dijous, 10 de desembre de 2009

Les Consultes i la qüestió de la transparència i la representativitat democràtiques

En la conclusió del comunicat de suport a les Consultes sobre la independència, la Coordinadora Obrera Sindical esmentava, com a segona línia de treball per a l’esquerra independentista (després de l’extensió de les consultes a totes les comarques on fos possible), la necessitat de connectar-les amb la indignació popular envers els casos de corrupció i les diverses mobilitzacions populars que l’han vehiculada. Mobilitzacions com les manifestacions recents a València o a Barcelona, o com les realitzades a Santa Coloma de Gramenet, han estat un exemple de resposta popular a la corruptocràcia.

Però, què és aquesta corruptocràcia, exactament? Els diaris en van plens. El cas Gürtel a València, els casos de corrupció urbanística de Mallorca, el cas Pretòria de Santa Coloma, el cas Millet de Barcelona, escàndols municipals al Rosselló, etc., són una mina inesgotable que els periodistes no saben si col·locar a la secció de Política o a la de Successos. Però és fàcil notar també un cert escepticisme al voltant de tot plegat. Per què uns casos salten més a la premsa que uns altres, quin paper juguen les decisions policials i judicials, són qüestions que duen més d’un a dir allò de “no hi ha un pam de net”. Hi ha la sensació que allò que és delicte no és gaire diferent d’allò que no passa d’ésser una irregularitat administrativa, o fins i tot d’allò que és una tècnica legítima. En aquest sentit, alguns són víctimes de la seva pròpia medicina. La gent de la fundació Catalunya Oberta, per exemple, ha quedat més esquitxada del que potser hauria calgut, precisament perquè, en el seu coqueteig amb l’anarco-capitalisme o amb el minarquisme, presenten en la seva producció ideològica tot sovint les equacions impostos = robatori, diner públic = corrupció.

Aquestes dues equacions, és clar, sempre tenen un punt de validesa. L’estat és el comitè executiu de la classe dirigent, i els governs de dretes i d’esquerres, estatals i autonòmics, ho han demostrat de valent en els darrers anys. Alhora, aquest comitè executiu té una tendència natural a l’acreixement de funcions, ja que, a més funcions, més justificació de despesa, i a més justificació de despesa més poder. És simptomàtica l’expressió de classe política, expressió estúpida d’altra banda, i que cal compaginar amb la noció de les portes giratòries, que comuniquen el compartiment de la burocràcia administrativa amb el de la burocràcia corporativa.

Sigui com sigui, la qüestió de la corruptocràcia acaba lligada amb la dels dèficits de la democràcia. Josep Maria Terricabres es referia el passat 29 de novembre, en l’acte d’obertura de la campanya del 13-D, a la democràcia substitutiva. Per Terricabres, el problema de la crisi de la democràcia seria bàsicament aquest: allò que havia d’ésser una democràcia representativa tornava democràcia substitutiva, tan bon punt la classe política substituïa la voluntat popular. Cal no oblidar, però, que la base mateixa de la democràcia representativa és l’absència de mandat imperatiu damunt els representants. El mandat imperatiu suposa que el representant es troba lligat pels acords presos en l’assemblea electora o en el seu programa electoral, i que, en conseqüència, es troba limitat en la seva capacitat de negociació o de vot, i pot ésser recusat pels seus electors en tot moment o, si més no, si falta als seus compromisos.

El mandat imperatiu és interdit pels textos constitucionals i estatutaris vigents en el nostre país. Els diputats, senadors, regidors, etc., tenen, però, un altre mandat, no imperatiu, però sí condicionat, a les maquinàries polítiques que són les que elaboren, en darrer terme, les llistes.

Cal anar amb el lliri a la mà, pensant que amb una reforma limitada de les llei electoral, hom millorarà gaire la representativitat en detriment de la substitutivitat. Desenganyem-nos. L’electorat, tal com són les coses ara, té tant poder de decisió com l’infant que treia les boles durant la insaculació. És més, les votacions són el mètode modern d’insaculació.

De totes formes, les Consultes tenen també una virtut evident en tots aquests debats. Tant és així que les crides a participar-hi o a votar SÍ, hi ha insistit sovint. “Sense autodeterminació, no hi ha democràcia”, “tenim dret de decidir”, etc. Les consultes, els referèndums, es presenten com un acte de “democràcia directa”. Els qui voten SÍ el diumenge, votaran SÍ, i prou, o SÍ i altres coses, però SÍ, al capdavall. Ben diferent de les eleccions habituals, on els que voten llistes que han estat independentistes durant la campanya es troben amb el disgust de veure que els seus vots han anat a petar als dependentistes (és la gràcia de l’absència del mandat imperatiu). Comptat i debatut, els consultats pel 13-D podran no anar-hi a votar (sense sentir propaganda electoral que els insulti, amb diners públics), esmenar-hi la qüestió (amb la seguretat que això els farà caure en el sac, sempre combatiu, dels vots nuls), votar en blanc, o votar expressament NO o SÍ a la independència.

I com deia un acudit, les consultes no són vinculants... sempre que no registrin una baixa participació o una victòria dels NO, que llavors els que les han escarnides en les passaran vinculadament per la cara fins el dia de la independència.