un pacte a tres bandes entre el general pro-manxú Yuan Shikai, l’emperadriu Longyu i les autoritats de la nova República de Xina. Gràcies a l’acord, el govern de la República de Xina es comprometia a tractar Pu Yi amb la dignitat amb la qual hauria tractat un cap d’estat estranger, i a passar-li una partida anual de diners, d’ús discrecional. Es reservaven a la cort Qing, l’ús, que no pas la sobirania, sobre els Apartaments Privats de la part nord de la Ciutat Prohibida, i sobre el Palau d’Estiu.
La història de la Primera República de Xina és la continuació de la suposada decadència de l’Imperi Qing. L’aspiració del govern central d’imposar la seva sobirania, era contestada no tan sols per les ingerències econòmiques i polítiques de les potències forasteres, sinó també per poders locals i regionals, i per les institucions, velles o noves, de les antigues nacions sotmeses als Qing.
En el marc d’aquestes pugnes, l’1 de juliol del 1917, les tropes de Zhang Xun entraren a Beijing i proclamaren la restauració de Pu Yi, llavors d’11 anys, com a emperador. Els republicans, de dins i fora de Beijing, resistiren. Les tropes de Duan Qirui penetraren en la ciutat el 12 de juliol, i posaren fi al breu i segon regnat de Pu Yi.
Es decidí el manteniment de l’estatus anterior, bo i que el govern republicà tallà ja definitivament el flux de diners cap a la Cort Imperial. El cerimonial de la Cort es mantingué, així com els antics usos. El 1922, l’Emperador Abdicat va prendre dues esposes, la principal, Wan Rong, manxú, i Wen Xiu.
El 1924, les tropes de Feng Yuxiang entraren a Beijing, i provocaren la desbandada del que quedava de la Cort Imperi. Pu Yi, ja amb 18 anys, juntament amb les seves dues dones, fou acollit en territori de la Concessió Japonesa de Tianjin, i se li assignà una residència d’acord amb la seva dignitat imperial.
Pu Yi pensà que la col·laboració amb els japonesos el podria retornar al tron efectiu de la Xina. Però els japonesos sabien que la dinastia Qing era prou detestada com perquè la maniobra tingués cap interès. Amb el temps, però, els japonesos se’n recordaren de Pu Yi, però no per fer-lo emperador de Xina sinó emperador de Manxúria.
La República de Xina havia insistit molt en la idea de la unitat de les cinc nacions, els han, els manxús, els musulmans, els tibetans i els mongols. Però, de la mateixa manera, que el Tibet era independent de facto, sota una mena de protectorat britànic, i que la Mongòlia Exterior i Tuva constituïen Repúbliques Populars en estreta aliança amb la Unió Soviètica, part de l’aristocràcia manxú es demanava si no podia fer el mateix. Molt o poc sinitzada, Manxúria, ara que els seus emperadors havien estat destronats, tenia uns lligams ben febles envers el govern republicà xinès. Els japonesos van impulsar la formació de Manxukuo per tal d’impedir que algú no se li acudís de proclamar la República Popular de Manxúria.
L’estat de Manxukuo, en els primers temps, vacil·là entre el concepte d’estat autònom envers la República de Xina, i la independència en el marc d’una unió de pobles asiàtics patrocinada pel Japó. En tot cas, la fórmula havia d’ésser monàrquica, i l’1 de març del 1932, Pu Yi esdevingué Datong, el cap d’estat oficial, amb residència a Wei Huang Gong. El 1934 era coronat Emperador de Manxukuo.
La triple relació entre els que pensaven en un Manxukuo manxú, entre Pu Yi (que el veia com una plataforma cap a la restauració de l’Imperi Qing) i els japonesos (que el veien com una segona Corea, mer apèndix del Japó), va provocar alguns malentesos. Però els qui tenien la paella pel mànec eren els japonesos, com feia evident la promoció de la llengua nipona, del sintoïsme (amb algun element manxú) i del ritual de cort, més proper al Japó post-Meiji, que a les nostàlgies de la Ciutat Prohibida. El 1937, l'emperador es divorcià de Wen Xiu, que fou substituïda per Tan Iuling, de 17 anys. Sis anys després hi afegia una tercera dona, Li Iuqin.
A partir del 1937, la guerra entre el Japó i la Xina era oberta. A partir del 1941, aquesta guerra s’entrelliga en una guerra d’abast mundial. L’expansionisme nipó s’expandeix pels imperis colonials europeus d’Àsia i del Pacífic, provocant la guerra amb els Estats Units i l’Imperi Britànic. Des del 1939, l’Imperi Britànic era en guerra amb Alemanya. Els Estats Units, atacats pel Japó, declararen la guerra no només al Japó, sinó també a Alemanya i a Itàlia. Es formaven dos bàndols: les potències de l’Eix Roma-Berlin-Tòquio i els aliats. Entre els aliats figurava la Unió Soviètica, atacada també, des de 1941, per Alemanya. L’anell no es va tancar tal com hom ho hauria esperat des de Manxúria, bé amb un atac japonès contra els territoris orientals de la Unió Soviètica, o amb un atac soviètic a Manxúria. Moscou i Tòquio temien l’obertura d’aquest front i, malgrat les pressions respectives de Washington DC i de Berlin, no es llençaren a cap aventura. En la llista d’aliats, hom comptava la República de Xina, governada pel Guomindang, i amb aliança tàctica amb els comunistes de Mao Zedong. En la llista de potències de l’Eix, hi havia la República Xina-Nanjing (el govern alternatiu pro-nipó de Wang Jingwei) i els estats de Manxukuo i de la Mongòlia Interior. Aquests estats feren part del Pacte Antikommintern, com ho feren també altres estats satèl·lits de l’Eix a Europa, entre ells Espanya i Dinamarca. Però si Espanya i Dinamarca enviaren voluntaris al front germano-soviètic, el govern de Manxukuo no obrí mai hostilitats contra la Unió Soviètica.
A partir del 1943, la truita es gira en pro dels aliats sovieto-anglo-americans. Però l’escenari que els és més favorable és Europa i per això adopten la consigna “d’Alemanya primer”. El règim nazi s’esvaí entre l’abril i el maig del 1945. La potència japonesa, malgrat problemes considerables, continuava indemne. A principis d’agost, però, dues bombes atòmiques sobre les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki assenyalaven el principi de la fi de l’expansionisme imperial japonès. El dia 15 d’agost, amb un Japó que expressava la intenció de rendir-se, la Unió Soviètica tramet l’esperada declaració de guerra i inicia l’ofensiva sobre Manxúria.
El 16 d’agost del 1945, mentre es disposava a abandonar per via aèria Manxúria en direcció al Japó, Pu Yi era capturat per les tropes soviètiques. De primer el traslladaren a un centre de detenció a Txita (Zabaikalski Krai), i després a Khabarovsk. Fou com a presoner dels soviètics que assistí el 1946 a Tòquio com a testimoni en el Tribunal Militar Internacional per al Llunyà Orient.
De mentres, a la Xina, esclatava la guerra entre el Guomindang de Jiang Jieshi i l’Exèrcit Popular del Partit Comunista de Mao. El 1949, la guerra era pràcticament decidida, i es proclamà la República Popular Xinesa, mentre el govern de la República de Xina retenia únicament l’illa de Taiwan, arrabassada als japonesos arran de la fi de la Segona Guerra Mundial. La nova República Popular Xinesa reconegué la independència de la República Popular de Mongòlia (Mongòlia Exterior) i la sobirania soviètica sobre Tuva. La visió de les cinc nacions de la Primera República era substituïda per la visió de més de 100 nacionalitats. I, malgrat que hom reconeixia la nacionalitat manxú, és significatiu que, a diferència d’Uigúria (Xinjiang), de la Mongòlia Interior o de Tibet, Manxúria no es constituís en Regió Autònoma en el marc del nou estat, i que fos dividida en províncies de règim comú.
El nou estat xinès va demanar l’extradició de presoners polítics xinesos en mans soviètiques. Pu Yi sol·licità des de Khabarovsk que se’l permetés viure a la Unió Soviètica. Sense declarar-se comunista, Pu Yi deia apreciar l’obra del marxisme-leninisme a l’URSS. El 1950, però, les autoritats soviètiques repatriaren finalment Pu Yi en direcció a Xina.
Pu Yi passà, doncs, del règim penitenciari soviètic al xinès. Ingressà en el Centre de Detenció per a Criminals de Guerra de Fuixun (Liaoning). El 1951, davant els avenços de les tropes de les Nacions Unides a Corea i l’eventualitat d’un atac nord-americà en territori xinès, Pu Yi i d’altres presoners foren traslladats a Harbin. El 1954 el retornaren a Fuixun.
El 1959, Pu Yi obtingué un permís especial per residir a Beijing. De primer va viure en casa d’una seva germana, i després en un apartament. Se li oferí una feina en els Jardins Botànics de Beijing. El 30 d’abril del 1962 es casà per cinquena vegada, amb Li Shuxian, gairebé vint anys més jove que ell. De les seves anteriors esposes només sobrevivia Li Iuqin, la qual treballava ara de bibliotecària, però de la qual s’havia divorciat oficialment el 1958. Dels Jardins Botànics, Pu Yi va passar a treballar d’editor en el departament literari de la Conferència Política Consultiva Popular. El 1964 va esdevindre membre d’aquest òrgan consultiu. Com en els anys precedents, la direcció política de Mao Zedong i Zhou Enlai, empraren (moderadament) la figura de Pu Yi com un exemple de regeneració de l’antiga Xina feudal en la nova Xina popular. Fou així com, en col·laboració amb Li Wenda, va escriure “La primera meitat de la meva vida”.
A partir del 1966 comença el període de la Revolució Cultural, que ràpidament s’adreça contra els elements burgesos del partit i de l’estat, sota l’aquiescència de Mao, així com contra les recialles feudals. Un element no pas menyspreable d’aquest moviment és un cert sentiment de “greuge” de la majoria han contra les polítiques nacionalitàries del govern xinès. Per una banda o una altra, grups d’incontrolats proferiren amenaces contra Pu Yi, en la mateixa seu de la Conferència Consultiva. Si bé les autoritats li van oferir protecció contra els exaltats, alhora els donaven la raó en anunciar retallades salarials a Pu Yi i a d’altres membres d’òrgans de l’estat.
Encara era membre de la Conferència Consultiva quan es va morir, el 17 d’octubre del 1967, després d’uns mesos de malaltia. Les seves cendres foren dipositades en el Cementiri Revolucionari de Babaoixan. La coherència de la seva trajectòria consisteix amb la mansuetud que mantingué, successivament, envers els cortesans manxús de la Ciutat Prohibida, els japonesos de Manxukuo, els russos de la Unió Soviètica i els xinesos del Front Unit Democràtic de la República Popular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada