Els 500 anys de Francesc de Borja

Avui fa 500 anys (salvades les interrupcions calendàriques) neixia a Gandia, Francesc de Borja i Aragó qui, canonitzat el 1671, ha permès que amb tranquil·litat d’esperit els catòlics puguin batejar els seus fills com a Borja potser més pensant en el Papa Alexandre VI o en Cèsar Borgia, que no pas en qui fou primer marquès de Llombai i tercer general de la Companyia de Jesús.

El 28 d’octubre del 1510, neixia com a fill de persones d’il·lustre nissaga. El pare, Joan de Borja i Enríquez, era descendent, per línia paterna, del llinatge que havia donat lloc a dos papes (Calixt III i Alexandre VI) i que, si bé començava a declinar en rellevància en els estats italians, encara era en ascendència al Regne de València. Per línia materna, Joan de Borja era descendent dels Enríquez, poderosa nissaga castellana. La mare de Francesc de Borja era Joana d’Aragó, néta (per bé que per via extramatrimonial) del rei Ferran II d’Aragó (i VI de Castella).

Aviat, Francesc passà a educar-se, a Saragossa, sota la tutela de l’arquebisbe d’aquesta diòcesi, que era Joan d’Aragó (oncle matern seu). Format per a una vida cortesana, entrà al servei, com a patge, de Caterina d’Habsburg, una de les germanes de l’emperador Carles V i que, el 1528, esdevingué reina de Portugal. Francesc de Borja passà llavors a la cort de Carles V i, el 1529, fou casat amb Elionor de Castro, una de les dames de l’emperadriu Elisabet. El primer fill del matrimoni, Carles de Borja i Castro, va néixer a l’any següent.

En la tercera dècada de la vida, Francesc de Borja actua com a tants altres nobles al servei de l’emperador. El fet que Carles V hagués d’atendre personalment els afers italians i alemanys, va fer que fos l’emperadriu Elisabet la que s’encarregués del govern dels regnes hispànics. El mateix Francesc de Borja participà en la campanya de Provença del 1536, quan Carles V contemplava, gairebé seriosament, la possibilitat de reclamar tots els antics territoris que havien estat vinculats a la Corona d’Aragó en l’època anterior a la batalla de Muret (1213) i al Tractat de Corbeil (1256). Fou en aquesta campanya en la que va assistir a la mort de Garcilaso de la Vega, model de cortesà i poeta.

El moment potser més conegut de la vida de sant Francesc de Borja és el que es produeix arran de la mort prematura de l’emperadriu Elisabet. L’agonia de l’emperadriu i el seu traspàs, el fan prometre no servir mai a senyor (o senyora) que pugui morir-se. El mateix sant Francesc de Borja va alimentar aquesta llegenda. És possible que també hi contribuïssin la mort de Garcilaso de la Vega el 1536, el mateix trasllat del cadàver de l’emperadriu des de Toledo fins a Granada (on inaugurà el nou panteó reial) o el sermó pronunciat en les exèquies per Juan de Ávila.

A 29 anys, Francesc de Borja es troba en ple ascens de la seva carrera política i militar. L’emperador el nomena lloctinent del Principat de Catalunya. No era, ni de bon tros, el territori més ric dels reialmes de l’emperador, però sí que era ben sensible. D’una banda, Francesc de Borja havia de contindre les bandositats que dividien el Principat i amenaçaven les rutes que hi passaven. De l’altra, calia tindre cura d’un territori fronterer, no tan sols amb el Regne de França sinó també amb els corrents creixents d’heterodòxia religiosa. Pel que fa al primer problema, la primera prioritat és la fortificació de Barcelona i de les altres viles del Principat. Pel que fa al segon, Francesc de Borja defensà la lluita contra la corrupció dins les estructures eclesiàstiques, en un sentit similar a les idees de “reforma contrareformista” propugnades per l’entorn de Carles V per aturar l’onada luterana. En aquest sentit, Francesc de Borja entrà en contacte amb la novíssima Companyia de Jesús, que volia reformar l’església en una clau d’universalitat (per damunt de les fronteres polítiques) i de centralisme papal. Entre els jesuïtes més destacats dels Principat hi havia Antonio de Araoz (nebot del fundador de la Companyia, Ignasi de Loiola) i Pierre Favre.

Als 32 anys, Francesc de Borja esdevé duc de Gandia, en morir-se el seu pare. El 1543, deixa Catalunya per servir a Castella com a majordom de la princesa d’Astúries, per bé que finalment no ocupà el càrrec. Francesc i Elionor es traslladaren, doncs, a Gandia, relativament allunyats de la cort imperial. En morir-se Elionor, el 1546, desapareix el darrer obstacle de Francesc per iniciar una carrera eclesiàstica. Els vincles amb la Companyia de Jesús es manifesten en la fundació del que seria el primer col·legi de jesuïtes (1546). Sense abandonar el govern del ducat, Francesc professà, en cerimònia secreta, els vots eclesiàstics. Es formà en teologia a Gandia, doctorant-se en 1550. Després de fer testament, deixà Gandia per traslladar-se a Roma. Ara, però, la finalitat de l’estada era molt diferent a la dels seus predecessors.

Algú podria considerar que es tractava d’una maniobra per refermar la influència imperial sobre la cúria romana. Potser per això, Francesc no va voler acceptar de ser creat cardenal. Tornat a la Península, va celebrar la primera missa a Loiola. De totes formes, els vincles amb la família imperial continuaven. El 1554, va ser el confessor de la reina Joana (la mare de l’emperador) en el moment de la mort. Quan Carles V, després d’haver abdicat dels seus títols, es va recloure al monestir de Yuste, Francesc li va fer de confessor i de marmessor.

La il·lustre nissaga, al formació cortesana, el coneixement teològic i l’espiritualitat intimista, van fer que aviat esdevingués una figura clau en la Companyia de Jesús. En la territorial espanyola, Francesc fou successivament comissari, vicari general (1564-64) i assistent (1564-1565). Als 55 anys, esdevingué el nou general de la Companyia de Jesús, i es traslladà a Roma, on es va morir el 30 de setembre del 1572. Amb motiu del 50è aniversari d’aquest traspàs, s’acceleraren els tràmits de la beatificació produïda en temps d’Urbà VIII (1624). Similarment, amb motiu del centenari, el 1671, el papa Innocenci X el va canonitzar.