El proper dijous 14 té lloc l’aparició del darrer volum d’en Joseph Stiglitz, titulat Freefall: Free Markets and the Sinking of the Global Economy. El títol ja ho diu tot. Som en una situació de “caiguda lliure”, malgrat l’optimisme dels qui viuen “brots verds” o saluden els èxits del creixement econòmic xinès o brasiler. I som en situació de caiguda lliure degut al paradigma dels “mercats lliures” (free markets), que ens porta l’enfonsament de l’economia global.
En alguns articles recents, Stiglitz expressa la idea que, efectivament, l’economia global es troba malalta i que no hi ha a la vista una superació de la malura. Fa una analogia amb el Japó dels anys 1990, l’anomenada “dècada perduda”, caracteritzada per unes taxes ben reduïdes de creixement. Però el Japó dels anys 1990 encarava aquella estagnació amb una cultura empresarial i sindical que permetia el manteniment d’una taxa de desocupació “baixa” i que les desigualtats no es disparessin. En tot cas, les taxes de desocupació dels Estats Units i de la Unió Europea (amb tota la diversitat que es vulgui per territoris, per sectors, per sexes o per edats) són força més preocupants. Stiglitz, doncs, assenyala tres factors: 1) baix o nul creixement (o decreixement); 2) alta desocupació; i 3) davallada de la “cohesió social”.
Stiglitz contrasta, doncs, el fet que algunes de les economies avançades ja han sortit de la recessió, mentre que les taxes de desocupació no baixen al mateix ritme (“jobless recovery”). I també contrasta el fet que, tot i millorar les xifres de morositat, i també les xifres de beneficis de les entitats financeres, encara hi ha una forta contenció del crèdit destinat a investiments productius.
Stiglitz dedica espai en els seus articles als “homes malalts” de la Unió Europea, particularment els estats grec i espanyol. Pel que fa al curs de l’estat espanyol, Stiglitz adverteix que les “mesures d’austeritat” per reduir el dèficit públic l’encaminen cap a una espiral mortífera a l’estil del “corralito” de l’Argentina de la dècada. No cal que ho digui Stiglitz això. Fet i fet, també la presidenta argentina Cristina Fernández, recentment, feia la mateixa analogia, i criticava les “polítiques d’austeritat” en la mateixa sintonia que Stiglitz.
Però, quines són les propostes d’Stiglitz? Stiglitz assenyala les polítiques d’estímul fiscal practicades pel govern xinès en l’exercici del 2008, i les vol traslladar a l’Eurozona, mitjançant la creació d’un “fons de solidaritat”, que serviria per crear els estímuls adequats en les economies mediterrànies. D’altra banda, Stiglitz considera també la possibilitat de subdividir l’Eurozona en dues àrees monetàries (per exemple, amb la restauració del marc a Alemanya).
En la lògica present, però, parlar de polítiques “anticícliques” i d’“estímul” no sona, a les orelles de les grans entitats financeres, gaire millor que la nacionalització de la banca o la socialització dels mitjans de producció. Per Stiglitz, això es deu al fet que hom va desaprofitar l’oportunitat que oferia la gran crisi financera d’octubre del 2008. Llavors, segons Stiglitz, hauria estat el moment d’una “unitat nacional i internacional”, és a dir d’una solidaritat de la gran burgesia envers les capes mitjanes i populars, i d’una solidaritat entre les “regions riques” i les “regions pobres”. En definitiva, era l’oportunitat, llavors, de construir “un nou capitalisme, més temperat, i un nou ordre econòmic global, més equilibrat”.
En aquella època fins i tot Sarkozy parlava de “refundar el capitalisme” i a Paul Krugman li donaven el “Premi Nobel d’Economia”. I l’Obama esdevenia president electe dels Estats Units d’Amèrica. La incerta glòria d’un parell de dies d’octubre o de novembre era destinada a no durar gaire. L’ofensiva contra la classe treballadora ha pres renovades forces, alhora que les guerres monetàries i comercials entre els Estats Units, la Unió Europea (i cada estat per la seva banda), la Xina, el Japó, etc., s’han recrudit.
Ja sense mirar el passat, Stiglitz contempla una situació marcada, en els països desenvolupats, per una desocupació de llarga durada. El percentatge de treballadors sense-feina que ja no reben cap subsidi no fa més que crèixer, fins i tot en les àrees (poques) on hi ha creació neta de llocs de treball. Som, doncs, encara en la Gran Recessió, i Stiglitz, com els seus homòlegs dels anys 1930, reclama recuperar “els principis bàsics de l’economia keynesiana”. Amb aquests principis bàsics, caldria combatre la desocupació, amb mires a augmentar la demanda agregada, únic remei per evitar l’allargament de l’estagnació.
Com diria Paul Sweezy, però, allò que reclama explicació no és l’estagnació sinó els períodes de “boom econòmic”. A les planes del World Socialist Web Site, Paul Mitchell contrasta les explicacions de Stiglitz sobre la “Gran Recessió” amb una explicació materialista. Stiglitz considera que la burgesia financera mundial (els “mercats financers”, com se’n diu sovint, estúpidament) segueix una polítiques errònies degut al fet de no tindre present més que uns interessos egoistes a curt termini. La contenció del crèdit i la recerca d’exprèmer tant com sigui possible els deutors provoca una davallada en la demanda agregada que, finalment, els arrossegarà també al marasme. El problema, doncs, seria el “subconsum”, produït per l’enfonsament de la capacitat adquisitiva de les classes populars. Cal estimular aquest consum, ens diuen els keynesians, a través de mesures de creació de llocs de treball públic, amb la concessió de crèdits als negocis existents (i per a la creació de nous), etc.
Evidentment, el subconsum produït per la disminució i precarització de l’ocupació laboral, té molt a veure amb l’estagnació. Però també cal mirar-s’ho des de la perspectiva del capital. En les economies més desenvolupades, hi ha poques sortides rendibles d’investiment, com sí que encara hom troba a la Xina. Fet i fet, la contrapartida a l’empobriment (relatiu o absolut) de les masses populars és la sobreacumulació de capital. La manca de rendibilitat (productivitat) és atacada amb un augment de la taxa d’explotació del treball (fonamentalment, a través de la reducció de plantilles amb manteniment de la producció). Aquesta “solució”, però, comporta més subconsum, i més sobreacumulació de capital.
Les crides d’Stiglitz cauen en sac foradat. Qui se suposa que ha d’emprendre les mesures “keynesianes”? Stiglitz suposa que les mesures “keynesianes” seran introduïdes per la classe social que més perjudicada se’n veuria per la seva aplicació. Aquesta classe social sap que el problema de la “sobreacumulació” també es resolt al través del conflicte “intra-classe”, a través de la competència nacional i internacional, del tancament d’empreses i de l’enfonsament d’economies senceres. La situació de l’economia catalana, en aquest context, és particularment sagnant. El creixement econòmic és nul o gairebé nul, l’atur creix i també ho fa el nombre de persones que depenen dels ajuts i subsidis públics. Però, a més, l’opressió nacional es manifesta amb tota crudesa en forma d’una desinversió pública descomunal, que desvertebra qualsevol discurs sobre les “potencialitats” de “l’eix mediterrani”. Totes les decisions econòmiques són en mans d’un govern aliè i hostil que, endeutat d’una forma considerable, seguirà fins a l’abisme les polítiques d’austeritat. Si el resultat de tot plegat fos tan sols una “dècada perduda”, gairebé hi signaríem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada