40 anys d’associacions de veïns, al Museu de l’Hospitalet

Ahir s’inaugurava al Museu de l’Hospitalet, a Ca n’Espanya, l’exposició ‘40 anys de moviment veïnal a l’Hospitalet’, que serà present al segon pis d’aquest espai fins el proper 16 de gener del 2011, amb la intenció d’iniciar llavors una gira pels barris d’aquesta ciutat. L’exposició ha estat organitzada pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CELH), amb el suport, entre d’altres, de l’Institut Ramon Muntaner (que aplega centres d’estudis d’arreu dels Països Catalans) i del Memorial Democràtic. També ha comptat amb la col·laboració del Grup d’Estudis d’Esplugues.

En l’acte de presentació, Pilar Massana i Manel Domínguez, del CELH, han posat de manifest la rellevància del moviment veïnal en les transformacions viscudes pels barris de l’Hospitalet de Llobregat en els darrers trenta anys. Menys cofoi ha estat el parlament de Manuel Piñar, president de la Federació d’Associacions de Veïns de l’Hospitalet (FAVL’H), pel qual hi ha hagut un canvi d’escenari però amb els mateixos actors. Així ha recordat que, avui, com fa trenta anys, el moviment veïnal es troba amb el repte de fer front als problemes quotidians dels veïns, com ara la manca de feina (a l’Hospitalet hi ha més de 20.000 treballadores en atur) i els problemes que suposa, p.ex. els desnonaments com a conseqüència d’impagaments dels terminis de les hipoteques. Precisament, avui al vespre, a les 18.30, al Centre Cultural de Bellvitge hi ha un assemblea veïnal sobre aquesta qüestió.

De totes formes, és natural que el pes de l’exposició giri al voltant de la primera dècada dels moviments veïnals. O, per ésser més estricte, del moviment veïnal legalitzat. En el context del franquisme, les primeres experiències del moviment veïnal neixen entre els partits de l’oposició obrera (el PSUC i d’altres partits comunistes, principalment) i els moviments cristians de base. La realitat de l’Hospitalet de Llobregat era marcada per l’onada immigratòria dels anys 1960 i el consegüents caos urbanístic del qual tregueren un bon pessic les oligarquies locals vinculades al règim. Aprofitant les escletxes d’aquell període, a barris com Santfeliu, sovint a l’entorn de la parròquia, es creen les primeres Associacions de Caps de Família. A partir del 1970 sorgeixen ja les primeres associacions de veïns. Són els anys que a Can Serra es construeix la Casa de la Reconciliació. El moviment veïnal segueix una etapa de creixement i d’organització. Així, si per exemple, es forma inicialment una ‘Associació de Veïns de Can Vidalet, Pubilla Cases i Florida’ (prescindint de les fronteres municipals), després es podran crear associacions a cadascun d’aquests barris. Un procés similar, es viu a Collblanc-la Torrassa.

El moviment veïnal dels anys 1970 anava més enllà de les lluites urbanístiques, encara que foren aquestes les que una mobilització més massiva aconseguiren generar (p. ex. reivindicació de la Carpa de Can Serra). També hi havia la reivindicació en l’àmbit de l’educació i cultura (garantir places d’ensenyament secundari per als joves, creació de biblioteques, etc.), o la d’equipaments sanitaris o esportius. Sense oblidar tampoc, la lluita democràtica (el moviment per uns ajuntaments democràtics).

Ja en 1978 apareixen les primeres reflexions sobre la “crisi” del moviment veïnal. Si hom esperava un creixement de les associacions amb el canvi polític, això no s’esdevingué. Després de les eleccions del 1979, les noves autoritats municipals s’ho veien d’una manera diferent. Han seguit, doncs, trenta anys de “crisi permanent” del moviment veïnal. Les AA.VV. de Can Serra, Pubilla Cases, Florida, Collblanc-la Torrassa, Santa Eulàlia, Ildefons Cerdà, Gornal, Bellvitge, Centre, Sant Josep, Santfeliu i Camí de la Fonteta han protagonitzat, malgrat tot, bona part de la vida reivindicativa de les tres dècades posteriors, com també ho fan les instàncies municipals (Federació) i supralocals (CONFAVC).