Fa 70 anys

Ho vaig saber per atzar, a causa de la meva relació amb un petit grup de monges catalanes que sobrevivien mig clandestinament tot esperant que les embarquessin cap a les Antilles; les enviaven ben lluny del país, les nostres pobres monges, a l'Amèrica, a l'Àfrica, a les Filipines. I vet aquí que una d'elles era la seva germana. L'havien dut de la frontera a Barcelona fortament emmanillat, el dia 3; però fins al 8 no ho va saber, com ningú a Barcelona fora dels qui estaven en el secret. Aquell dia i l'endemà intentà diverses vegades entrar al castell de Montjuïc; tot inútil. A les set del vespre del 10 el pogué veure per fi, darrera els barrots d'una reixa, a tres metres de distància: "Estava molt tranquil; em va parlar amb la seva veu clara de sempre". Dos dies després el veié altra vegada; l'havien deixada entrar en el calabós. Ell l'abraçà, ella sanglotava, ell l'encoratjava; a penes podia tenir-se dret a causa de les ferides de l'esquena i de les cames que li havien fet durant els interrogatoris: "Ja tinc cinquanta-vuit anys -li va dir-, ¿quina mort més bonica hauria pogut somniar mai?" El 14 al dematí hi hagué el consell de guerra; a ella no l'hi van deixar entrar, s'estava a la porta. A les onze, els oficials començaven a sortir; un d'ells era el defensor que li digué: "És el més tranquil de tota la sala; ens avergonyeix a tots amb la seva serenitat." A les nou del vespre el defensor es presentà al pis on les monges vivien recollides: "Faci preparar l'enterrament." Ella volgué pujar altra vegada a Montjuïc; no tenia autorització, hi entrà de totes passades. Ell va treure el cap per la lluerna del calabós: "Nena, ¿on vas? ¿Què vens a fer en aquestes hores?" Perquè ja era prop de mitjanit. Quan ella li digué que volia abraçar-lo per última vegada, replicà estranyat: " Però si això hagués de ser tot seguit, m'haurien posat en capella". Un escarceller digué aleshores: "Aviat li llegiran la sentència". "I bé -va tornar ell, calmós-, jo creia que m'haurien posat en capella." La van deixar entrar dins el calabós i passar tres hores amb el seu germà; després, calgué sortir-ne. Ja el nou dia, 15 d'octubre, apuntava sobre el mar; a dos quarts de set fou afusellat en els fossats del vell castell. S'havia descalçat per tocar amb els peus aquesta terra per la qual moria. Entre els papers esgrogueïts que guardo d'aquells temps ja tan llunyans, hi ha la carta que Sor Ramona m'escriví; no puc rellegir-la sense que els ulls se m'entelin: "Després em van confiar el seu cadàver; tenia una expressió somrient. Era el dematí de la diada de santa Teresa i jo em vaig dir que havia de ser forta com aquelles dones de què ens parlen els Evangelis. Al costat del nínxol vaig oferir la meva vida si calia perquè tots els homes de bé que es troben lluny de la pàtria o es consumeixen a les presons puguin tornar a casa seva; vaig pregar a santa Teresa per la nostra pàtria, perquè els estrangers no l'acabin i no ens acabin a tots. Després vaig dir en veu alta als presents: Senyors, que Déu us perdoni, perquè no sabeu el que us feu. Vaig dir-ho sense tancar el puny ni estendre la mà; vaig dir-ho plegant els braços en creu sobre el pit, aquell dia de santa Teresa, allà a la muntanya de Montjuïc, de cara al mar."

(Joan Sales, El vent de la nit)