divendres, 11 de desembre de 2009

Les Consultes sobre la Independència i les reivindicacions econòmiques

En els dos darrers posts hem comentat les dues línies de treball assenyalades pel comunicat de la COS de suport a les Consultes sobre la independència: estendre les consultes a totes les comarques dels Països Catalans i connectar-les a “les experiències populars de denúncia pública de la corrupció imperant, l’especulació i dels salaris desorbitants de polítics i sindicalistes professionals”. La tercera línia seria el reforçament i extensió de “les línies de treball unitari contra la crisi capitalista i per l’emancipació del Poble Treballador i del conjunt de la classe treballadora dels Països Catalans”.

De vegades, en nom d’un fals transversalisme, s’ha dit que “això no toca”. Pel que fa a la denúncia de la corrupció, no poques veus han dit que “cas Pretòria” ha estat gestionat des de l’Audiencia Nacional bé com una cortina de fum, bé com un toc d’advertiment, bé com una estratègia de divisió, en un moment que el moviment de les Consultes és en plena creixença. I pel que fa a la “crisi econòmica” un destacat dirigent que juga a l’ambigüitat entre el dependentisme de partit i l’independentisme personal deia que la “cosa urgent” són les xifres de l’atur, no pas la independència. Davant d’això, pot ésser fins i tot comprensible que hom vulgui despullar la reivindicació de la independència per no enterbolir-la. Això, naturalment, no és possible. I n’és signe el fet que, des de diferents posicionaments ideològics i de classe, les qüestions “democràtiques” i “econòmiques” són posades damunt la taula pels qui enumeren arguments en pro del SÍ a la independència. L’enquesta recent de la UOC demostrava que els arguments econòmics i polítics dominen als arguments culturals i sentimentals entre els partidaris del SÍ, mentre que entre els partidaris del NO allò que domina és l’apel·lació als sentiments (allò que deia Pujol d’Espanya com a realitat entranyable) o a la legalitat (mira, mira, lo que dice tu DNI).

Les qüestions econòmiques són, doncs, damunt la taula en els debats d’aquest divendres sobre les Consultes del 13-D. També, cal dir, que la veu dominant és la de la classe dominant i, més concretament, la dels sectors de la burgesia catalana més dinàmica i, en certa mesura, més progressiva, que, gens casualment, és la que, dins de la classe empresarial, més té a guanyar amb la superació de l’actual situació d’opressió i subjecció nacionals. Per raons òbvies, aquesta veu es presenta com una veu interclassista, adreçada als “interessos nacionals”. Troba en l’espoliació fiscal el principal argument del seu discurs. La “calculadora de salaris” del Cercle Català de Negocis (CCN) és doblement eloqüent:
- d’una banda denuncia el fet innegable que l’espoliació fiscal és un càstig a la classe treballadora i, en general, a tots els assalariats.
- de l’altra, la calculadora, si s’apliqués en una Catalunya independent, generaria un sistema impositiu menys progressiu que l’aplicar actualment. No cal dir que el neolerrouxista Joan Ferran s’hi ha abraonat. La trampa de Ferran és que després d’impugnar la noció reaganista del CCN, ens col·loca la progressivitat actual com la panacea, tot obviant el fet que en una Catalunya independent, allò ja no espoliat hauria de ser objecte, com d’altra banda, tota la plus-vàlua, de les pugnes entre les diferents classes i estrats que conformen la població catalana.

Segons el comunicat de la COS, l’espoliació fiscal no és més que una de les “bases polítiques per la destrucció del nostre país” que apliquen els estats espanyol i francès. L’altra base, també recordada en les anàlisis del CCN, és la “desindustrialització total del nostre país”.

L’actual crisi econòmica, derivada en el nostre país, fonamentalment, per l’esclat de la bombolla immobiliària, ha tingut l’impacte que té en les xifres de desocupació i subocupació perquè, prèviament, en els anys d’expansió, s’havia produït una erosió descomunal, especialment en les comarques de l’interior, del teixit industrial.

Aquestes coses són presents en els caps de les persones que seran consultades el 13-D. I per a molts seran els factors determinants per votar SÍ.