Albert Pla Nualart (*Barcelona, 1959) fa 15 anys que és corrector lingüístic del diari Avui. Com a corrector, sovint es troba en destrets. D’una banda, s’adhereix a la norma de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i al llibre d’estil del propi diari Avui. De l’altra, no deixa de trobar imperfeccions i limitacions a la normativa actual. Com a corrector, sovint ha de posar l’esforç en evitar la intromissió de calcs lingüístics del castellà, i de l’altra ho ha de fer sense manipular gaire el text, i sense fer-li perdre el sentit originari.
La tasca de corrector no és gens fàcil. Més encara, si hom té gràcia, com en Pla Nualart, per escriure, i troba que alguns textos requereixen més de correccions estilístiques (per guanyar claredat i contundència) que no filològiques. També cal recordar que una cosa és corregir textos de redacció, i de l’altra corregir textos signats (siguin d’opinió o de cròniques de corresponsal famós). Certament, que els correctors lingüístics de totes les llengües tenen disjuntives entre la flexibilitat i el rigor. Però, els correctors lingüístics de llengua catalana tenen un problema afegit. Es tracta d’un problema tan obvi que esdevé invisible: el marc polític (i social i econòmic i cultural) fa de la llengua catalana una llengua supeditada a una altra, que és la llengua oficial de l’estat. El mateix Pla Nualart, per exemple, no va haver d’examinar-se mai ni de català ni en català en l’ensenyament primari o secundari. I pel que fa a la immensa majoria de les generacions posteriors, s’han criat en ambients on la llengua majoritària ja era l’altra. Ja no és, doncs, el prestigi cultural del castellà en el segle XVI, o l’oficialitat política del francès i del castellà des del XVII o el XVIII, o la consolidació d’aquestes llengües en els usos jurídics, eclesiàstics i educatius, sinó molt més encara. El català esdevé un apèndix de la llengua oficial, a través de la qual es relaciona amb les altres llengües i en rep tota mena d’innovacions (des de tecnicismes fins a l’argot juvenil). Quan aquesta situació encara no era tan greu, apareix el noucentisme i el seny ordenador de la llengua catalana que fou Pompeu Fabra. L’objectiu fabrià era l’establiment d’una llengua catalana moderna, d’una llengua catalana tal com hauria estat desenvolupada sense la interferència del castellà, i d’una llengua composicional apta per a tots els territoris. Pla Nualart té discrepàncies de fons amb el model. D’una banda, dubta del voluntarisme que traspuaven els grans projectes de la burgesia noucentista (burgesia ascendent, i no pas decadent, com l’actual). De l’altra, s’aferma en les aportacions de la lingüística contemporània, per a la qual l’estàndard ha de suplir tots els registres (i no únicament l’oficial o el literari) i els aspectes descriptius han de tindre més pes que els aspectes deductius. En conseqüència, la proposta de Pla Nualart passa per un pragmatisme normatiu, que considera que cinc segles de supeditació al castellà per fina força s’han de reflectir en la normativa, i que l’estàndard emprat a Barcelona s’ha de basar en el català central (no tan sols en el de Barcelona, sinó també en el de Vic o Manresa). El fet que Pla Nualart revesteixi aquestes propostes d’un suposat “neutralisme” (mentre els oponents, diu, fan bandera de la llengua) les fa antipàtiques. Però Pla Nualart també recorda la comoditat amb la qual alguns ultrafabrians viuen la llatinització de la llengua catalana, despreocupats de la interferència de la llengua del carrer o de si ja s’hi ha deixat definitivament de parlar.
La tragèdia de la interferència lingüística, al capdavall, no és tan sols la castellanització, sinó també el fet que tots els esforços normatius, de bona fe, vagin encaminats a eliminar tot allò que “soni castellà”, sovint sense reposar allò que es perd, i sense demanar-se de si realment és o no “influència castellana” i, si ho és, si és recent o antiga.
De totes formes, Pla Nualart és conscient que cap reforma normativa no farà la llengua normal, ja que el català no té cap problema “filològic”. Pla fins i tot qüestiona si ens hem demanat seriosament què implica una veritable “normalització lingüística”, ja que tot avenç positiu en pro del català anirà en detriment d’una altra llengua. Això és matemàtic: un mateix missatge comunicatiu únicament es pot fer en una llengua, i cap percentatge no serà superior al 100%.
El llibre de Pla Nualart, però, és interessant per més d’un concepte. El subtítol és “Podem fer-ho més fàcil?”, i fa referència a la primera part del volum (“Per una normativa del segle XXI”). La segona part és una col•lecció d’articles, la majoria publicats al diari Avui durant el 2009, ja sigui de la sèrie “català a la terrasseta” (que sobrevisqué, malgrat el títol, a la tardor del 2009), de “primers auxilis de català mediàtic” i de “la salut de la llengua”. Cal saludar, de nou, la feina de l’Helena Gonzàlez Roig en l’indexament d’aquests articles, tal com va fer per al “Plantem cara” de Joan Solà (qui, per cert, escriu el pròleg d’Això del català).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada