L’extrem del conservadorisme no és, com podria semblar, el reaccionarisme. L’extrem autèntic és l’immobilisme. I Celestino Corbacho ho deixa ben clar en les seves intervencions. Quan parla com a Ministre de Treball, no ho fa per engrescar, precisament. Les dades d’atur poden ser dolentes o molt dolentes, però més dolent encara és el quietisme amb el qual el ministeri Corbacho hi fa front. L’espiral de l’austeritat a la qual ens convida no tindrà gaire efecte positiu en la creació de llocs de treball i sí en la immiseració de capes populars més àmplies. Corbacho, però, podria defensar activament aquestes polítiques, amb arguments manllevats a un vulgar Thilo Sarrazin (p.ex., que els pensionistes no es queixin tant, que amb dos o tres euros diaris hom pot assolir l’alimentació mínima de subsistència). Però això seria deixar el descobert les intencions darrera de la política d’austeritat. Per tant, l’opció és diu TINA: there-is-no-alternative. Corbacho, doncs, faria l’única política possible. És tindre Pangloss en el Ministeri de Treball.
Un dels arguments favorits del Corbacho-ministre és dir que “això ve de Brusel·les”. Li hauríem de prendre la paraula. Pel profit que fa, no seria millor abolir el Gobierno de España i establir, més senzillament, en el seu lloc un Reichkomissariat. Gairebé el mateix podríem dir del Departament de Treball de la Mar Serna. Per autoritzar automàticament EROs, no cal tanta faramalla de conselleries i secretaries generals.
Indestriable d’aquesta posició com a ministre de Treball, és l’altra posició com a candidat a la Diputació Regional del Parc de les Feres. Ahir, sotto voce, Corbacho insultava als unionistes democràtics i als independentistes democràtics, per dir que un procés d’autodeterminació en terres catalanes no podria ser “pacífic”. Potser té raó. Però el candidat Corbacho, de nou, no sap o no pot argumentar la conveniència suposada de pertànyer pels segles dels segles a aquest estat dinàstic d’Àustria i Borbons que usurpà el nom fenici de la Península. Es limita a dir que no hi ha alternatives i a fer cangueli.
És curiós que, davant del perill de la ‘sostenibilitat’ de les pensions públiques, les vulguin fer treure (en esdevindre condicions impossibles cobrar-ne). I és curiós que, davant de la subjecció i expoliació nacionals, el remei sigui la permanència pacífica en aquesta presó de pobles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada