En l'actual número de Migjorn podíem llegir el darrer article que Joan Solà ha escrit per al diari Avui. El títol de l'article ("Adéu-siau i gràcies!") ja anunciava el traspàs que s'ha produït en les darreres hores. En l'article Joan Solà constava el que li havia aportat en particular aquesta activitat d'articulista (1050 articles en 36 anys) i la resumia en una doble convicció: "que si una llengua no ens serveis per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?" i "del lligam inextricable entre poble, individu i llengua".
Solà s'apartava, doncs, d'aquell "pus parla català, déu li'n don glòria". En les pàgines de la gramàtica descriptiva del català contemporani, Solà i els seus col·laboradors creaven exemplarment "comunicació i bellesa".
La segona convicció de Solà hauria d'animar certament tot el discurs que es fa sobre la defensa de la llengua o la denúncia de les agressions lingüístiques. Perquè, fet i fet, tota opressió lingüística no és més que la manifestació lingüística d'una opressió nacional. Solà deia que "una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat". Vet ací els problemes seculars de la llengua catalana: la disglòssia, la fragmentació, l'assimilació, l'ocultació, la substitució, etc. són el reflex (o el símptoma) d'una opressió social, política, econòmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada